Preguntar-se si de veritat Joan Laporta té alguna estratègia per a negociar amb Nike l’ampliació i millora de l’actual contracte és legítim a la vista de la incongruència i de la confusió que embolica l’actual context de la seva relació. Amb més motiu, després del protagonisme indirecte i més aviat passiu que a la marca li va tocar jugar en l’esperpèntic final del mercat d’estiu blaugrana de fitxatges, escenari en el qual Laporta va intentar provocar un altre d’aquests subterfugis comptables a còpia d’oferir a LaLiga un document probatori del principi bàsic d’acord per a la renovació del seu actual contracte.
Javier Tebas no li va comprar aquest ardit i el Barça, com des de fa ja dos anys llargs, es va trobar que se li havia tornat a exhaurir el termini d’inscripció de jugadors amb el límit salarial excedit i només podent aprofitar entre el 50 i el 60% dels beneficis nets de traspassos i cessions, reducció de nòmines o patrocinis extra per reforçar l’equip. Un esforç extrem que, de totes maneres, no va servir per a donar un dorsal definitiu a Dani Olmo, Íñigo Martínez i Pau Víctor, els tres colats per la porta de darrere a l’empara de la norma que permet inscriure futbolistes, en aquest cas fins al 31 de desembre, pel 80% de la fitxa d’un company amb una baixa mèdica superior a quatre mesos acreditada.
“Si no hem arribat a l’estabilitat de l’1:1 ha estat perquè no hem volgut. Hauríem pogut signar un acord amb Nike per aconseguir-lo, però preferim negociar un contracte millor i per a això necessitem més temps”, va fanfarronejar Laporta. En realitat, tanmateix, la situació és ara fins i tot pitjor perquè la urgència i la necessitat de resoldre aquesta provisionalitat augmenta cada dia que passa.
Des de dimarts passat, coincidint amb el llançament i posada a la venda del tercer equipament de la temporada, des de l’aparell de comunicació de la junta es va filtrar que s’havia produït una reunió clau amb la plana major de Nike Europa a les oficines que hauria servit per a desencallar les negociacions i per afrontar la recta final de l’acord, rumors que han donat pas a noves i recents informacions que anuncien el desembarcament dels advocats de Nike per poder signar-lo en dues setmanes.
La dinàmica del control del relat comunicatiu és la mateixa de sempre, a força de crear expectatives des dels agents oficialistes més identificats amb la junta, com Jijantes, i la corroboració dels mitjans igualment servils i sempre disposats, com els dos diaris esportius especialitzats i més influents.
Estratègicament, és un altre bon moment per inflar aquest globus de cara a l’assemblea i oferir una visió celestial i edulcorada d’aquesta precarietat laportista que rebenta per totes les costures del club.
També ho és pel dubte, perquè si Laporta pretenia guanyar temps per seure a negociar amb Nike des d’una posició menys fràgil i afeblida, la solució era trobar primer la forma alternativa de segellar la via d’aigua de Barça Studios i no mantenir com a única alternativa la del signing bonus de Nike de 100 milions.
Tampoc quadra que, fa dues setmanes, en la seva homilia davant la premsa, fora precisament Laporta qui menystingués a Nike referint-se en abstracte al “futur patrocinador tècnic de la samarreta”, evitant anomenar la marca americana en un altre intent de deixar oberta la possibilitat –o sigui, l’amenaça- de forçar una ruptura unilateral del contracte, sense indemnització, per si prospera la demanda judicial interposada pel Barça contra Nike, per incompliment, que ha de resoldre’s l’octubre.
La proximitat és massa per suposar que totes dues parts signaran una altra pipa de la pau per quinze anys més sense un desistiment previ per part de Laporta que, si pretén ratificar el nou contracte a l’assemblea d’aquí a un mes, no té una altra sortida que renunciar a aquesta batalla legal abans del judici i acceptar les condicions que imposi Nike, beneficiada i reforçada per les mesures cautelars que han ratificat no sols la plena vigència del contracte i del seu obligat compliment per part del FC Barcelona fins al 2028, sinó també la prohibició expressa de negociar amb un altre patrocinador mentrestant.
Si cal fer cas d’aquesta nova recta final de les negociacions, la bona notícia seria que el club ingressaria els diners suficients en forma de prima per compensar el torcebraç de Barça Studios, legalitzar la plantilla i atacar algun reforç en el mercat d’hivern. L’altra cara, més amarga, revelaria que Laporta hauria retirat la demanda i renunciat a demostrar l’incompliment per part de Nike, també hauria acceptat que BLM deixi de ser el negoci estrella del Barça dels últims anys -herència de Josep Maria Bartomeu- i, per descomptat, que la major part de la millora del contracte no serveixi per augmentar l’estructura d’ingressos del club, només per a apedaçar el pegat de Barça Studios.
Si a més Nike accepta invertir part d’aquest plus en Barça Vision, concessió que a Laporta li permetria mantenir-la en el pulmó artificial almenys provisionalment un any més, llavors sí que aquest contracte, per més que pugui aparentar ser el millor del mercat en aquest moment, a mitjà i llarg termini sotmetrà el Barça a un estadi de menys ingressos ordinaris i d’una explotació del retail i del marxandatge que indubtablement afavorirà els interessos de Nike en una proporció abusiva.
Tot això, és clar, si les notícies sobre la imminència de l’acord amb Nike són fundades o bé només formen part de la necessària alimentació del relat laportista per tranquil·litzar periòdicament a Dani Olmo i al barcelonisme del carrer.
