Aquests dies s’està celebrant a Bakú la conferència número 29 (anomenada COP29) de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Si em permeteu el cinisme, fer una conferència contra el canvi climàtic a un país com l’Azerbaidjan, on es van excavar els primers pous de petroli de la història en la dècada de 1840 i l’economia del qual depèn quasi del tot del petroli, ve a ser com celebrar una reunió de la Internacional Socialista a uns locals de VOX.
Sempre hi haurà qui, amb una visió a parer meu excessivament optimista de les coses, hi reconeixerà bondats i ves a veure si aconsegueixen la conversió del país cap a una transició energètica i deixi de produir petroli, encara que sigui retornant a una situació d’extrema pobresa. Perquè si en realitat ens creiem que els combustibles fòssils són la causa d’un canvi climàtic que mata, no hi hauria més camí que prohibir el seu ús, o almenys dificultar el seu ús (com passa amb el tabac, per exemple). Però malauradament no crec que anem per aquest camí.
Què és una COP? Miraré d’explicar-lo amb la meva experiència de la COP15 l’any 2009 a Copenhaguen. Ve a ser una mena d’aquelarre, que sempre se celebra abans de Nadal, on caps d’estat i de govern de molts països es troben unes hores, deixen anar discursos i promeses, es fan una fotografia i retornen als seus països mentre una munió de segons nivells de les administracions i funcionaris, es reuneixen moltes vegades per arrancar sempre un acord de mínims, poques hores abans de concloure la Conferència.
Mentrestant, paral·lelament als que manen, hi ha actes d’ONG’s ecologistes que miren d’estrènyer, sempre dins d’un ordre. Si a més apareix la Greta Thunberg, s’arriba a una mena d’èxtasi i més si arriba en veler per no emetre CO2 (com va passar a la Conferència de Madrid l’any 2015). Però aquest cop, la COP de Bakú ha estat de grans absències perquè sense els caps d’estat dels EUA, Xina i Rússia (que en conjunt suposen al voltant del 50% de les emissions mundials) els acords semblen més aviat destinats a gestionar la misèria que avançar decididament cap a la supressió dels combustibles fòssils.
I tots contents del que han aconseguit tornen cap a casa. Què s’ha aconseguit? Jo diria que ben poc: malgrat les conferències anuals, estem a punt de superar (hi ha qui diu que ja ha succeït) el llindar de 1,5ºC d’escalfament global de la Terra, que la COP de París l’any 2015 va acordar com a límit a no superar mai amb l’esforç de tots els països per a reduir les emissions. És a dir, que ni els acords més ferms de les mateixes COP’s s’han respectat. És evident que després de 29 COP’s estem més aviat malament; clar, que sense aquestes COP’s, potser encara estaríem pitjor. És una qüestió tan senzilla com veure al got mig ple o mig buit; com estaríem no ho sé. Com estem, és evident: molt lluny del que caldria fer per moderar l’escalfament de la Terra.
Pel que sembla, aquesta COP tractarà fonamentalment de com finançar l’esforç dels països pobres per aconseguir fer la transició energètica. El plantejament és molt clar: els països industrialitzats han aconseguit el seu grau de benestar en gran part gràcies a l’aprofitament d’uns fonts energètiques de baix cost, al llarg de moltes dècades. Ara aquests mateixos països volen convèncer els que estan en vies de desenvolupament que han de fer servir un altre camí energètic, en principi, més car. I lògicament aquests països demanen ajut als primers. Ja veurem com acaba tot i em comprometo a comentar-ho des d’aquestes mateixes pàgines d’EL TRIANGLE.
Per acabar, unes dades per fer reflexionar. Segons estadística de 2022 i en Tm de CO2, cada qatarià en va emetre 35,52, un nord-americà 14,.4 i un espanyol, 5,48. En canvi, un ruandès en va produir 0,12, un de Serra Lleona 0,13 i un somali 0,06. Aquestes xifres crec que són prou clares; ja està bé ajudar els països pobres perquè puguin fer la seva transició energètica, però en termes de balanç global, per evitar el forçament del clima, l’esforç l’hauríem de fer fonamentalment els països del Primer Món, amb un canvi de model energètic dràstic i urgent.
Reaccionem molt a poc a poc davant d’una emergència que produeix morts, sobretot si està gestionada.
