El tortuós camí de l’esquerra -o de les esquerres, per ser més precisos- a Amèrica Llatina ha viscut sengles episodis electorals aquest any, que representen les dues cares de la moneda. D’una banda, a Mèxic l’ex cap de Govern de la capital, Claudia Sheinbaum, s’ha alçat clarament amb la victòria, sent la primera dona a la història del país en assolir la presidència. Mentrestant a Veneçuela el líder bolivarià Nicolás Maduro inicia un tercer mandat enmig de la polèmica i d’un tuf important de frau electoral.
La confirmació per part del Tribunal Suprem de Justícia veneçolà de la victòria de Maduro a les darreres eleccions presidencials va suposar una altra fita en els desacords entre l’oficialisme i l’oposició, encapçalada ara per María Corina Machado i Edmundo González. De moment, aquest s’ha traslladat a Espanya per demanar-hi asil, després que un tribunal n’ordenés la detenció en no comparèixer davant la Fiscalia del seu país, que l’havia cridat a declarar per la suposada participació en delictes relatius a la publicació de les actes electorals amb què comptava l’oposició.
El chavisme està fent servir les seves armes per fer-se fort al poder, però els moviments entre països i líders de l’entorn fan pensar que a nivell de relacions internacionals cada cop ho tindrà més complicat. En aquesta línia anava la publicació d’un comunicat conjunt per part dels governs de deu països llatinoamericans -Argentina, Costa Rica, Equador, Guatemala, Panamà, Paraguai, Perú, República Dominicana, Uruguai i Xile- i els Estats Units rebutjant “categòricament l’anunci” del TSJ de Veneçuela.
D’entre tots els països signants, el que més cridava l’atenció era el Xile de Boric. Els governs d’ambdós estats ja havien manifestat friccions, però no ha passat desapercebut que el líder d’esquerres xilè hagi estat tan taxatiu en aquest moment crític. Sobre la decisió del TSJ, Boric ha afirmat que “acaba de consolidar el frau”, i que “Xile no reconeix aquest fals triomf autoproclamat de Maduro i companyia”. També ha cridat a construir una “esquerra continental profundament democràtica i que respecti els drets humans sense importar el color de qui els vulneri”.
Això contrasta amb les posicions mostrades per altres mandataris progressistes de la regió, en particular els del Brasil, Colòmbia i Mèxic. Aquests, sense prendre partit, han emès dos comunicats conjunts en què fan “una crida a les autoritats electorals de Veneçuela” perquè donin a conèixer “públicament les dades desglossades per mesa de votació”. I expressant-se de forma directa o a través de portaveus, Lula i Petro s’han decantat per la repetició electoral, mentre que López Obrador demana “esperar que es donin a conèixer les actes” dels vots.
La insistència del líder asteca en què es publiquin aquests documents remet al frau que ell mateix va denunciar haver patit el 2006, quan per primer cop es va presentar a les eleccions presidencials de Mèxic. Llavors, davant de les seves denúncies i la demanda de recompte de tots els vots, aquest recompte només es va fer parcialment amb menys del 10% dels vots i després es va incinerar el gruix del material electoral, declarant-se vencedor el candidat continuista Felipe Calderón.
Haurien de passar dotze anys perquè López Obrador resultés guanyador de les eleccions oficialment, després d’una altra convocatòria el 2012, en què no va acceptar la resolució del Tribunal Electoral que declarava com a vàlida la votació. En aquell moment, l’ara president mexicà manifestava: “Les eleccions no han estat ni netes ni lliures ni autèntiques”. Potser aquestes paraules han ressonat al seu cap, quan es tracta de valorar uns altres sufragis que generen molts dubtes per com s’ha dut el procés, i que Maduro hauria guanyat amb un marge molt ajustat.
A diferència del cas veneçolà, enguany a Mèxic la coalició progressista encapçalada per Sheinbaum s’ha imposat amb un 60 per cent dels vots i 32 punts d’avantatge sobre la seva principal oponent. Ningú en l’àmbit internacional n’ha discutit la victòria i, malgrat que l’esquerra va trigar dècades en tornar a governar el país, ara ho fa en un clima de normalitat democràtica.
Cara i creu, la Veneçuela de Maduro està cada cop més a prop de països com Cuba o Nicaragua, i més lluny dels governs progressistes plenament democràtics de la regió. Tot i que aquesta última elecció ha posat l’esquerra a l’Amèrica Llatina a la cruïlla, cada cop sembla més clar qui està a un costat o a l’altre, per més que alguns líders encara s’ho rumiïn.
