L’article 47 de la Constitució espanyola diu textualment: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística de les entitats públiques.”
També a l’Estatut de Catalunya, en el títol que parla dels drets, deures i principis rectors per a tots els catalans, a l’article 26 es diu: “Les persones que no disposin dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne…”. I a l’article 47: “Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”
El dret a un habitatge digne és un principi fonamental reconegut, per tant, per la Constitució Espanyola i per l’Estatut de Catalunya.
Ara bé, malgrat aquest marc legal, la realitat mostra que l’accés a l’habitatge segueix sent una missió impossible, especialment per als joves i altres grups vulnerables.
La crisi econòmica, que sempre la pateixen els mateixos, els preus especulatius del mercat immobiliari, la voracitat dels fons voltors i les polítiques d’habitatge insuficients dels governs de tots els colors han contribuït a aquesta situació.
És cert que per abordar el problema de l’habitatge, el govern central i diverses comunitats autònomes han implementat algunes mesures. Una d’aquestes és l’aprovació del Pla territorial sectorial d’habitatge, que estableix les directrius per als propers 20 anys, incloent l’increment del parc de lloguer social fins a arribar al 7% del total d’habitatges.
A més, en zones amb una forta demanda residencial, els municipis hauran de disposar d’un mínim del 15% d’habitatges destinats a polítiques socials. També s’ha identificat un conjunt de 140 municipis com a zones tensionades on es limitarà el preu del lloguer, segons la llei d’habitatge estatal. Aquestes accions busquen garantir l’accés a un habitatge digne i assequible per a totes les llars que es formin en el futur.
A Catalunya, per afrontar aquest repte, també s’han proposat diverses mesures, com ara la Llei del dret a l’habitatge, que busca fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat.
Aquesta llei catalana intenta transformar el mercat per crear un parc d’habitatges assequibles per a les rendes baixes i mitjanes.
No obstant això, la realitat és que la implementació d’aquestes mesures ha estat complexa i no sempre ha aconseguit els resultats esperats.
Per tant, és essencial que els governs intensifiquin els seus esforços per garantir que el dret a l’habitatge no es converteixi en un luxe inassolible i que les polítiques d’habitatge siguin més efectives i inclusives, no només promeses.
Això pot incloure la generació de sòl per a l’habitatge públic i protegit, així com la promoció de lleis que limitin l’especulació immobiliària i ofereixin suport als col·lectius més necessitats. Només a través d’una acció decidida i legislació pertinent es pot revertir la situació actual i assegurar que el dret a un habitatge digne sigui una realitat per a tots.
Cal no oblidar que l’habitatge és un dret humà fonamental reconegut internacionalment, essencial per a la dignitat i el benestar de totes les persones. Aquest dret implica més que simplement tenir un sostre; es tracta de tenir un lloc segur i adequat on viure, que proporcioni privacitat, espai personal, seguretat, accessibilitat i la possibilitat de formar i mantenir una llar.
Segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’habitatge no només ha de satisfer necessitats bàsiques com el refugi, sinó que també ha de ser un lloc on les persones puguin descansar, sentir-se segures i tenir privacitat i espai personal. A més, no podem oblidar que les condicions d’habitatge inadequades poden tenir un impacte negatiu en la salut física i mental, les relacions amb altres i el desenvolupament dels infants.
Per tant, és crucial que les polítiques d’habitatge no només evitin l’especulació, sinó que també promoguin l’accés a habitatges assequibles i adequats per a tothom. La inversió en habitatge social i la implementació de regulacions que protegeixin els drets dels inquilins són passos importants cap a aquest objectiu.
Així mateix, és fonamental que els governs treballin conjuntament amb els ajuntaments per assegurar que les necessitats d’habitatge siguin satisfetes de manera justa i equitativa, garantint que tothom tingui l’oportunitat de viure amb dignitat a tot arreu.
