Donald Trump torna a l’escena política convertit en un heroi i un malvat alhora. La seva elecció com a president dels Estats Units ha fet que alguns independentistes nostrats es mostrin esperançats que pugui fer gestos d’acceptació cap a la independència de Catalunya o, com a mínim, de no rebuig frontal. Però hi ha una contundent paradoxa: el resultat de les eleccions ha fet saltar d’alegria l’extrema dreta espanyola, amb Vox al capdavant, però també l’extrema dreta catalana, amb Sílvia Orriols, algunes plataformes vinculades als nous feixismes i sectors de Junts per Catalunya exultants.
Donald Trump desperta passions i això es pot veure en la reacció d’algunes entitats i partits, o fins i tot en els somnis d’alguns activistes d’aquí. Però també ha deixat un regust amarg en altres. Carles Puigdemont, per exemple, ha escrit que “el president Emmanuel Macron i el canceller Olaf Scholz han parlat aquest matí. És una oportunitat per a Europa, i tant de bo la sapiguem aprofitar. Però ara mateix, la preocupació per les conseqüències de la victòria de Trump és molt gran”.
Aquesta fredor de Puigdemont contrasta amb els comentaris del seu cercle més proper d’assessors. El seu cap d’oficina, Josep Lluís Alay, deia: “Veig tota mena d’opinions sobre el resultat electoral als Estats Units. Crec que nosaltres ens ho hem de mirar des del respecte que correspon a la diplomàcia i sobretot pensant en els nostres interessos per crear un Estat català independent en els pròxims quatre anys”.
Aleix Sarri, un altre home molt proper a Puigdemont i el seu principal assessor a Brussel·les, va publicar una foto de la crema d’una bandera dels EUA a la qual van calar foc les Joventuts d’ERC, preocupades per l’impacte de la victòria de Trump en la reculada en drets socials i humans. “Quina manera més rara de treballar per la independència: cremant la bandera del país més poderós del món”, es queixava Aleix Sarri.
Les opinions sobre l’elecció de Donald Trump del cap de l’oficina i l’assessor europeu de Puigdemont no tenen res a veure, doncs, amb la “preocupació molt gran” que expressa l’expresident. El que fan els homes més propers a Puigdemont és blindar-lo i facilitar que en el futur es puguin bastir ponts cap a l’administració Trump, al·legant que el posicionament políticament correcte era l’expressat pels seus col·laboradors. Sergi Perramon, regidor de l’FNC a Manresa, és un dels que critiquen la fredor de Puigdemont. “El president Puigdemont, no felicitant el nou president dels EUA i afirmant que cal estar preocupats per les conseqüències de la seva victòria, ha fet el contrari de tenir sentit d’Estat. L’independentisme ha de cercar amics, no pas enemics, siguin del color polític que siguin”.
Els hiperventilats, contents
Més groller va ser l’advocat vigatà Josep Rossell Fossas, que va etzibar als cadells d’ERC: “Holi, fills de puta. Amb el vostre vot heu investit un tio del partit que va crear els GAL”. Oblidava, potser inconscientment, que JxCat, el partit que no fa molt defensava aferrissadament, també va ser clau per a la investidura de Pedro Sánchez, deixant de banda que els GAL van desaparèixer ja fa 40 anys. Un altre independentista de pro, Corto Maltese, es mostra també esperançat amb Trump al capdavant dels EUA: “És molt més fàcil aconseguir la indy amb en Trump i Musk que amb els altres. Només cal que l’operació els hi sigui rendible”.
Al circ dels trumpistes locals s’hi sumava amb eufòria Alfons Godall, que havia estat vicepresident del Barça: “Ha guanyat Trump amb la gorra. Els mitjans oficialistes parlaven de ‘frec a frec’… Ja fa força temps que els mitjans no informen, fan propaganda i intenten condicionar l’opinió pública. Em refereixo als mitjans públics i parapúblics de la Catalunya woke”. Aquesta crítica a la presumpta desinformació dels mitjans públics catalans és comuna en molts activistes de l’independentisme hiperventilat, com Josep Lluís Alay. L’exconseller Joan Carretero, líder de Reagrupament, el partit escindit d’ERC i avui dins de Junts, també abundava en la matèria: “Tot i els diagnòstics i pronòstics apocalíptics (sempre demagògics) dels nostres periodistes i polítics, penso que la victòria d’en Trump és bona per als EUA, per a Israel i per al món. Ell no va començar cap guerra en els quatre anys que va ser president i va propiciar els acords d’Abraham”.
En canvi, Abel Riu, directiu del Catalonia Global Institute (CGI), en fa una valoració més pausada: “El 73% dels sectors que més han patit l’impacte de la inflació (més vulnerables econòmicament) han votat Trump. On més ha crescut el vot republicà ha estat entre minories racials joves. Els demòcrates tenen un problema gros que no és gaire diferent del de l’esquerra europea”. Jordi Graupera, líder d’Alhora, el partit fundat al costat de Clara Ponsatí, treia les ungles amb cautela, i se situava en l’equidistància: “Estem molt influenciats per la premsa nord-americana que vesteix Trump com un monstre moral, però els líders europeus fan polítiques tan inútils com les de Trump”.
L’advocat portuguès Tiago Amado, alineat amb l’independentisme català (ha arribat a dir que quan veu una polsera amb la bandera d’Espanya sent immediatament una energia negativa), també es mostra categòric: “Honestament, jo veig el reconeixement de la independència de Catalunya més fàcil amb Trump que no pas amb qualsevol president del Partit Demòcrata. Trump és menys diplomàtic, molt més imprevisible. Potser si s’assabenta del que passa a Espanya decideix donar-nos suport”.
I VogelfreiCAT, una institució en l’àmbit sobiranista a X, portava l’aigua al seu molí: “Trump ha guanyat amb tots els mitjans oficialistes en contra, com Sílvia Orriols. La veritat és incensurable. La llibertat és sagrada. Però no és una bombolla, sinó la punta de llança que fendeix el futur. Que Déu beneeixi Amèrica. Que Déu beneeixi Catalunya”. En la mateixa clau s’expressava una altra referència de l’independentisme radical, Daniel Cardona l’Irlandès: “Trump ha guanyat el wokisme, el bonisme, la mentalitat de perdedor i la feblesa malgrat tenir tota la premsa i ‘pensament’ oficial en contra. La seva victòria ens encoratja al nacionalisme català cap a la victòria. Malgrat l’adversitat, Na Sílvia Orriols pot fer la sorpresa”.
Les lliçons de Trump
En realitat, a qui veritablement enlluerna l’elecció de Trump, a part de Santiago Abascal, és a Sílvia Orriols i els seus (o la major part dels seus, perquè hi ha comptades minories que rebutgen el president nord-americà electe). La complaença d’Aliança Catalana es deixa veure en la felicitació pública d’aquest partit al president electe: “AC felicita Donald Trump per haver estat elegit el 47è president dels Estats Units d’Amèrica. Una nova etapa de prosperitat i llibertat s’estén per Amèrica”.
Paral·lelament, una sèrie d’influencers que fa poc li feien la gara-gara a Carles Puigdemont s’acosten ara a l’acaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana per convertir-se en els seus fars ideològics, com alguns dels anteriorment esmentats. Els missatges emesos per molts d’aquests prescriptors coincideixen fil per randa amb els del mateix Trump, especialment pel que fa al rebuig de la immigració i a la retallada de drets dels forans.
Però més enllà dels posicionaments ideològics, és interessant observar com la victòria de Trump es converteix en objecte d’estudi per aplicar les mateixes tècniques a Catalunya. I en això sí que coincideixen activistes d’Aliança Catalana, del Front Nacional de Catalunya (FNC), de Resistència Catalana o de Junts per Catalunya.
El portal Estat.cat, que defensa els posicionaments d’Aliança Catalana, explicava, per boca de Maria Llopart, “les tres lliçons de la victòria de Trump per als nacionalistes catalans”. La primera lliçó és la que mostra “el poder que tenen les xarxes socials a l’hora de difondre els missatges i les idees dels partits i els moviments allunyats de l’establishment polític, social i econòmic”. Lloa, així, el paper de la xarxa X, propietat d’Elon Musk, que va aparèixer al costat de Trump en diversos mítings.
La segona lliçó és que “la superioritat moral dels demòcrates davant dels republicans s’ha acabat esfondrant”. Culpa del desastre del Partit Demòcrata una frase de Joe Biden que va afirmar que “els votants de Trump són escombraries”, cosa que demostra, segons el seu parer, que “l’autoconfiança dels demòcrates en ells mateixos s’esfuma quan apareixen les desqualificacions i els insults. Trump és un histrió i un maleducat, però, a diferència dels demòcrates, ell va de cara”.
La tercera lliçó és la constatació que és la segona victòria de Donald Trump, la qual cosa demostra “que és possible vèncer les elits globalistes (…). A Catalunya també és possible enderrocar la dictadura mediàtica i política processista que, amb l’embolcall del seu discurs bonista i globalista, ens manté subjugats a Espanya. I això és possible amb un discurs valent, coherent, patriòtic, que obri la finestra d’Overton i aconsegueixi que el sentit d’Estat (i el sentit de nació) guanyi la batalla cultural al rendicionisme que fins ara ha controlat les institucions catalanes”. En altres paraules, que cal repetir els passos del 2017 i tornar a un embat final contra Espanya per aconseguir la independència.
*Pots llegir l’article sencer al número 1596 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
