Durant una vintena d’anys vaig estar fent el programa Tots per Tots a Com Ràdio amb Francesc Triola, Ramon Company i un llarg llistat de companys i companyes. Parlàvem sovint de les crisis humanitàries que es produïen a diversos indrets del món, de països marcats per conflictes violents, de zones sotraguejades per la fam, de dictadures que vulneraven tots els drets dels seus ciutadans…
Destacàvem la feina de les associacions humanitàries i les organitzacions no governamentals que feien el que podien per ajudar les persones que patien aquestes situacions injustes. El contrast amb la nostra societat era evident i insultant. El desnivell entre la qualitat de vida al nostre país i als països dels quals parlàvem era immoral. Perquè nosaltres teníem dret a educació i sanitat gratuïtes i a uns serveis socials decents i ells no?
Normalment, les entrevistes als nostres interlocutors acaben preguntant-los pel futur dels països i de les comunitats on vivien o treballaven. Hi ha esperança que millori la seva situació aviat? Solien donar respostes afirmatives però jo intuïa que hi havia més voluntat que convicció.
Passen els anys i les millores en aquests països i territoris són molt lentes, sovint, fins i tot, hi ha marxes enrere, com a l’Afganistan des de fa tres anys.
Si creiem que tots tenim dret a viure en societats del benestar com la nostra hem d’entendre que la gent hi vingui a viure. I quan vénen ho fan amb el bagatge cultural i social que han acumulat al llarg de la seva vida.
Vaig ser a La Bisbal fa uns dies. El 20% de la població és immigrada, la gran majoria del Marroc. A Palafrugell, ben a prop, aquest percentatge s’eleva al 30%. A La Bisbal, el vel és omnipresent. A tot arreu on hi ha una població musulmana, la gran majoria de dones que practiquen aquesta religió utilitzen aquesta peça que per a molts és una mostra de submissió de la dona a l’home. M’he fet amic d’un home gambià que demana diners a prop de casa que diu que l’homosexualitat no va amb la cultura africana. Cada dos per tres ens arriben notícies que han aparegut ganivets en baralles entre membres de grups de nois amb arrels en països africans o llatinoamericans o que s’han fet en un robatori al carrer.
Davant d’aquesta realitat, hi ha qui reacciona intentant tancar les fronteres i mantenir el status quo injust internacional del que ens queixàvem a la ràdio. Uns volen posar les fronteres a Europa o als Estats Units. D’altres, les volen acostar més al territori on viuen.
Si tornés a ser jove, tornaria a fer el Tots per Tots; si em deixessin, clar. Seguiríem denunciant les guerres, les epidèmies de fam o de malalties, la pobresa i els abusos que pateixen milions de sers humans. Reclamant que s’anivelli la qualitat de vida al Planeta. Caldria donar sentit a la paraula ‘solidaritat’ la qual cosa, en ocasions, pot comportar sacrificis i paciència. Si anem a sopar pizza quatre persones hem de fer parts iguals per tots. Els que se’n menjaven la meitat hauran de conformar-se amb el seu quart de pizza. I el que no en menjava gens o només un tros petit en tindria un quart sencer per ell.
Amb aquests arguments no es guanyen eleccions. Probablement es perdin, però a la llarga hi guanyaria la Humanitat. N’estic convençut.
