La premsa i l’entorn digital laportistes han complert a plena satisfacció del poder amb el seu paper normalitzador dels tics franquistes i totalitaris en la recta final d’una assemblea del FC Barcelona que, salta a la vista, té com a únic objectiu aprovar uns comptes sense auditar parcialment i, per tant, manipulats i mentiders, mitjançant un format virtual en el qual la junta s’ha ocupat a fons per a limitar-ne la participació social.
Ja es pot avançar que serà, amb diferència, la menys democràtica de la història perquè Joan Laporta necessita guanyar aquesta batalla com sigui. D’una banda, impedint que les pèrdues augmentin de 91 milions a 291 milions i, per una altra banda, apareixent com l’indiscutible vencedor en aquest torcebraç plantejat per la totalitat de l’oposició, excepcionalment unida i focalitzada en què el balanç sotmès a l’aprovació de l’assemblea reflecteixi amb fidelitat els estats financers del FC Barcelona a 30 de juny de 2024.
Per a Laporta, malgrat el soroll previ, serà tan senzill com que el secretari de l’assemblea, Josep Cubells, canti el resultat d’un escrutini de vots favorable a la seva aprovació en el punt de l’ordre del dia corresponent, concretament el del punt 2, sota l’epígraf “Informe i aprovació, si escau, de la liquidació de l’exercici econòmic corresponent a la temporada 2023/2024”. Si aquest resultat es correspon amb la veritable voluntat dels compromissaris i reflecteix exactament les votacions realitzades és una cosa avui impossible de comprovar i d’autenticar mentre Laporta sigui president i les assemblees es camuflin sota aquest tendal virtual inextricable.
Més enllà de creure’s el marcador de la votació en un acte de màxima confiança, existeixen precedents que demostren la seva personal al·lèrgia i rebuig a les pràctiques democràtiques. I, per contra, la seva determinació a l’hora de mantenir-se en el poder com sigui i al preu que sigui. Per exemple, en l’assemblea del 2009, convocada en una asfixiant tarda d’agost al Palau Blaugrana, un mes més tard del vot de censura, Laporta va incloure en l’ordre del dia la ratificació del president, una mena de minireferèndum amb la finalitat d’aplacar el malestar social residual deixat per una victòria de supervivència basada en el fet que la contestació social no havia aconseguit el 63,3% contrari a la continuïtat de Laporta, sinó només el 60%. Curiosament, l’assistència a aquesta assemblea va arribar al miler de compromissaris contra els 476 de l’any anterior i els 482 que registraria l’any següent en les mateixes dates. I es va donar el fet, no menys cridaner, que Laporta va avançar de sobte un parell d’hores aquesta votació perquè el tediós desenvolupament de l’assemblea estava començant a provocar baixes. A mà alçada, la impressió d’aquesta votació va ser que hi havia gairebé les mateixes a favor que en contra i, quan la taula va cantar un resultat favorable, pràcticament la meitat dels presents van abandonar la sala com si només haguessin vingut participar en aquest precís, puntual i estrany punt de l’ordre del dia. A penes van quedar 300 socis després d’aquella estampida i aquest moment teatral i coreografia que a punt va estar de sortir malament si Laporta retarda la votació una o dues hores més tard.
En aquells temps, Laporta no podia apel·lar, com ara, a una norma exclusivament decretada pel Govern per a un estat nacional d’alarma i de reclusió domiciliària per raons sanitàries excepcionals. Per això fixava les assemblees en les dates més vacacionals i assenyalades d’agost, per a evitar participació i mobilització.
Laporta va pretendre, amb aquest numeret assembleari, treure’s de damunt les ombres i les sospites d’un vot de censura, l’impulsat per Oriol Giralt, que es va celebrar amb paranys i manejos estranys; el principal dels quals va ser que en el dia de la votació el president de la mesa del vot, David Moner -amb caràcter general assumint preceptivament les atribucions de junta i de mesa electoral-, no va autoritzar que pogués haver-hi interventors del promotor en un nombre determinat de taules, aproximadament un 10%, en les quals es van registrar després percentatges de vots contraris a la directiva sensiblement inferiors a la resta de les taules on el 70% de les paperetes eren del SI a favor de fer fora Laporta. El percentatge alterat d’aquestes taules sense interventors, sense un control democràtic, va servir per a rebaixar la mitjana a aquest 60% que va salvar al president per a continuar aferrat a la poltrona. La reclamació d’Oriol Giralt va ser elevada el mateix diumenge de les votacions, però desatesa per David Moner per extemporània. És a dir, per presentar-se fora de termini! Així va quedar avortat qualsevol intent de recurs. Posteriorment, David Moner confessaria als seus íntims que “aquest dia vam fer el que pensem que era millor per al Barça”, conscient d’haver adulterat un procés democràtic i d’haver atropellat els estatuts del FC Barcelona. Per vergonya i alguna resta de dignitat, al cap de poques hores es va produir una dimissió massiva de directius, entre ells Evarist Murtra.
Laporta no és precisament un destacat defensor de la llei i l’ordre, i molt menys de la democràcia, si no li convé als seus interessos, com quan va perdre les eleccions del 2015 contra Josep Maria Bartomeu després d’haver-les provocat ell mateix denunciant la il·legitimitat de la seva presidència per més que els estatuts del club preveuen la dimissió del president i el relleu en la figura del vicepresident primer, com va ser el cas amb Sandro Rosell. Laporta, en realitat, va aprofitar la crisi a mitja temporada d’aquell equip del trident que formaven Messi, Suárez, Neymar per forçar Bartomeu a anunciar la celebració d’eleccions en finalitzar el curs. Com va acabar en aquell triplet coronat amb la Champions de Berlín, Laporta va perdre en les urnes i la seva reacció va ser la d’anar-se’n de l’estadi de males maneres, jurant venjança i sense felicitar el legítim vencedor segons la voluntat dels socis. Aquest dia també es va prometre que com menys democràcia i participació, millor.
I no fa falta recordar l’episodi més recent de l’última assemblea presencial l’octubre del 2021, quan no va guanyar la seva proposta de genocidi contres les Penyes i va resoldre que les assemblees presencials ja eren història per sempre.
En la vigília de la de dissabte, encara que pugui semblar que l’oposició ha fet soroll, en realitat a penes ha tingut protagonisme ni pes en l’opinió pública barcelonista perquè el potent aparell mediàtic de la junta ha aconseguit mantenir a ratlla l’activitat de l’oposició i abundar, en canvi, en aquest discurs oficialista que el mateix Laporta es va encarregar de rematar amb un altre Aló Presidente a Barça One dijous a la tarda, contraprogramant la presentació de Som un Clam, plataforma que, per cert, més enllà de confondre als socis demanant un aplaudiment per a Laporta i a la seva gran obra de l’Espai Barça mentre proclamava el perill d’extinció del Barça, va tranquil·litzar a Laporta deixant molt clar que en cap cas anaven a impugnar l’assemblea.
Via lliure, per tant, perquè Laporta cometi totes les malifetes possibles, fins i tot les inimaginables. El president es podria haver estalviat aquest esforç per adoctrinar als seus fidels i no fidels amb una compareixença digna, això sí, d’entrar en els annals de la història més negra del barcelonisme.
Les frases que va deixar per a la posteritat es comenten soles:
“Som el club de la democràcia i de les llibertats”
“Hem decidit el format telemàtic de les assemblees perquè és més participativa, tenim dades històriques que així ho demostren, i la fan més universal. Sempre ha estat una reivindicació del barcelonisme”
Quant a la polèmica excepció de l’auditor, Laporta es va superar a si mateix qualificant d'”exercici de prudència i de transparència” haver assumit 91 milions de pèrdues derivades de l’operació de Barça Studios que “són atribuïbles exclusivament a un impagament”. “És una cosa puntual i circumstancial, perquè la societat no gana ni perd”, va afirmar, atrevint-se a afegir que “el negoci dels actius digitals necessita experts, maduració i temps, encara que d’aquí a molt poc, a curt termini, serà una de les fonts d’ingrés més importants del club”.
Laporta va deixar per al final la seva reflexió més hilarant i insuperable a propòsit de l’excepció apuntada per l’auditor, que hauria d’obligar-lo a una depreciació del valor de la companyia: “L’auditor no diu en quant s’ha de devaluar aquesta societat perquè sap que és una mina d’or”.
Això és el que votarà el soci aquest dissabte, un espectacle circense i mediàtic que si fora en temps dels romans el presidirien Neró i Calígula encarnats en la figura d’un sol dictador.
