Va estudiar màrqueting i interpretació. Arran de la pandèmia, va deixar de banda els escenaris per dedicar-se al món del pòdcast. Li agrada comunicar i, en especial, per a la televisió. Creadora de continguts per a la petita pantalla, ha col·laborat amb diferents mitjans i treballa a Podría ser peor, de RNE. Ara publica No hemos salido tan mal (Kailas Editorial).
No hem sortit tan malament de què? Qui? Per què?
Tot això va sorgir des de Twitter, la xarxa social, on anava desgranant i comentant programes de televisió dels anys 90. Del que la gent comentava, al final, sortia alguna cosa com ara: “Mare meva, no hem sortit tan malament!”. Això comporta una certa crítica de la televisió d’aquella època, en què no hi havia ni control parental. Els nens que vam créixer amb aquells programes, la generació millennial, ho vèiem tot. El No hemos salido tan mal és una mica un homenatge a ells. Podíem haver sortit pitjor, però també millor.
Per què podríem haver sortit pitjor? Per com era aquella televisió? Pel seu consum indiscriminat? Potser pel descontrol?
Al principi del llibre, comento que hi va haver una època en què s’enviava els nens a dormir. Casimiro, Los Lunnis també ho feien, però a la nostra generació ningú ens enviava al llit. Així, potser estàvem mirant programes que no eren específicament per a un públic infantil. Ho veus a dia d’avui, des d’una perspectiva més adulta, i et preguntes: “Què era allò?”.
La intenció del teu llibre és parlar més de la televisió o dels millennials?
De les dues coses alhora, perquè al final és un recorregut per diferents programes, per temàtiques, des dels 90 i els 2000, sobretot. Però amb la mirada d’una persona millennial, de com ho vèiem llavors. Per exemple, hi ha moments molt específics de quan nosaltres érem nens, com Operación Triunfo, Bustamente, Rosa… Tot això.
Des de la teva perspectiva millennial, com definiries els millennials?
S’ha dit que els millennials som els de l’any 81 fins al 94/96. I la veritat és que no sé explicar exactament com som la nostra generació. Com altres, hem lluitat bastant. I en qüestions com la televisió, hem compartit una mica l’alegria… Una espècie de joia, difícil de definir.
El 15-M va marcar els millennials i viceversa?
Suposo que en el 15-M hi va haver millennials i també gent d’altres generacions. En qualsevol cas, en la mesura que érem molt joves, l’impacte d’allò va ser sens dubte important. Com també ho va ser la crisi del 2008. Estàvem començant a treballar i… catacrac. Calia aprendre a recuperar-se. I després va venir la covid… Com a generació, la veritat, és que som una mica pringats. Encara que també crec que totes les generacions se senten pringades, cadascuna a la seva manera. Res especial comparativament. Tothom ha hagut de lluitar.
S’ha parlat fins a la nàusea de la tele. Què s’hi pot afegir a hores d’ara?
Es va dir, per exemple, que la televisió acabaria amb la ràdio. El mateix que es va plantejar amb la ràdio respecte a la lletra impresa. I això no ha passat. La manera de comunicar és diferent, canvia, però totes són interessants. Tenen la seva raó de ser. De la televisió, destacaria la seva funció d’entretenir. Jo segueixo mirant la televisió normal, generalista. I la veritat és que la programació, els formats, són bastant similars a totes les cadenes. La televisió de finals dels 90-2000, t’enganxava més a la pantalla. Ara, ha canviat molt. Ja no hi ha programes de dibuixos animats als matins, per exemple. Les generalistes ara estan més enfocades a l’actualitat.
Noam Chomsky constata que els mitjans de comunicació tenen una dependència total de la publicitat. Això és especialment visible en la televisió?
Al final, la televisió és un negoci i la publicitat és el que dona diners. Viu d’això. De tota manera, jo sempre faig zàping quan comencen els anuncis. Tinc un record del programa de Nieves Herrero, quan va passar allò d’Alcàsser. Un reporter està parlant amb els veïns, els familiars, que es troben destrossats per aquella tragèdia. Talla, anuncia una pausa per a publicitat, i demana que se segueixi atent al que vindrà…
Què es pot dir d’aquests canals de televisió dedicats les 24 hores del dia a parlar de la reparació de cotxes, de fabricar ganivets, del regateig…?
La veritat és que no és una cosa que es pugui entendre bé, però deuen tenir els seus públics, anunciants, patrocinadors… Jo em quedo embadalida amb els programes de reformes de cases, i em pregunto: “Com m’he pogut passar mig matí mirant això?”.
Potser aquest magnetisme, aquesta potencialitat d’enganxar, respon al fet que les persones tendim naturalment a escoltar quan se’ns parla?
Ara, amb els mòbils, potser és més fàcil desconnectar de la tele. Quan estàs amb el mòbil potser no t’adones del que diu la tele. Però, sí, també crec que hi ha un mecanisme psicològic que ens fa parar atenció quan es dirigeixen a nosaltres.
Van arribar les xarxes i, com canta Carlos Puebla, mandaron a parar?
Per mi, Twitter ha estat el trampolí que m’ha permès col·laborar en ràdio i televisió, i poder escriure aquest llibre. A mi les xarxes m’han ajudat a canalitzar el meu coneixement, amb una mica de riure. La gent està molt enfadada a la vida, i per això és bo l’humor. Si s’utilitzen bé, les xarxes socials són molt interessants. El que passa és que hi ha molta gent que les utilitza malament. Es recorre molt a l’insult, moltes vegades sense nom, sense firma. També per la cara.
La televisió segueix sent una fàbrica de mites?
Si, és clar. Però ara d’una manera diferent. En aquest moment, fer-se famós és convertir-te també en influencer. No adquireixes popularitat per fer bon periodisme, comunicar d’alguna manera, fer alguna cosa interessant, sinó per fer el que sigui. De sobte, hi ha gent superfamosa per qualsevol cosa, i té mig milió de seguidors a Instagram. Abans, una persona mitificada també influïa i obtenia per això beneficis, és clar. Però potser de manera més indirecta. Ara, l’influencer cobra directament pel tràfic que genera. Abans, al que es feia famós potser li posaven un pòster a Super Pop. Ara, ja no hi ha pòsters. Se segueix el personatge a Instagram, a TikTok… Però els famosos també segueixen venent exclusives… Diversifiquen les seves fonts d’ingressos.
Dius al llibre que mirar la tele en família és una espècie en extinció, potser com la mateixa televisió, i fins i tot com la família?
És com un dinosaure… A les sèries més mítiques, Farmacia de guardia, Médico de familia, i en altres també populars, es produïa un fenomen a una hora fixa: els dijous a dos quarts de deu, per exemple. En aquell moment, tothom es trobava davant de la tele, al sofà, sense perdre’ns res. Ara, amb les plataformes, es pot veure qualsevol cosa en qualsevol moment. En l’actualitat, no es produeix aquell efecte unànime de convocatòria del nou capítol. Perquè el veies, el gravaves o te’l perdies.
El fet de deixar de compartir sofà, davant de la tele, acaba, d’alguna manera, afectant la mateixa família, les relacions entre els seus membres?
Hi deu haver casos i casos, però en general sí que es pot deduir que deixar de compartir sofà, com fer-ho de qualsevol altra cosa, contribueix a l’individualisme. Si ara cadascú té el seu televisor, veu els seus propis programes…, naturalment ens aïlla. A més, hi ha tanta oferta, que això també ajuda que cadascú busqui el que més li agrada. Abans només hi havia quatre canals per triar.
Alguna cosa que acaba, com en els supermercats, en una superoferta, on es pot optar per desenes de marques de llaunes de sardines…?
Sí. D’una banda, l’increment de l’oferta pot resultar positiu, però no deixa de ser una exageració, amb tot el que això comporta. I, per descomptat, res compartit. Ara els xavals, amb els mòbils, TikTok…, no s’ajunten amb els seus pares per veure alguna cosa. Per veure què? Perquè potser tampoc hi ha un contingut que els interessi a tots. Pel que fa als productes de la imatge, soc bastant clàssica. M’agrada veure sèries noves, però també segueixo veient coses que m’han agradat, que m’agraden i que han format part de la meva manera de veure les coses.
Les sèries, que sempre han existit, s’han convertit en els reis del mambo de la petita pantalla?
Les sèries han evolucionat molt, també els seus formats, i en la manera de veure-les. I algunes són una meravella.
