L’episodi que narra aquest article transcorregué entre Gènova i Santa Maria de Palautordera del matí al vespre del diumenge 7 de juliol de 2024. Tornava feliç de la ciutat natal de Cristoforo Colombo, sense importar-me gaire haver arribat a l’aeroport pels pèls a causa d’una vaga del transport públic.
Vaig tornar molt feliç. Des de fa uns mesos quan aterro a Barcelona ja no sento d’inici tot l’insuportable soroll ambiental, no el de carrer, sinó el d’una càrrega política buida però molt estrident, fins a contagiar l’aire lliure.
Això, encara que sembli increïble ha minvat aquest darrers temps. Vaig baixar a plaça d’Espanya per a estirar una mica les cames i, tot seguit, anar al Clot, on m’esperava el tren cap al poble, el de les 16.10, perdut perquè anava sense cap mena de pressa.
Aquesta joia de retorn s’esvaí de cop. A l’andana, la veu de megafonia ens avisà del suïcidi d’un usuari a Badalona, veient-se interrompuda la circulació a la línia R11, mentida, ja que el Rodalies de la T2 a Sant Celoni no aparegué fins a les 19.10. El col·lapse, com sempre, era massiu.
Els futurs passatgers de la grisa andana del Clot, un lloc tètric i llòbrec, s’ho prenien amb molta resignació. La majoria petaven la xerrada amb els amics i molts d’altres no treien ull de la pantalla del mòbil. El so dels altaveus no els era estrany però els defectes de la megafonia i la seva peresa amb la realitat ofegava més aquest ensopiment general. Ningú reaccionà, no hi hagueren crítiques ni crits, només resignació.
La R2 és una de les línies que millor funciona de Rodalies, sense que això suposo lloar-la. A l’estiu prefereixo escapar-me a prop de la muntanya i baixar, literalment a Barcelona, resoldre coses de feina i tornar amb un bon llibre per matar amb goig els minuts.
A vegades això no és possible. La meva diversitat horària a l’hora de pujar al vagó em donaria els poders per a escriure unes memòries d’aquest subsòl proper. Pel matí hi ha calma fins a Granollers. A la tarda he tastat tots els horaris i l’enrenou de mena és fins a la Llagosta o Mollet. A partir d’aquell instant baixen els decibels i fins a Palautordera es nota el cansament dels passatgers, també els dels més joves, potser els únics aliens a queixar-se per com van els abonaments gratuïts amb les màquines que computen els viatges.
A la nit, al darrer tren, la R2 té quelcom de pel·lícula entre El Guateque, una de Buñuel i tocs fellinians. Molts nanos hi van després de sopar a Barcelona. Han comprat beguda i tenen gots per a fer dels vagons una espècie de barra intermitent, amb converses i rialles, res inacceptable pels altres, ja que en aquests contextos sempre sorprèn com cadascú es capaç de concentrar-se sempre que no hi hagi excessos. Aquests són més desagradables a la tarda. Grupets que no entenen les distàncies. Senyores que es queixen de la música dels telèfons. Les respostes solen ser desagradables. Un dia una d’elles em parlava de com a vegades no diu res per por, ja que mai saps com poden reaccionar.
A tota hora hi ha un home que vol vendre paquets de mocadors. Fa poques tardes una dona mig cega remenava el moneder i ell pensà que volia donar-li una moneda. Foren uns segons molt absurds i després ella, quan havia protestat pels que parlen alt pel mòbil, ens endegà un discurs sobre els sentits abans de descendir a Cardedeu.
A l’interior dels trens, tot i l’individualisme relatiu que hi impera, es respira una tensió que és la suma de molts elements, gairebé tots intangibles. Podrien vessar rius de tinta o promoure moltes tertúlies i ningú s’hi posaria d’acord. Són, si es vol, els antípodes dels jubilats que miren les obres de l’Estació de la Sagrera al pont de Calatrava.
Aquest hàbitat és un enorme contrapunt amb relació al clima que detecto sempre al Clot. La ruta podria començar on un senyor gallec, d’inoblidable veu, et vol vendre quatre encenedors per un euro. A l’andana ningú parla de política i la seva llum tènue i narcòtica potencia la inactivitat, com una desconnexió, abans d’anar cap al destí de cadascú. Hi ha un pacte no escrit entre tots aquests ciutadans, bons lectors de l’espai, amb un tram cap a l’infinit com una zona morta on van parelles i fumadors. Una escala tancada marca la conclusió.
Aquell diumenge 7 de juliol em dugué a meditar sobre com el nerviosisme de l’interior si encaixa amb un malestar que, a més, ha tancat la porta a la politica i es sotmet als dictàmens del mercat o d’un conformisme sense voluntat de moure fitxa. L’acumulació i els símptomes són molt perillosos. L’andana fa de parèntesi, el vagó de passarel·la.
