Suposo que a molts els resultarà sorprenent, però un dels moments on sento més lluïdesa per a pensar en pau és a l’aerobús, sigui d’anada o tornada, amb tota probabilitat perquè són instants on el viatge t’acompanya i s’ajunten espais amb records recents.
La passada setmana vaig aterrar provinent de Milà. Em vingué al cap una situació idèntica per desembre de 2021, amb retorn de Trieste. Vaig posar el peu cap a la parada del car transport per anar a Barcelona i tot era soroll; nerviós, histèric, sobretot insà. Per sort, aquesta trilogia acústica ha desaparegut i casa a la perfecció amb una joia d’anar fora uns dies: si ets una persona mínimament sàvia miraràs les noticies als mitjans locals, on no es parla de Catalunya, tampoc gaire d’Espanya.
I aleshores, mentre la nit impedeix veure aiguamolls i publicitats, reflexiones sobre si has canviat o vas ben agafat a les mutacions del context. Hi ha una mica de tot. D’una banda, la política espanyola s’articula a una elevació ininterrompuda de decibels que, units amb la pandèmia i una degradació del clima parlamentari, han provocat desafecció i la consciència de com no val la pena fer cas als crits de bronques sense efecte per a la vida dels ciutadans, encara més silenciosos perquè el procés ha mort la seva ressaca i el carrer ara és un indret que demana fer comunitat sense emocionalitats buides.
Medito a la finestra de l’aerobús sobre aquestes qüestions mentre observo l’eixam de vianants i la sobredosi de patinets, molt més abundants que a d’altres ciutats europees. Són les onze de la nit d’un dilluns i no hi gaire fauna local. Predominen els turistes, que tampoc son moltíssims, només han fet seu un espai concedit, el del centre proper a la Rambla i passeig de Gràcia, pur parc temàtic de negocis i oci, ja que hi ha molt local de tota mena ignorat pels barcelonins entre el dia de la setmana i la seva expulsió d’aquest territori.
En general no és res estranya la manca de notícies al voltant dels afers nostrats. La majoria de països europeus privilegien els temes nacionals. Els d’internacional viuen mesos molt focalitzats i abans no es preocupaven gaire res de les seves senyories municipals, autonòmiques i de les Espanyes.
Durant aquest darrer mes he pogut petar la xerrada amb persones del pis on m’allotjava, fos a Porto o Milà. Un noi portuguès opinà que veuen Barcelona com quelcom decadent, mentre a la capital llombarda un fotògraf amb molt de món hi afegí perillositat. Davant d’aquests comentaris no m’ofenc, pregunto i escolto. Són reflexions cavil·lades que sorgeixen més de trobades amb amics o coneguts que ens han visitat. El plus dels mitjans de comunicació hi és de forma molt reduïda i amb els interlocutors solc riure perquè es reconeix com la Ciutat Comtal és reina de la propaganda a casa seva, no així fora de les fronteres, on sens dubte és a tots els mapes, però sense les medalles que ella mateixa es posa al pit.
Molts d’aquests guardons no tenen bona reputació més enllà de la creença en una fórmula perfecta d’imatge. Els grans esdeveniments no criden l’atenció; és més, des de fa mesos altres converses casuals a Stuttgart, Copenhage, Atenes o Roma m’han demostrat com ningú sabia de la celebració de la Copa América i ah!, lo del Tour de França pel 2026, maco de veure per la tele.
La massificació dissuadeix? Intueixo que és una possibilitat. Del procés sí que no obren la boca. Fou una fogonada, qui sap si amb dues línies als manuals d’Història europea del futur per parlar dels anys de la gran crisi que precediren el col·lapse de 2020. Les nacions que es miren molt al melic solen destacar poc a les compilacions de com fou un temps; potser per això els minuts a l’aerobús són com una càpsula on encara no he reingressat a la realitat quotidiana. Allà dins la ciutat són eslògans, rètols de bar, horitzons amb edificis recognoscibles i una calma inèdita, com si l’adéu d’aquell insuportable soroll de benvinguda s’hagués endut una energia que ensuma a ensopiment resignat perquè la política no va amb les coses de la vida i la velocitat de la Història del segle fa que estiguem instal·lats a perpetuïtat dins dels monstres de Gramsci mentre allò vell no mor i allò nou no ha quallat.
Acabar així seria massa filosòfic. L’ensorrament del soroll a les arribades té moltes causes. Un altra possibilitat seria que aquest mirar-se al melic hagi causat una auto absorció que ens ha conduit fins a la inexistència. Els individus/es ja pateixen prou tortura diària i han perdut la fe, potser són consumidors, sí, consumidors nihilistes. El món de dalt i el seu megàfon els han deixat sords o amb taps a les orelles. Tot és un gran misteri.
