Per més que se li continuï atribuint a Joan Laporta facilitat i talent per a la retòrica presidencial i gosadia per a lliurar batalles mediàtiques en els escenaris i circumstàncies més adversos, l’actual president del Barça ja no s’assembla en res al qui, anys enrere, s’enfrontava valentament a la premsa i a l’entorn que fora, fins i tot a Madrid, en defensa d’aquests interessos de club que el pas del temps ha anat relegant a un segon pla en benefici i prioritat dels seus propis, egoistes, particulars i professionals.
Laporta és enguany un personatge que eludeix sistemàticament el cara a cara amb els socis, que ha suprimit tots els drets democràtics de participació, intervenció i decisió estatutaris i assemblearis i que fa mesos que s’amaga també dels mitjans. Es limita a papers secundaris, com en la tardana posada de llarg de Hansi Flick i a no atendre preguntes en els pocs actes institucionals programats des de fa setmanes, com en el comiat de Sergi Roberto, a més d’haver burlat l’obligació d’estar al costat de Dani Olmo en una presentació que pel seu exprés desig va ser derivada a la prèvia del Gamper.
Les raons d’aquest silenci són òbvies, ja que l’última vegada que va obrir la boca ho va fer en una entrevista convenientment falsejada, retallada i assajada a Barça One, aquest frustrant intent de canal televisiu del club, per a omplir-se la boca de l’excel·lent situació econòmica després del tancament de l’exercici 2023-24 i la no menor capacitat financera per a abordar sense problemes ni limitacions els fitxatges de Nico Williams i de Dani Olmo.
Després d’un mes de filtracions en aquesta mateixa direcció, el despertar d’aquest somni d’estiu laportista ha sacsejat agrament al barcelonisme, que no esperava aquest rotund ‘no’ de Nico Williams ni molt menys el ridícul d’haver fanfarronejat tant per a acabar admetent, a l’hora de la veritat, que al davanter basc no se li han pogut oferir garanties sobre la disponibilitat de pagar els 61 milions de la clàusula, que tot plegat era una gran falsedat, ni molt menys de poder-lo inscriure, la qual cosa supera el més vergonyós dels escenaris possibles.
La decepció, per descomptat, no és explicable per part d’un president atrapat en els seus propis paranys que només disposa de tot just 15 dies per a intentar millorar un panorama realment dantesc i irritant per als socis i aficionats, no sols per la seva directa responsabilitat a donar-li carta de naturalesa a aquestes enganyoses expectatives. També han tingut una participació i culpa destacades els ‘palmeros’ del president, alguns amb nota a l’hora de contar contes, fantasies i burles com Lluís Carrasco. “Els ho avanço a tots vostès: Nico segueix aquí, i si m’ho permeten, més a prop que mai. Ja pot haver avançat la tornada de les vacances, semblar tranquil i aliè o haver acceptat aquesta gravació de salutació a la temporada per al seu club, que Nico, Nico Williams, segueix en la rampa de sortida i gestionant el dia a dia a l’espera de fer el pas final i definitiu”, va escriure el divendres, en un intent desesperat per continuar alimentant la il·lusòria voluntat del seu president, Laporta, més necessitat que mai d’aquestes ‘bones notícies’ que poguessin atreure a algun inversor imprescindible i urgent per a corregir el dramàtic pou de Barça Studios.
El fidel i desacreditat Lluís Carrasco, la perfecta veu del seu amo per a aquestes injeccions tòxiques de laportisme en el repertori inacabable de mitjans i finestres digitals que li toca cobrir mentre la resta de la junta està de vacances, rematava amb aquest toc cursi i patètic el seu últim article sobre el tema: “Laporta ha decidit agafar les regnes i portar la negociació a bon port, això és defintiu… Ja saben què diu la cançó: “Nico, Nico, colorito… ¿Dónde vas tu tan bonito? A la acera verdadera, pim,pom… ¡Fuera! (Al Barça)”.
Costaria poc evitar aquest tipus d’accions que avergonyeixen els barcelonistes; si és el cas concret n’hi hauria prou amb callar, deixar d’escriure ximpleries, suspendre la seva agenda mediàtica i retirar-se a un segon pla, discret, fins que passi la tempesta.
El contrari que hauria de fer Laporta, que seria donar la cara, explicar realment la gravetat de la situació i demanar als socis i aficionats, amb humilitat i sinceritat, un marge de comprensió no per a abanderar missions impossibles com la de Nico Williams, sinó per a, almenys, no sofrir la vexació patir per a inscriure Dani Olmo, per exemple, de cara al primer partit de Lliga.
La complexitat financera és prou delicada per a no caminar fent broma amb bravates i desafiaments de cara a la galeria que, com es va demostrar en el Gamper, ja provoquen més irritació i desconfiança que una altra cosa.
Arribats fins a aquest punt, Laporta potser hauria de replantejar-se si val la pena continuar fugint i amagat com la millor manera de començar una temporada amb tantes coses en joc. Per a evitar que l’atmosfera s’enrareixi, com va passar el dilluns passat per qüestions de fons que no tenien res a veure amb l’esforç i la voluntat dels jugadors del planter a tirar endavant el Gamper, el president hauria de prendre les regnes de veritat, però no per a continuar inflant globus periodístics que ja no colen, sinó per a tractar de recuperar la confiança de l’afició, basada en una gestió directiva seriosa i cabal i no fiada al marcador ni al seu aparell de comunicació.
