El centrifugat de l’escandalosa visita de Joan Laporta a Mongòlia i l’Azerbaidjan, que no s’ha aclarit si és oficial o no, però que en qualsevol cas ha deixat un rastre de sospites i d’indignació pel cúmul de contradiccions o de falsedats, provocades per les diferents interpretacions dels uns i els altres, l’ha accelerat un nou capítol d’aquesta altra història de superació com és la reforma del Spotify Camp Nou. Superació, això sí, entesa com la necessitat d’anar millorant, transformant i elevant a un nivell cada vegada més fantasiós les mitges veritats, o l’altre, que Laporta i la seva junta han acumulat des que van decidir afinar la licitació de les obres, del que es va beneficiar la constructora turca Limak, i per justificar l’injustificable van anar afegint al relat, imaginativament, tot allò que els socis volien escoltar a cada moment.
Ara, el que s’ha fet oficial és que la directiva assumeix que, almenys fins a finals del febrer, el Barça continuarà jugant a Montjuïc, notificació que va arribar als socis per email ahir, només vint-i-quatre hores abans que el regidor d’Esports de l’Ajuntament també confirmés que aquesta és la data comunicada des del club per a l’ús de les instal·lacions de Montjuïc.
“La data que va donar la vicepresidenta Fort en l’assemblea, que és la de febrer, és la que també tenim nosaltres”, va dir David Escudé a un mitjà satèl·lit de la directiva, afegint que de moment “no hi ha cap canvi” i que perquè aquest retorn sigui oficial es necessiten, com és obvi, llicències municipals pendents de concedir, o de sol·licitar, segons es miri. El comentari evasiu referent a Escudé ha estat que l’Ajuntament ja ha celebrat una reunió tripartida amb el club i representants del barri de les Corts “en les quals els veïns expliquen quines són les molèsties que causen les obres i, entre tots, es milloren”.
És a dir, més del mateix: manca de concreció per molt que hi hagi mitjans i personatges de l’entorn que, sumant aquests dos inputs, el de l’Ajuntament abonant-se a les tesis d’Elena Fort i el de la junta advertint als socis sobre com es liquidaran els passis de temporada en aquest nou escenari, hagin col·legit que el retorn està segellat i previst per a mitjan febrer, igualment tres mesos més tard de l’anunciat per al 29 de novembre en el 125è Aniversari.
En l’escrit del club als socis s’indica que “a causa de la normativa de la UEFA que impedeix canviar d’estadi durant la fase inicial de la Champions League i les dificultats logístiques i el sobrecost que suposa mantenir dues instal·lacions de gran capacitat operatives al mateix temps, el club ha decidit continuar jugant a l’Estadi Olímpic Lluís Companys fins a la finalització de la fase inicial de la Champions”.
Així, els partits contra el València (26 gener) i l’Alabès (2 febrer) de les jornades 21 i 22 de Lliga, així com el xoc davant l’Atalanta (29 gener) de l’última jornada de la primera fase de la Champions se celebraran a Montjuïc, mentre que el club no confirma en cap cas que contra el Rayo Vallecano i uns hipotètics quarts de final de la Copa del Rei, previstos per al dimecres, 5 de febrer, només uns dies després del Barça-Alabès, hagin de jugar-se a l’Spotify.
De fons, en aquesta estratègia oficial subjuguen dos problemes als quals, ara com ara, Laporta no troba solució. El principal, que ningú sap amb certesa en quin moment es podrà reobrir l’estadi per les enormes complicacions que suposa fer compatibles les obres amb el fet d’habilitar les instal·lacions per al seu ús amb un calendari que sempre és inestable per la dinàmica de les assignacions de dies i d’horaris en Lliga, i per la naturalesa de les competicions per eliminatòries, encara menys previsibles.
L’altre drama és social, perquè no s’ha arribat a les 40.000 peticions de miniabonaments per a aquest suposat retorn a les Corts en el tram final de la temporada. Una pobra resposta que afecta l’economia i que, segons fonts de la mateixa junta, ha produït malestar perquè al voltant de la presidència no entenen que no s’hagi hagut de recórrer a un sorteig per un excés de demanda.
Sorprenent que, a més, Laporta i els seus es queixin que els socis no es creguin res del que la junta diu sobre quan i com tornar a l’Spotify, amb més motiu, a més, després del maltractament sistemàtic patit des de l’arrencada de les obres. Els socis, consultats telemàticament abans de decidir l’exili, ja van manifestar que preferien les incomoditats de les obres a jugar en una altra part. Després els van oferir anar a Montjuïc pel doble del que pagaven al Camp Nou, proposta que va caldre descartar per coincidir amb la mala gestió del cas Negreira i va obligar la junta a refer les tarifes. En aquest joc, no obstant això, Laporta va acceptar que els socis paguessin menys, però a canvi de no tenir ni un seient fix i d’obligar-los a confirmar l’assistència a cada partit amb antelació i d’adjudicar-los les pitjors localitats.
Ara, per a major humiliació, quan als socis se’ls va obrir la possibilitat de comprar el paquet de partits de final de temporada, no se’ls va informar que no conservarien ni les zones ni els preus aproximats dels seus abonaments originals, de manera que quan van anar a triar-los, uns quants milers de socis, els que sempre es veuen afavorits per la junta a través de diversos canals i mecanismes de fidelització i per amiguisme, ja s’havien adjudicat les més atractives per ubicació i preu. Si a la junta li sembla que pocs dels socis han respost, és possible que en la següent oportunitat Laporta afegeixi qualsevol altre tipus de tortura amb la condició de fer més lloc en les graderies per als turistes, que paguen més i ni voten ni protesten. Al temps.
