En el Barça actual, que ha arrencat en la Lliga com un coet sumant els 15 punts de 15 disputats, cap igualment la polèmica, en aquest cas sobre l’allargada ombra de Xavi, l’anterior entrenador triat per Joan Laporta, sobre el qual s’estan concentrant les crítiques a la vista dels resultats inesperadament satisfactoris, si es comparen amb els de Xavi i especialment amb el rendiment col·lectiu i individual d’una plantilla que, després de tot, no s’ha reforçat amb les estrelles previstes, sinó solament amb futbolistes de filial i un interessant canvi de cromos, el de Dani Olmo per Gundogan. El debat ha sorgit perquè, bàsicament, l’equip de Hansi Flick està controlant els partits amb una exhibició de la seva condició física a l’hora d’exercir una pressió extrema i incansable sobre la sortida del seu rival, res que no estigués inventat, però que requereix un fons i una resistència considerables si es vol estendre amb eficiència i constància al llarg dels 100 minuts que ara duren de mitjana els partits.
Part de les enhorabones i els elogis merescudament guanyats pel rendiment de l’equip de Flick han incidit en la influència dels canvis haguts en l’estructura tècnica de la preparació física, ara en mans dels especialistes espanyols Julio Tous, Pepe Conde i Rafa Maldonado, incorporats abans fins i tot que l’entrenador germànic signés pel Barça i que van ser anunciats i integrats l’endemà de l’esperpèntica renovació de Xavi. D’entrada, per tant, aquests reforços en l’staff tècnic els va beneir Xavi si no és que Laporta, sabent que al cap d’un mes se l’anava a carregar, ja comptava que el tret diferencial de la nova temporada, després de quedar-se a zero títols la passada, seria el d’una transformació radical en aquest aspecte concret del treball diari del primer equip.
De manera que Hansi Flick, fora o no culpable d’haver exigit revolucionar la resposta física de la plantilla, ja se’ls va trobar treballant a la seva arribada al Camp Nou. L’embolic l’han provocat diverses declaracions de jugadors i del mateix president deixant bastant clar que el Barça ara sí que corre i aguanta en bloc un ritme alt de partit del principi fins al final. El més incisiu ha estat Pedri quan ha afirmat que “en el club treballem moltíssim més que abans. Crec que els preparadors físics que han entrat ens fan molt bé. Treballem molt intensament i això en el partit es nota. L’equip no baixa després del minut 70 o 80, sinó que manté el nivell físic”, una reflexió semblant a la de Robert Lewandowski i a la de Laporta, que, encara que una mica menys concretamente, va venir a dir el mateix, que la diferència fonamental sobre l’any passat és la capacitat de pressionar alt i eficaçment sense alts i baixos, la qual cosa provoca recuperacions de pilota sobre la sortida del contrari i molts més atacs sobre els espais que en estàtic.
No ha faltat, clar, que arran d’aquestes declaracions -d’altra banda objectives sobre el rendiment continuat de l’equip i la seva traducció en victòries, la més significativa l’1-4 del Girona el diumenge anterior després de les rebolcades que li havia donat el mateix rival entrenat per Michel l’any passat (2-4 en Montjuïc i 4-2 en Montilivi)- s’hagin interpretat com una crítica directa contra Xavi i s’hagin utilitzat com un sòlid argument que, precisament, justificaria la seva destitució fulminant al mes de ser renovat a la fi d’abril passat.
Sent així, Laporta seria tan culpable d’una cosa com de la contrària, perquè va ser el president qui primer va sortir a felicitar-se per haver aconseguit que Xavi canviés d’opinió sobre el seu anunci d’abandonar la nau, presa quan pitjor eren els marcadors, i de l’encert de la seva aposta pel tècnic de Terrassa com de la seva posterior destitució basada en la mateixa desconfiança de Xavi en el projecte i al seu torn de la del president en el seu entrenador. El delirant final de la pel·lícula ha estat que Laporta va prometre un cartell de fitxatges de luxe, Nico Williams, Merino, Chiesa o Leao, que al final només ha col·leccionat negatives i fracassos, inclòs el de Dani Olmo, que només ha pogut ser inscrit amb paranys i provisionalment, que el president ha empès a Gundogan –el fitxatge estrella de la passada temporada- fora del club perquè rebentava el marge salarial, i que el Betis és l’únic beneficiat d’haver pagat, el Barça, 30 milions (i compromesos 31 milions més en variables) per Vítor Roque, un fitxatge d’hivern que Laporta s’ha vist obligat a amagar per vergonya pròpia a aliena, a més de vendre’s a diverses promeses del filial per 40 milions per a alleujar aquest límit salarial que, de totes maneres, encara és excedit.
Tot això ha donat com a resultat que el Barça de Flick només disposa de 22 fitxes (sobre 25) i que la plantilla s’ha emplenat més que reeixidament amb jugadors de la Masia, És a dir, de l’herència d’aquest passat (de Josep Maria Bartomeu) tantes vegades demonitzat pel laportisme com un llast insuperable. Pedri, Araujo, Gavi, Lamine Yamal, Cubarsí i Balde ja són la columna vertebral d’un Barça amb mitja dotzena de juvenils que corren com a dimonis en nom d’un estil de joc en el qual circular a més velocitat i intensitat que el rival és la clau, en un club on el talent ja era visible i desbordant abans de l’arribada de Flick i de les rucades i insuficiència de Laporta per a completar la plantilla.
Pedri i Lewandowski, els que han disparat ara per elevació encara que conscientment contra Xavi, van estar en el centre de la crítica el curs passat perquè des de dins del cercle de l’entrenador, que disposava del seu propi intoxicador mediàtic, es va difondre que Pedri no es cuidava prou ni dins ni fora de la disciplina del club, relacionant aquesta mala actitud amb el seu recurrent historial de lesions, i que Lewandowski ja no estava, per la seva edat, per a l’exigència de primer nivell necessària per jugar en el Barça, apreciació que Xavi va corroborar treient-lo del camp cada vegada més aviat i quan l’equip anava perdent amb la inequívoca intenció d’assenyalar-lo davant l’afició. De fet, Xavi va proposar traspassar-lo tibant tant la corda que al final Laporta va optar per eliminar a l’entrenador de l’equació.
Tots dos futbolistes, per tant, tenien comptes pendents a saldar amb el seu anterior entrenador i ho han fet a la primera oportunitat aprofitant el vent a favor dels resultats i generant, segons ha transcendit, malestar en el mateix Xavi, que no s’esperava aquestes invectives que, d’altra banda, ell mateix havia protagonitzat com a jugador quan l’entrenador, Tata Martino, va començar a deixar-lo en la suplència i ell va encarregar-se de fer córrer entre la premsa que amb l’entrenador argentí no es treballava prou l’aspecte físic. A l’any següent, amb l’arribada de Luis Enrique, Xavi va perdre completament la titularitat i va acabar per anar-se’n a Qatar, això sí, sense fer-li cap comentari ni retret a l’entrenador. No es va atrevir amb Luis Enrique.
Ara, la moda és ponderar que el Barça de Flick desborda esplendor, superioritat i frescor, sens dubte a l’empara de les victòries i de la incansable resposta dels seus pulmons en aquesta arrencada de temporada. No obstant això, no falta qui es pregunta si el ritme i la intensitat exigits per Flick podran sostenir-se en el temps amb una plantilla més aviat escassa. Xavi Bosch ha deixat escrit a Mundo Deportivo un primer avís sobre aquest tema: “… que ningú doni lliçons de preparació física i staff mèdic. Què diríem si a Xavi, i als seus preparadors, se’ls hagués trencat muscularment Olmo jugant 188 minuts amb el Barça, i Fermín amb només 68, en tres estonetes?”. Totes dues lesions, musculars. Això sense comptar amb la greu lesió de Marc Bernal que serà baixa un any sencer per un trencament total del genoll, fet no atribuïble directament a la càrrega de treball, encara que alguns experts consideren que la pressió i l’exigència en futbolistes tan joves ha de dosificar-se per a evitar casos com els d’Ansu Fati, Gavi o el mateix Pedri. Ningú pot, a hores d’ara de la temporada, treure conclusions ni molt menys precipitar-se en assumptes tan movedissos, canviants i inesperats com són el món del futbol i del Barça.
