Un dels “regals enverinats”que ha heretat el govern del president Salvador Illa és la contraposició i confrontació entre Barcelona i la resta de Catalunya, fomentada a fons, per espuris interessos polítics partidistes, pel pujolisme i, després, per l’independentisme. Cal dir-ho clar: no hi ha Catalunya sense Barcelona, ni Barcelona sense Catalunya, i els intents de dividir ambdues realitats són reaccionaris i contraproduents per als 8 milions d’habitants que vivim en aquesta comunitat. Barcelona necessita Catalunya i Catalunya necessita Barcelona.
Però Barcelona ha d’assumir que és molt més que els deu districtes que conformen la ciutat. Les seves fronteres amb l’Hospitalet, Esplugues i Sant Adrià de Besòs estan absolutament difuminades. El mateix passa amb moltes ciutats del seu entorn, que han esdevingut un continu urbà, encara que pertanyin administrativament a diversos ajuntaments: Esplugues-Cornellà-Sant Joan Despí; Sant Just Desvern-Sant Feliu-Molins de Rei; Sant Boi-Viladecans-Gavà-Castelldefels; Sant Adrià de Besòs-Santa Coloma de Gramenet-Badalona, o Ripollet-Montcada i Reixac-la Llagosta-Santa Perpètua de Mogoda constitueixen conglomerats íntimament interconnectats.
Cal tenir present que en el territori de l’Àrea Metropolitana Barcelona (AMB), format per 36 municipis, hi viuen 3,3 milions de persones, de les quals només la meitat resideixen a la ciutat de Barcelona. El cor que fa bategar Catalunya és aquest conjunt de 3,3 milions de ciutadans, que ocupen el 2% de la superfície del país, on hi generen el 55% del PIB.
Si ampliem el focus i ens deixem de baralles de campanar, aquesta metròpolis real transcendeix els vèrtexs oficials de l’AMB (Castelldefels, Castellbisbal i Montgat) i estén la seva vitalitat i la seva influència orgànica a la corona que formen Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Són més de 5 milions d’habitants, tants com la població del Gran Madrid.
Parlar d’això és, fins ara, un tabú, però cal esperar que, amb l’ambició i la intel·ligència que demostra Salvador Illa en aquests primers compassos del nou govern, podrem qüestionar-lo i trencar-lo, pel bé de tots.
Cal repensar en profunditat, i sense apriorismes, l’organització territorial i administrativa de la Catalunya del segle XXI, per fer-la més eficient i funcional. Sembla obvi que el nombre de municipis existents, 947, és excessiu i impracticable i, en molts casos, les seves funcions podrien ser subsumides per mancomunitats o, directament, pels consells comarcals.
També cal reformular els límits de les províncies que, en alguns casos -com el de la Cerdanya- són aberrants. L’alternativa tampoc no són les vegueries, tal com han estat delimitades. Adherir la comarca de l’Anoia a les del Penedès i del Garraf és un disbarat, ja que es tracta d’una vall tributària del Llobregat i, per tant, plenament inserida en la dinàmica metropolitana.
En canvi, hi ha dues realitats territorials molt coherents -les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu- que mereixen tenir la seva pròpia diputació, regió o vegueria i disposar d’un pressupost i d’una organització autònoma. La Val d’Aran és un cas a part i ha de tenir plenament reconeguda la seva singularitat cultural i política, fora de l’àmbit administratiu de l’Alt Pirineu.
El Parlament de Catalunya, alliberat del mantra identitari, ha d’afrontar debats i decisions cabdals. Per exemple, donar més competències i capacitat de generar recursos fiscals a l’AMB, diluint les fronteres municipals existents. Repensar i enfortir les funcions dels consells comarcals, en especial a les zones rurals, i eliminar els que no són operatius, com per exemple els del Baix Llobregat i el Tarragonès, perquè estan incrustats en àrees metropolitanes.
Les diputacions provincials han de ser subjectes de profunda reflexió, tant pel que fa als seus límits com a les seves competències, i s’ha d’avançar cap a la seva plena coordinació i integració en la Generalitat. No es tracta de fer revengisme històric ni experiments d’aprenents de bruixot: cal ser pràctic i optimitzar els recursos públics, tal com propugna el president Salvador Illa.
Tenim unes diputacions “riques”, en contraposició amb uns ajuntaments i una Generalitat que pateixen crònics problemes d’infrafinançament. Més enllà que Salvador Illa aconsegueixi un bon finançament “singular” per a Catalunya, és obvi que els recursos han de fluir i s’han de distribuir de manera racional i equitativa entre els quatre nivells d’administració que hauríem de tenir: municipis/consells comarcals, les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona; les diputacions/vegueries/regions i la Generalitat.
De la mateixa manera que la Generalitat republicana va establir la divisió comarcal a partir dels trajectes que feien els pagesos i els traginers en carro per anar al mercat, la Generalitat del segle XXI ha de repensar l’organització territorial a partir dels fluxos de mobilitat actual (autopistes, rodalies, metro…), vetllant perquè tots els ciutadans, visquin on visquin, tinguin un accés fàcil i igualitari a uns serveis públics de qualitat.
Aquest principi d’igualtat també ha de presidir la nova llei electoral que Catalunya no té. La que tenim vigent és l’espanyola, que consagra un tracte diferenciat en el repartiment d’escons, en funció de la densitat demogràfica de cada circumscripció provincial. Això perjudica, descaradament, els habitants de la demarcació de Barcelona, que estan infrarepresentats i que ha condicionat, des del 1980, la composició del Parlament i el color polític del govern de la Generalitat, gairebé sempre nacionalista i de dretes.
Des de fa molts segles, la història de Catalunya s’ha escrit en clau de les divisions i fractures internes: la biga vs. la busca, nyerros vs. cadells, borbònics vs. austriacistes, liberals vs. carlins, republicans vs. monàrquics, socialistes vs. pujolistes… I, en altres àmbits: comarques vs. Can Fanga, wagnerians vs. verdians al Liceu, Barça vs. Espanyol vs. Girona en futbol, Reus vs. Tarragona, Sabadell vs. Terrassa, blaus vs. blancs a Granollers…
La rivalitat i la competició sempre són sanes. El pluralisme i el respecte a les minories són la base de la democràcia. Dit això, Catalunya necessita estar unida per ser més forta en el món globalitzat i, en aquest sentit, la fusió de la Catalunya metropolitana amb la Catalunya urbana i la Catalunya rural és imprescindible per sortir del pou en el qual hem caigut.
