Entre 1939 i 1975 Espanya va estar en mans d’una dictadura. Malauradament el seu màxim responsable es deia Francisco com jo. Igual m’he fet dir sempre Siscu perquè al meu subconscient això de Francisco no li sonava bé. Jo vaig estar pocs anys lluitant contra la dictadura. Quan el dictador va morir jo tenia 19 anys acabats de complir i poca cosa havia fet en la lluita per la democràcia a part de participar en algunes manifestacions i córrer davant la policia.
Hi va haver gent, però, que va dedicar la seva vida a aquesta lluita per recuperar la democràcia que ens va arrabassar la rebel·lió franquista. Van ser molts anys d’exili, de presó, de tortures, d’assassinats de combatents per la democràcia.
Ja fa prop de 50 anys que ens hem acostumat a votar periòdicament per elegir els nostres representants als ajuntaments, les comunitats autònomes, el Congrés i el Senat espanyols i el Parlament espanyol. Hem fruït dels avantatges del sistema democràtic i també hem vist els seus defectes. Hem avançat en els serveis a la ciutadania però la distància entre els rics i la resta de gent no s’ha escurçat sinó tot el contrari. Gosaria dir que aquesta distància fins i tot fa trontollar la democràcia. Ho veiem en el control dels mitjans de comunicació que exerceixen els poderosos. La impunitat de certs jutges que actuen en funció dels seus interessos ideològics és indignant. Les xarxes socials em temo que han servit més per escampar la desconfiança envers la democràcia que a l’objectiu que se suposava principal de promoure la llibertat d’expressió.
S’atribueix, crec que de forma distorsionada, a Winston Churchill la frase que “la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Posats a ser positius, jo diria que és “el millor dels sistemes polítics” amb defectes que cal corregir i derives perjudicials als ciutadans que cal evitar. Adolf Hitler va arribar a dirigir el seu país cap a la guerra gràcies al vot dels alemanys. Donald Trump pot tornar a ser elegit aquest dimarts president dels Estats Units després d’haver intentat impedir que Joe Biden en fos elegit fa quatre anys pel vot dels estatunidencs. El llistat de dirigents autoritaris que han arribat a manar en països democràtics és llarg i sembla que creix.
Penso en tot això en veure com davant la tragèdia terrible que està vivint la comunitat valenciana aquests dies s’usa sovint el lema “Només el poble salva al poble”. Fins ara estàvem acostumats a escoltar-lo en boca de col·lectius anticapitalistes. Aquests dies se l’han apropiat els hereus ideològics del franquisme, els difusors de la idea que la democràcia està podrida perquè els polítics són tots iguals i només volen bons sous i privilegis i els importen ben poc les necessitats de la gent.
Segueixo convençut que qui salva al poble és la democràcia cimentada en els vots d’això que en diuen ‘poble’ i jo prefereixo dir ‘ciutadania’. Cal fer més justos els sistemes electorals, cal prendre poder als potentats que compren mitjans de comunicació i voluntats personals, cal garantir que als jutjats s’imparteixi justícia, cal combatre la corrupció a tots els nivells, cal que el sector públic controli les xarxes socials i els efectes nocius de la intel·ligència artificial, cal penalitzar les empreses que contaminen l’atmosfera i ens han abocat a l’emergència climàtica… `
I tot això ho hem de fer amb més democràcia, no amb menys. Només així salvarem la ciutadania, la gent, el “poble”.
