Fa un any exactament que la directiva del FC Barcelona va celebrar l’última de les reunions que pretenien embolicar en un mantell de participació directa dels socis, de diàleg amb ells i de propostes molt a tenir en compte per a una suposada reforma dels estatuts, que ja havia d’haver-se proposat i aprovat en assemblea. Almenys aquesta era la idea i el calendari suggerit per la mateixa directiva de Joan Laporta, que va publicar en aquell moment un resum oficial de la trobada en termes que sonen certament a temps i èpoques que semblen superades, oblidades i enterrades sobre els drets i el respecte als més elementals drets democràtics dels socis del FC Barcelona.
Elena Fort, una vegada més, va ser la responsable d’una altra de les faules que formen part del relat mediàtic, però que res té a veure ni amb la gestió real i torturadora de Laporta contra els socis ni amb les recurrents promeses sobre una major transparència, proximitat i servei als socis.
La vicepresidenta, especialista a engalipar regularment la premsa i els socis, finalment, a través de les seves fantasies, va exposar en aquesta reunió “els principals trets d’una reforma dels Estatuts encaminada a augmentar la participació dels socis i sòcies en la vida del Club”. Sota aquest epígraf general, va especificar que “aquesta reforma pretén simplificar i fer més comprensibles uns estatuts que es poden considerar massa llargs i recarregats. Tres premisses són les que guien aquesta reforma, i que han de potenciar la participació dels socis: Com ens representem?, quants prenem les decisions?, i com les prenem?”. Per a la junta, “l’objectiu de la sessió ha estat debatre sobre diferents aspectes que necessiten una revisió de cara a la futura reforma dels Estatuts, amb l’objectiu de potenciar una major participació del col·lectiu social en la vida del Club. Entre els àmbits que més interès han despertat en les propostes rebudes, sobresurten els temes relacionats amb l’ús de l’abonament amb l’objectiu d’omplir l’Estadi en cada partit; modificacions encaminades a augmentar la participació dels socis i sòcies en les assemblees del Club; propostes orientades a la transparència econòmica i a buscar noves modificacions respecte al mandat de la Junta Directiva, o en la modernització dels processos d’avals i signatures en períodes electorals”.
De nou, aquesta versió propagandística sembla una broma pesada i de mal gust, perquè costa entendre que, entre els 600 suggeriments dels socis, Laporta hagi imposat, més enllà de quan es pugui concretar aquesta reforma, precisament tot el contrari. En l’últim any, la participació dels socis en la vida del club ha quedat reduïda a zero, els incentius per augmentar el nombre d’abonats han fracassat estrepitosament -al marge dels 10.000 socis menys, desapareguts, després de l’actualització del cens-, s’ha blindat encara més l’accés a les assemblees a imatge i semblança de la democràcia orgànica en temps de Franco i, per descomptat, si un aspecte rellevant de l’obscurantisme de la gestió de Laporta sobresurt i destaca sobre la resta és el funambulisme, les acrobàcies i els jocs malabars de Laporta en l’àmbit econòmic i financer. En l’esfera de totes aquestes expectatives el retrocés social ha estat evident, fomentat pels tics totalitaris i autoritaris d’una presidència que, a més, se’n fot dels qui demanen assemblees presencials i garanties en el desenvolupament virtual de les sessions telemàtiques, concloentment les menys democràtiques de la llarga història del FC Barcelona.
Resulta preocupant l’estranya fissura oberta per la junta en el paràgraf final, on es demanava “buscar noves modificacions respecte al mandat de la Junta Directiva o en la modernització dels processos d’avals i signatures en períodes electorals”, ja que, en efecte, un dels necessaris canvis en els estatuts és el redactat sobre els avals preceptius per a ser membre de la junta directiva, perquè actualment la normativa es presta a interpretacions perilloses.
D’una banda, l’actual junta es va donar a ella mateixa el benefici d’un decret de Pedro Sánchez que va exonerar els quatre clubs que no són SA (Barça, Madrid, Athletic i Osasuna) de la prestació d’un aval del 15% del pressupost de despeses en el moment de la presa de possessió i el seu manteniment fins que els beneficis anuals acumulats puguin cobrir la xifra equivalent. D’altra banda, el nou ordre, no obstant això, determina que cadascun dels clubs pot i ha d’acomodar la legislació a la voluntat dels socis, que bé podria ser la d’eliminar l’aval del procés electoral, reduir-lo, matisar-lo o bé, com li ocorre ara al Barça, que s’estigui al que regulava la Llei de l’Esport anteriorment, ja que la supressió de l’aval no suposa, en cap cas, que igualment qualsevol nova junta estigui obligada a acabar el mandat si més no amb el mateix fons propis patrimonial amb el qual va assumir el càrrec. La responsabilitat és objectiva en aquest cas per exigir la reposició de la diferència si fos negativa. És a dir, que no s’ha de provar ni mala gestió ni dol en les actuacions d’una directiva per executar l’obligació d’igualar el patrimoni net.
El Reial Madrid, per exemple, a l’empara de la normativa anterior i compatible amb l’actual, ja va aprovar en els seus estatuts una clàusula endurint l’aval amb l’exigència que un candidat a president només pot avalar amb el seu patrimoni personal la totalitat de l’aval, uns 140 milions, sense participació de la resta de la junta.
Quant a “buscar noves modificacions respecte al mandat de la Junta Directiva”, la sola idea de com pot imaginar Laporta una altra manera de relacionar-se amb els socis és per posar-se a tremolar. Podria incloure sous per als ploramiques de la junta com Elena Fort i Josep Cubells, que es queixen de la condició honorífica del càrrec, una supercontraprestació al president per la seva dedicació exclusiva al càrrec o qui sap quina barbaritat.
Igualment, la reforma estatutària no serà una realitat aviat, tret que es donin unes circumstàncies excepcionals i Laporta decideixi, ben a contracor dels seus propis principis fonamentals del moviment nacional blaugrana, convocar una assemblea que només pot ser presencial si inclou en l’ordre del dia una proposta de modificació dels estatuts. Això, sempre que no s’atribueixi dictatorialment la facultat d’adequar-los a les seves necessitats i capritxos, si li dona un d’aquests atacs cada vegada més freqüent d’al·lèrgia a qualsevol mena de pol·len democràtic. Ara com ara, al responsable de la comissió de la reforma arrencada fa dos anys, Ramon Estebe, ja se li ha recompensat amb el càrrec del síndic del soci en agraïment a la seva paràlisi institucional i la docilitat amb la qual ha entès que no era el moment d’avançar.
