Entre les polèmiques que s’albiren a curt termini està l’ampliació de l’Aeroport Barcelona-El Prat Josep Tarradellas, un nom quasi tan llarg com el de la tercera pista que es vol ampliar. S’ha reactivat una Mesa Tècnica, que ha de proposar una solució en un termini relativament curt. El sistema em sembla bé, amb la voluntat de detraure la solució del debat purament polític.
No obstant això, m’agradaria reflexionar en relació amb aquesta qüestió. Em sembla que el veritable problema de l’aeroport de Barcelona (per a simplificar) no és l’ampliació de la tercera pista sinó preguntar-nos, abans de fer abundoses inversions, on situarem la quarta. Perquè si es vol que l’aeroport de la capital de Catalunya sigui un hub important i competeixi amb altres grans aeroports, hem de pensar que quan aquí estem embardissats en discutir com ampliar una tercera pista (que ja va néixer curta), els competidors ja tenen la quarta (com Madrid, Frankfurt o París) i Amsterdam ja en té sis. Temo que som un país petit que sovint gestionem la petitesa, a vegades fins i tot d’esperit.
Per tant, m’agradaria que la visió i la polèmica que ben segur es desfermarà no fos curtterminista i considerés totes les variables a futur, no solament tècniques sinó també ambientals. El fet que l’aeroport sigui una illa en un entorn declarat Xarxa 2000, a cada nou intent d’ampliació (un aeroport no només són pistes) caldrà filar molt prim per uns condicionants molt difícils de superar.
El nou secretari de Transició Ecològica s’ha avançat a qualsevol conclusió de la Mesa Tècnica en proposar acabar amb La Ricarda i traslladar els ocells (amb 43 espècies protegides) a zones naturals humides allunyades de les pistes, a una mena de reserva de nova creació. Quasi al mateix temps, el biòleg Carlos M. Herrera, guardonat per la Generalitat de Catalunya amb el premi Ramon Margalef, va declarar: “Crear una zona humida artificial al costat de l’aeroport de Barcelona és un acudit. No tot és possible”.
La Ricarda és una antiga gola del Llobregat que es va cegar fa uns 300 anys; per tant, és un ecosistema complex, molt més que un llistat d’ocells. Aquest és un dels motius de la manifestació de SEO/BirdLife i DEPANA, dues prestigioses organitzacions ecologistes, que han declarat: “la possibilitat d’ampliar la tercera pista en la llacuna de La Ricarda, espai protegit per les directives europees, és inviable. Així mateix, rebutgem la possibilitat de crear, com a mesura compensatòria, una altra llacuna artificial per als ocells”.
La polèmica està servida i ben segur estarà farcida de contradiccions. Sembla inviable ampliar la tercera pista actual sense afectar a una llacuna d’alt valor ecològic i protegida; l’alternativa de compensar-la a un altre espai, pel que sembla, és una solució més del tipus “parc temàtic” que veritablement ecològica, ja que és impossible traslladar els ocells i també les condicions particulars de la zona humida. I més quan hi ha precedents no massa reeixits (com la llacuna de Cal Tet o la creació d’una nova platja pel corriol camanegre). Aquesta ha estat una espècie molt afectada, fonamentalment pel desviament del riu Llobregat, i ha passat de 105 parelles reproductores l’any 2000 a 14 l’any 2022. No ha d’estranyar que la Comissió Europea tingui oberts expedients d’infracció.
És evident que ens hem anat menjant a mossegades el Delta del Llobregat. Una dada: les cobertes artificials (grans infraestructures, vies de comunicació, ZAL, polígons industrials, etc.), han passat d’un 8% en els anys cinquanta a més del 50% en l’actualitat. Potser tard o d’hora la disjuntiva serà si espais naturals i agrícoles o ocupació desmesurada d’un territori planer, proper a la gran metròpoli. Sortosament, la protecció legal dels espais d’interès natural garanteix la seva persistència i difícilment admeten bescanvi com a figura compensatòria.
Jo esperaria què diu la Mesa Tècnica, no avançaria solucions quimèriques i, sobretot, donaria la paraula als científics. Així s’evitarien moltes contradiccions.
