De tots els escenaris possibles imaginats per a aquest final de mercat del Barça, la realitat ha tornat a donar-li 100 voltes a la ficció i ha avergonyit al barcelonisme com mai per culpa d’una gestió directiva irresponsable, mentidera i manicomial que, a més, ha ridiculitzat la figura de Joan Laporta fins a extrems que haurien d’obligar-lo a un replantejament de la seva legitimitat al capdavant del club.
El paradigma d’aquesta aberració té un nom propi, el de Vitor Roque, un futbolista fitxat amb 18 anys pel president, comprometent 61 milions que el club no pot pagar, que ara és necessari amagar i bandejar per a evitar la comparació amb la remesa de jugadors de la Masia que amb la mateixa edat, o menys, li estan traient a Laporta les castanyes del foc.
Ja no són només Lamine Yamal, Cubarsí o Ansu Fati, el segell de la casa el porten també Gavi, Araujo, Pedri, Balde, Fermín, Èric Garcia i, des de la pretemporada d’aquest estiu, una altra sèrie de jugadors que han adquirit rellevància en tot just unes setmanes, com Bernal, Álex Valle, Héctor Fort, Gerard Martín, Casadó o Pau Víctor, noms entre els quals encara podria continuar figurant Marc Guiu si no fos perquè l’innomenable Deco, el funest director de futbol blaugrana que va beneir la compra de Vitor Roque, va decidir fer-lo fora precisament perquè no impedís l’explosió de Vitor Roque ni li tanqués el camí al presumpte golejador/crack brasiler valorat per Laporta en 30 + 31 milions.
Tal és l’aixecada de camisa al barcelonisme amb aquest fitxatge que només el preu base de Vitor Roque, de 30 milions (sense comptar els variables, de 31 milions), supera el cost anual de tota l’estructura del futbol base del Barça, incloses les despeses de personal, del manteniment de la Masia i els derivats de la logística, amb una capacitat de creixement i de formació de jugadors que, a la vista està, genera cada temporada un doble benefici.
D’una banda, subministra futbolistes de primer nivell internacional en un volum insuperable per cap altra pedrera del món. L’any passat, per exemple, el valor zero de futbolistes com Lamine Yamal o Pau Cubarsí, avui titulars indiscutibles, campions d’Europa i Or olímpic aquest estiu, s’ha incrementat en 150 milions, 120 Lamine Yamal i 30 Cubarsí, que és el que costaria fitxar-los ara si el Barça hagués de fitxar un central portentós i un davanter excepcional. L’exemple és igual de vàlid per a Gavi, Balde, Pedri, Fermín o el mateix Araujo.
D’altra banda, la pedrera de Sant Joan Despí s’ha convertit en un recurs extraordinàriament rendible a l’hora d’exportar aquest talent que, de pura abundància, resulta impossible de retenir o de madurar per falta d’espai i de temps. Laporta no ha dubtat, per descomptat, a treure-li el màxim profit a aquesta herència rebuda de Bartomeu, d’una riquesa i d’un valor incalculable, també a base de traspassos com els d’Ilaix Moriba, Nico o, per citar els més recents, de Marc Guiu i Mika Faye.
Malgrat les evidències i la imparable projecció i explosió de jugadors amb ADN Barça, admirats, pretesos, valuosos i enlluernadors, Laporta es va esforçar des del primer dia del seu retorn a carregar-se l’estructura que ha fet possible aquestes noves generacions, amb l’acomiadament fulminant de Jordi Roura i de tot el seu equip, a més de concentrar-se i enfocar-se cada temporada en el mateix pla de mercat extern, amb un balanç de més de 25 jugadors comprats amb comissions milionàries dels quals a penes s’han quedat en el primer equip mitja dotzena, depenent de si finalment Pablo Torre es queda o acaba sortint.
Fins i tot aquest estiu, Laporta s’ha obsessionat de nou a gastar-se els diners que no té protagonitzant el vergonyós ridícul de Nico Williams i la no menys delirant situació generada amb el fitxatge de Dani Olmo, ara mateix cabrejat i en xoc per haver hagut de veure els dos primers partits des de casa o des de la graderia per culpa del gamberrisme i la frivolitat financera del president.
L’excel·lent resposta del farciment de la pedrera que Hansi Flick es va veure obligat a emprar per a la gira de pretemporada, unida a les lesions, el fracàs dels fitxatges i el retorn tardà dels internacionals ha permès destapar en tota la seva dimensió l’excel·lent qualitat i rendiment de mitja dotzena de ‘xavals’ àmpliament capaços de defensar la samarreta blaugrana en la Lliga i de posar-li molt cara la titularitat a qualsevol, provingui d’on provingui.
Precisament, aquesta explosió imprevista de la Masia subratlla el fracàs del plantejament del duo Laporta-Deco, que porta des de juny venent a la seva premsa els fitxatges de Nico Williams, Merino, Luis Diaz, Chiesa o Leao, un darrere l’altre, intentant grotescament aparentar ser un club amb les idees clares i les finances sòlides. Tot teatre i mentida.
Encara que borrosa per culpa de la manipulació de l’aparell laportista, la foto real ha despullat aquest atrevit guió de temporada a força de comprar cracks, entre ells Vitor Roque, amb xecs sense fons. Laporta i Deco han hagut de recular i, com a primera mesura, amagar a Vitor Roque amb una cessió fantasma al Betis, igualment ruïnosa per al Barça, com es veurà a la llarga.
El despertar poderós de l’herència de Bartomeu pot salvar futbolísticament al Barça, gairebé segur que serà així fins on li arribi aquest potencial creixent que està en mans de Hansi Flick i de Laporta d’acaronar, cuidar i ajudar a créixer sense exigir-li més enllà dels seus límits ni més pressió de la que aquest baby-power sigui capaç de suportar.
Serà més difícil, en canvi, que Laporta s’atreveixi a aparèixer ara davant els socis per a posar-se les medalles habituals, sent ell, el president, qui va voler tallar de soca-rel la continuïtat de Xavi perquè estava disposat a jugar-se-la amb la gent de casa, això sí, prescindint de Vitor Roque i sense enganyar el barcelonisme amb la promesa de fitxatges que, ja se sabia al maig, no estaven a l’abast de la capacitat de gestió de Laporta. El destí està sent més just que cruel amb Laporta ara mateix.
