A la Barcelona sostenible del segle XXI, perfecta de cara a la galeria, no hi ha lloc per a posar plantes a passatges sense sortida, els famosos cul-de-sac, un terme per desgràcia en vies de desaparició, com aquestes línies rectes.
La història d’aquest article arriba quan una veïna del carrer Meridional parla amb una llibretera de la Nollegiu del carrer València i demana el meu contacte. És quelcom típic. Parla amb mi i m’explica com l’Ajuntament de Barcelona els ha multat amb 750 euros, pagats en plenes vacances per a tenir el preceptiu descompte, pel simple fet de tenir plantes al carrer.
Aquesta efemèride em recorda a d’altres, com la del torrent de Lligalbé del Baix Guinardó, aprofitat com a aparcament a l’aire lliure quan podia ser un espai verd veïnal amb valor pedagògic i patrimonial.
El carrer Meridional sempre ha sigut un marginat. Nascut al darrer terç del segle XIX havia de ser un enllaç entre la Meridiana, quan no era com ara, i el molt central carrer del Clot. Malgrat ser petitó és una delícia i a més a més té importància perquè, just a la seva conclusió tallada, hi passava el Rec Comtal.
Els vianants no hi fan gaire cas perquè la lògica moderna no accepta els indrets que no porten enlloc, excepte si serveixen per a pixar de nit, doncs com és silenciós i els seus veïns reposen molts desgraciats l’aprofiten per a fer les seves necessitats.
El seu conjunt de cases, pintades amb diversos colors, és dels més macos de tota la capital catalana. Com no són modernistes no venen i crec que és bo que així sigui, doncs els seus habitants només volen pau i continuar gaudint d’aquests metres estranys, els mateixos que cuidaven amb plantes per molts motius de vida i quotidianitat.
La meva interlocutora creu que la denúncia ve d’un altre veí. És possible, però aquesta no és la clau de volta de l’assumpte. El problema sorgeix de com col·lisionen el missatge oficial amb la realitat més crua de les seves accions, quelcom encara més punyent per l’actuació estiuenca de la Casa Gran, molt pròpia d’allò abans mític de premeditació, alevosia i nocturnitat.
El verd ja no hi és i les arques de Sant Jaume s’han embutxacat 750 euros d’un sol domicili del carrer Meridional, almenys per ara, doncs han arribat multes a d’altres propietaris. Si no se’n parla no existeix. Podríem dir el mateix d’una altra travessia no gaire llunyana, el passatge del Doctor Torres, un altre cul-de-sac que es creua amb el passatge de Coello, afectadíssim per la plaga d’Airbnb i destinat a desaparèixer segons m’han explicat vàries vegades alguns dels seus habitants.
L’estació estival acostuma a ser l’escenari de grans massacres perquè ningú se’n adona de les mateixes. Els Comuns aprofitaven els mesos de calor per a enderrocar patrimoni en silenci i sense noses. Des d’aquest punt de vista el carrer Meridional pateix un altre greuge molt relacionat amb aquest darrer aspecte, doncs durant els darrers anys la zona del Camp de l’Arpa i el Clot va activar una lluita per a la defensa patrimonial i ells han quedat exclosos de les proteccions quan l’estat de conservació dels immobles i el seu valor històric és més que evident.
Un es pregunta si la situació descrita en aquestes pàgines obeeix a quelcom mal vist pels darrers Ajuntaments, els quals estimen més aviat poc les iniciatives veïnals independents al poder. A l’abans esmentat torrent de Lligalbé es creà entre 2020 i 2022 un hort comunitari, desnonat per a fer el fabulós pàrquing, més absurd si voleu per trobar-se sobre aigües subterrànies que, quan plou, inunden l’entorn.
En el cas que ens concerneix l’únic líquid element servia per a regar els testos posats amb tot l’amor del món per a abellir l’espai. Quin mal han comés? Cap, aquesta és la resposta més clara, potser pensar per ells mateixos sense contemplar com un govern democràtic es posa medalles tot venent una moto a l’Eixample mentre fot la guitza a la gent dels marges.
És normal? Per desgràcia sí. Ho demostraria l’hemeroteca mai escrita, rescatada per servidor més d’una vegada, dels darrers temps. El professor Josep Fontana deia que el municipalisme és la millor forma de practicar polítiques d’esquerra beneficioses per a la ciutadania. Això a Barcelona s’incompleix sistemàticament per la voluntat d’ingressar i no meditar ni tan sols per un segon la bella opció de treballar per a les persones des de la proximitat. 750 euros no enriquiran a la ciutat i si empobriran a una família, però no només des de la vessant econòmica, sinó des de l’absoluta frustració de sentir que el seu carrer no li pertany.
