D’una sola tacada, la premsa ha filtrat noves baixes d’executius de pes en àrees estratègiques de l’administració de JoanLaporta, confirmant aquest incessant degoteig de fugides que ha estat una constant de la seva administració ingovernable i descontrolada. La més destacada és la d’Àngel Rocamora, expert en dret fiscal, que també ha decidit posar terra pel mig entre la seva reputació i professionalitat i la cova d’embolics i falsedats en què s’ha convertit el dia a dia del laportisme.
AlbertBagó, del departament d’estratègia, i GemmaHuertas, acreditada membre del cos de protocol, també han sortit en els últims dies, superant la trentena d’alts càrrecs i responsables d’àrees protagonistes d’un èxode causat per l’estil, les formes i el totalitarisme presidencial en bona part.
La resta de la culpa que els millors professionals surtin cames ajudeu-me a buscar-se la vida en altres fronts, encara que sigui a costa de cobrar menys i deixar de treballar per a una empresa amb menys visibilitat que el FC Barcelona, recau en aquest nucli dur, l’encertadament denominat camarot de Laporta, en el qual regna la improvisació, la negligència, l’amiguisme i el nepotisme sota el control de figures com la cap de gabinet, MananaGiorgadze i la seva llarga cort de familiars; els germaníssims Maite i XavierLaporta, o l’inefable EnricMasip, tots ells governats per la figura catedralícia i externa d’Alejandro Echevarría, excunyat i màxima autoritat laportista en assumptes domèstics variats i també futbolístics d’un cert calat.
En determinades matèries financeres i econòmiques, últimament han ascendit a influencers del president personatges de la junta com FerranOlivé, meitat tresorer meitat CEO en minifuncions; ÀngelRiudalbàs, avalador estrella amb dret de cuixa i en grau més baix Antonio Escudero i Xavier Puig, als quals Laporta és permeable i pròxim pel seu infatigable esperit de festa i diversió.
El resultat és el d’una organització interna que emana de la no menys demostrada capacitat del president per al capritx i la prioritat d’interessos i operacions que no sempre, per desgràcia massa vegades, són coincidents amb els de la institució. Aquell que s’atreveixi a qüestionar el criteri o les decisions tan personalistes de Laporta o de qualsevol dels seus preferits ja coneix de sobres les conseqüències, que van des de l’arraconament i la degradació de funcions a l’acomiadament, passant per un assetjament psicològic, mobbing, insuportable.
Quan, a més, aquests executius es veuen obligats a participar en actuacions qüestionables i aplicar paràmetres realment anormals i al límit, o directament interpretables al marge de l’ordenament jurídic, el desenllaç més comú i repetit és el de la dimissió i la sortida per la porta de darrere del mode més discret i silenciós possible.
Ningú dona cops de porta ni deixa declaracions o denúncies que posarien els pèls de punta perquè d’alguna manera han acabat sent còmplices, ni que sigui per omissió, de tant de tripijoc i opacitat. Aquesta és la raó per la qual, en la seva gran majoria, no se supleixen les baixes amb més fitxatges ni es nomenen substituts, simplement les funcions s’acaben assumint per elevació des d’aquest nucli de comandament que, certament, ja no respon a cap estructura reconeguda professionalment com un comitè de direcció competent ni liderat, com seria lògic, per un CEO, un gerent o càrrec similar.
En canvi, la figura presidencial promou precisament el contrari, l’absència d’una estructura mínimament organitzada, exercint aquesta autoritat plenipotenciària a capritx, a impulsos i a vegades al dictat dels seus propòsits a curt termini, privats o del club, o de la seva cort d’aduladors, integrants d’aquest nucli dur que al seu torn retroalimenta el caos i el desordre regnants i habituals.
La conseqüència directa d’aquest caòtic regne laportista és aquesta inevitable deserció d’executius que, com Àngel Rocamora, ha abandonat el seu lloc al capdavant del control fiscal de les operacions blaugrana, precisament en un moment delicat i de complexitat de la facturació i de la logística administrativa, especialment en la gestió del marge salarial. Era considerat un geni en el seu àmbit, amb una capacitat i coneixements tan acreditats i reconeguts que, malgrat tractar-se d’un dels últims fitxatges de Josep Maria Bartomeu, havia sobreviscut al règim laportista.
La seva fugida, encara que discreta, és significativa, tant com la de la resta d’altres qualificats professionals que no han volgut suportar per més temps aquesta atmosfera laboral enrarida i tan poc edificant, irrespirable per a molts arran de les successives baixes de pes que s’han anat registrant amb el temps, especialment en l’àrea de les finances i de l’economia barcelonista, des de la llunyana renúncia de FerranReverter, de tot el seu equip, després de la directora financera i del propi vicepresident econòmic EduardRomeu, per no parlar de la cúpula sencera de l’Espai Barça que, en la totalitat dels casos, no han estat substituïts ni rellevats.
Baixes que només han engreixat la jerarquia del president i dels seus adlàters. Així li està anant al Barça de Laporta.
