Carles Puigdemont ja té la seva maquinària treballant a tot drap. Al congrés que Junts per Catalunya (JxCat) va celebrar els dies 25 a 27 d’octubre, el líder postconvergent va tenir l’habilitat de distribuir en el tauler polític del sobiranisme els seus peons polítics perquè res no se li escapi i per assegurar-se que les seves mans estan lliures per poder prendre les decisions que més li convinguin personalment en el futur.
Al congrés, uns van pujar al cel i altres van baixar a l’infern. Els partidaris de Laura Borràs, per exemple, van ser escombrats del mapa. La també expresidenta del Parlament no va tenir cap més opció que retirar-se de la presidència davant l’arribada imparable de Puigdemont. Des d’un primer moment va veure que les seves forces eren infinitament més petites que les de l’expresident. Va perdre la batalla sense que el seu contrincant estigués personalment al capdavant de les forces rivals. I de seguida va veure que Puigdemont li podia guanyar també la batalla de la militància, la que l’havia encimbellat a ella feia només un parell d’anys. Laura Borràs va passar de ser la preferida de la militància, la que embadalia el públic amb les seves arengues, a anar-se’n amb el cap cot per la porta del darrere de Junts sense dir ni piu.
El 28 de juliol del 2022 compareixia públicament i deia: “No renuncio. No em doblego. I no m’han vençut: perquè continuo afirmant que no hi ha objectiu més bell que la llibertat plena del meu país. No em rendeixo!”. Aquest 27 d’octubre del 2024, llançava la tovallola sense lluitar, conscient que ja havia estat vençuda. Va ser un comiat cavallerós, sense mals gestos ni paraules malsonants, però també va ser el tret de sortida per a una nova etapa de Junts, un partit nou fet de cares velles.
Puigdemont es va desfer de la vella guàrdia, excepte de la que li interessava: la seva aliança amb Jordi Turull li donarà pau interna a Junts durant anys. Entre altres coses, perquè a la formació s’és conscient que el mateix Puigdemont és el millor actiu que tenen i saben que no en poden prescindir. I una vegada apartada Laura Borràs i aïllat Turull a la secretaria general, Puigdemont va saber col·locar a les vicepresidències persones lleials a la seva figura.
La jugada mestra és la potenciació de Mònica Sales, la portaveu parlamentària, situada ara a la cúpula de Junts. El president del grup parlamentari, Albert Batet, amb qui Turull s’ha entès molt bé, amb qui teixeix aliances i amb qui ha conspirat en més d’una ocasió per limitar els moviments de Laura Borràs, ha quedat fora del poder. Serà més una figura emblemàtica o honorífica en la seva funció que cap altra cosa. Qui manarà en el grup i dirà el que han de fer els diputats serà la portaveu, Mònica Sales, ara asseguda “a la dreta del pare”, a les altures. Aquest gest amb Sales significa restar marge de maniobra a Turull, que s’haurà de conformar amb la seva ascendència sobre Míriam Nogueras, també nomenada vicepresidenta. És l’únic peó amb qui compta Turull a la cúpula. Els altres dos vicepresidents, Josep Rius i Antoni Castellà, són de la confiança total de Puigdemont, i per això el secretari general es veu constret a un càrrec que es veurà eclipsat en ocasions per la presidència o per alguna vicepresidència.
No obstant això, Turull podrà comptar amb el suport de la secretària d’Organització, Judith Toronjo, líder de les joventuts del partit, i amb la responsable de Finances, Teresa Pallarès, que, tot i que va ser fitxada per Puigdemont (provinent del PSC), manté una bona sintonia amb el secretari general. En canvi, va caure en picat l’estrella d’Anna Navarro, la número 2 de Puigdemont a la llista de les autonòmiques, un fitxatge estrella que ha acabat estrellat, amb una trajectòria que va ser inflada per vendre-la com una estrella de Silicon Valley quan per terres americanes no passa de ser una executiva de tercera o quarta fila.
Repartiment enganyós
A l’Executiva, Puigdemont ha fet un repartiment de poders beneficiós per als seus interessos. Els tradicionals quadres de Convergència tenen la seva parcel·la, igual que els més abrandats i fins i tot els moderats, el principal exponent dels quals és Jaume Giró. Aquest repartiment aparentment (només aparentment) salomònic evita friccions internes i que cap dels corrents interns pugui sentir-se exclòs. Puigdemont va fer els mínims nomenaments per justificar la seva hipotètica decisió d’incorporar tots els sectors, encara que alguns quedaran més reforçats que altres.
El poder donat a Antoni Castellà, que una setmana abans havia formalitzat la integració del seu partit, Demòcrates de Catalunya, a Junts, és una de les peces clau del trencaclosques postconvergent dels pròxims anys. Castellà és un conspirador nat i ho sap fer. Va conspirar contra Josep Antoni Duren Lleida i ara ha promès lleialtat a Puigdemont. Per alguna cosa va ser nomenat portaveu del Consell de la República. Aquesta dualitat de càrrecs escenifica el veritable interès del líder suprem de JxCat: establir un paral·lelisme entre el Consell i el partit, incorporant a la cúpula d’aquest els seus principals actius del primer. Per alguna cosa formen part de l’executiva noms com Teresa Vallverdú o Aleix Sarri, dos dels principals suports exclusius de Puigdemont al partit i al Consell.
Castellà ja ha donat mostres de quin serà el seu lloc dins de l’executiva. No serà un simple florero o la quota d’un partit amic integrat a Junts, sinó que serà alguna cosa més: una prolongació del líder absent. De moment, ha estat el que ha començat a marcar el tauler de joc amb el Govern central, lluny de deixar aquesta qüestió en mans de Nogueras, que és la cap de llista de la formació al Congrés dels Diputats. “El gran debat que tenim ara són els pressupostos. Ells saben perfectament que comptar amb pressupostos és tan fàcil com si es respecta el nivell de sostre de despesa que estem plantejant, repartint-lo a terços entre àmbit municipal, Estat i comunitats autònomes. I hi ha un gest contundent a fer abans d’aquest debat respecte a la falta d’execució real dels pressupostos. El que estem dient és que incrementar el sostre de despesa són 2.000 milions més per al Govern del senyor Illa. Si vostè ni tan sols m’executa el 100%, doncs, miri, condoni’m el FLA. Com a mínim”, va dir el nou membre de la cúpula de Junts al programa El matí de Catalunya Ràdio.
Un dirigent de Junts explica a EL TRIANGLE que, amb Toni Castellà marcant el pas, el partit guanyarà en estabilitat, concreció i contundència. “En realitat, encara que pugui semblar un extremista, Castellà és molt pragmàtic. La seva labor serà fonamental, i per això va ser triat vicepresident per Puigdemont. Sap modular molt bé el missatge i posar al partit al centre, que és el que es pretén. En els últims mesos, ERC s’havia ensenyorit d’aquest centre polític i és hora d’apartar-la d’aquesta posició. En aquesta nova etapa, Junts no renuncia a res, i això vol dir que segueix vigent el resultat del referèndum, però també el diàleg amb Madrid i amb el PSOE. Castellà és un dels que pot pilotar aquests dos extrems, que semblen contradictoris, i que es pretén que formin part del nou ADN de Junts”.
Anul·lar ERC
L’ordre de Puigdemont és marcar perfil per anul·lar ERC, afirmen a Junts. I Castellà això ho sap fer molt bé. De fet, és una de les seves especialitats. Amb una Esquerra en hores baixes i amb una cruenta guerra interna, Junts ho té molt bé per ensenyorir-se del tauler independentista. “A Junts es creu que, en quatre o cinc mesos, ERC tornarà als seus orígens, és a dir, a ser un partit més petit que pot exercir de partit frontissa i que tindrà com a principal missió recolzar el gran partit sobiranista en el qual aspira convertir-se JxCat”, diuen a la formació. Una vegada Puigdemont domini la situació de l’espectre independentista, serà l’hora de provocar eleccions generals per acabar de donar el cop de gràcia a ERC i treure profit de la situació. “Estem convençuts que en unes eleccions generals a mitjà termini, Junts quedarà com a segona força política després del PSC a Catalunya i, a més, a distància d’ERC”, raonen.
L’estratègia de Puigdemont és ser el gran líder independentista d’un partit que vol convertir-se en imprescindible, tant a Barcelona com a Madrid. “Siguem rigorosos: a curt termini, la independència és una quimera. Ningú pot prometre la independència d’avui per demà. Mai hi havíem estat tan a prop com l’octubre del 2017 i no s’hi va arribar, perquè la independència és alguna cosa més que frases grandiloqüents. És un exercici mental col·lectiu i un moviment que ha de ser majoritari, o no serà possible. Partint d’aquesta base, el full de ruta és traçar plans per poder arribar a la meta sense cremar-se pel camí. I això només es pot materialitzar fent que el partit sigui imprescindible per a l’estabilitat i la governabilitat, i posant sobre la taula un full de ruta creïble i possible. Puigdemont sap que ha d’oferir als catalans receptes guanyadores, però que no pot vendre més fum. I per això ha d’aspirar a materialitzar una declaració d’independència, però seguint passos lògics i no prometent impossibles. Podem arribar a la independència? Sí. Caldrà lluitar molt i vèncer molts obstacles, però sí. No serà en aquesta legislatura, possiblement tampoc en la pròxima, o fins i tot cal pensar en 20 o 30 anys, però s’han de fer passos per crear el momentum en què sigui possible fer el gran pas. I aquest momentum ha de ser liderat per Junts. Cap aquí ens dirigim”, afirmen a la formació postconvergent.
Les ponències de Junts ho diuen clarament: “L’objectiu estratègic de Junts continua sent assolir la independència de Catalunya […]. Som el pal de paller de l’independentisme català i necessitem tothom […]. Ha de ser un partit útil i fiable […]. Som l’única opció independentista capaç de vertebrar una alternativa rigorosa i solvent a l’actual majoria espanyolista i fer-ho com un partit nacional, com un front que, tal com ja va quedar fixat en el congrés del 2022, actuï des del pluralisme ideològic que s’expressa en les seves tendències internes”. La carta a la màniga de Puigdemont, ja ho va avisar als seus correligionaris, és molt concreta: “Si la via de la negociació no dona fruits, o s’allarga de manera estèril, no renunciem a la plena independència”. O sigui, a la via unilateral. Al tot s’hi val. O a tornar a començar el procés. Verdaderament, els que no han après res de les seves experiències estan condemnats a repetir-les, com en una roda d’hàmster sense fi.
*Pots llegir l’article sencer al número 1596 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
