Fa uns dies vaig anar al funeral d’una familiar. La sala on es va celebrar la cerimònia de comiat va aplegar més d’un centenar de persones. Dies abans, havia assistit a la parròquia de Santa Anna l’acte que va organitzar Arrels Fundació, en col·laboració amb una vintena entitats socials que atenen i acompanyen les persones sense llar, per recordar les 84 persones d’aquest col·lectiu que van morir a Barcelona entre el 25 d’octubre del 2023 i el passat 25 d’octubre. Als seus funerals, si és que se’n van fer, hi va assistir ben poca gent. Segur que no hi va faltar la presència de representants de les entitats que van organitzar la cerimònia de la parròquia de Santa Anna.
És un acte que es fa cada any amb la voluntat de “recordar aquells que ningú no recorda”. De les 84 persones que havien patit la situació de no tenia llar 73 eres homes i 11, dones. Una de les dones, la romanesa Tamara, va estar quatre hores morta en un banc de la plaça de Catalunya fins que se’n van adonar del seu decés. A la cerimònia que us explico li van dedicar la cançó “Tamara, dormida en el banc de la vida”.
Des del 2016, són 580 persones sense llar les que han mort a Barcelona. L’esperança de vida d’aquestes persones és 25 anys inferior a la de la resta de població que viu a la ciutat. La duresa de les seves condicions de vida porta a algunes d’elles al suïcidi. És el cas de Bachir que, segons el Manifest, “es va suïcidar després d’un dur procés migratori, incapaç de suportar més el pes de les seves vivències, deixant consternades les veïnes de Nou Barris, el barri on dormia”. Un 5,7% de les persones sense llar se suïcida.
El darrer any, ha mort una persona sense llar cada quatre dies.
84 casetes amb un llum encès van recordar al terra de la parròquia aquestes vides perdudes. Van llegir-ne els noms un per un i molts eren àrabs, africans o de països de l’Est. Van morir lluny del país on van néixer. I al país on vivien les administracions no van saber donar-los un sostre on viure.
Any rere any, els organitzadors d’aquests actes recorden a aquestes administracions, com deia el manifest que es va llegir a la parròquia de Santa Anna que “viure al carrer no és una cosa normal i que el dret a la vida de moltes persones depèn de les seves accions”.
“Per evitar que ens torni a passar”, concloïa el Manifest. Tornarà a passar. A Barcelona i a gairebé tot el món. Aquesta trista constatació no desanima els voluntaris i treballadors de les entitats que ajuden les persones que no tenen llar. El lema d’Arrels és “ningú dormint al carrer”. I “ningú morint al carrer”, afegiria jo.
