Aquesta setmana he vist ‘La habitación de al lado’, la pel·lícula de Pedro Almodóvar, adaptació de la novel·la “Quin és el teu turment” de Sigrid Nunez, que ha guanyat el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia. No he vist la resta de pel·lícules que competien en aquest certamen i no entenc gaire de cinema. Per tant, no puc jutjar si es mereixia o no el guardó que li han atorgat. El que sí que puc dir és que em vaig passar tota la pel·lícula pensant en els malalts de càncer que he conegut i conec, els que l’han superat sense gaire problemes, els que en pateixen les seqüeles i els que han mort com a conseqüència de la malaltia.
Vaig estar tota l’estona de la projecció donant-li voltes al problema que planteja: el dret a treure’s la vida quan s’ha convertit en un patiment constant i com això afecta a les persones que de l’entorn de la que pren aquesta decisió.
D’un temps ençà, la mort s’ha anat fent cada cop més present a la meva vida. Aquesta setmana faré 68 anys i, per tant, he vist morir un munt de gent que s’ha fet famosa al llarg de la meva trajectòria personal. Elvis Presley va morir quan jo tenia 20 anys. El llistat de cantants i músics al ritme dels quals vaig ballar que ja no hi són és enorme. També van marxant escriptors i polítics que en el seu moment van estar al capdamunt de l’actualitat i la fama. Els meus pares ja fa temps que no hi són. I familiars, amics i coneguts. Una bona colla.
He parlat de les morts individuals, sovint causades pel curs habitual de la vida, l’envelliment, les malalties o algun accident. Fa pocs dies, un conegut i mig amic es va treure la vida fart de patir els efectes d’una malaltia incapacitant. Com Tilda Swinton a ‘La habitación de al lado’.
I després hi ha les morts a conseqüència de les guerres o les accions terroristes. Les de les 1.200 persones assassinades per Hamàs el 7 d’octubre o les més de 40.000 assassinades per l’exèrcit israelià com a represàlia. Algunes fonts fiables parlen de més de 100.000 morts en aquesta resposta desproporcionada a l’atac de Hamàs.
Al nostre planeta hi ha gent que pateix tant que prefereix estar morta i gent que té tota la vida per davant i la maten per disputes per un territori, per conviccions religioses i patriòtiques, per l’accés a minerals valuosos, per diners o per gelosia.
Al mateix temps que hi ha investigadors que busquen remei per malalties que escurcen la vida de les persones hi ha empreses que fabriquen armament i exèrcits, milícies i grups terroristes que les utilitzen per escampar la mort. És absurd però és així. I, malauradament, així ha estat sempre.
La vida ens ensenya que hem d’acompanyar des de l’habitació del costat la gent que decideix retirar-se’n i que cal estar en primera línia del combat contra els que volen imposar la mort amb el seu odi, les seves armes i les seves bombes.
