Un dels conceptes que va expressar Salvador Illa en el seu discurs d’investidura va ser la seva voluntat d’estrènyer la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, un principi que també es pot fer extensible a les diputacions i a organismes supramunicipals, com la potent Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquesta és una de les grans assignatures pendents que hem d’abordar a Catalunya i que mai, per raons partidistes, hem aconseguit desencallar fins ara.
Els recursos públics sempre són limitats, les necessitats que cal atendre són múltiples i, per tant, s’imposa una estricta racionalitat i prudència en la despesa, encara que la Generalitat, amb el nou finançament pactat entre PSC i ERC, aconsegueixi incrementar fortament els seus ingressos en un futur. L’optimització pressupostària només l’assolirem amb una total complicitat i coordinació entre les administracions, respectant, això sí, el seu àmbit d’autonomia.
Avui, un ciutadà de Sant Boi de Llobregat, per exemple, suporta set nivells d’administració, amb els seus impostos i taxes: l’Ajuntament, el consell comarcal del Baix Llobregat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació, la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. Senzillament, kafkià.
Ja que desmuntar algunes d’aquestes estructures institucionals és llarg, feixuc i políticament molt complicat, el més pràctic és promoure una alineació de programes i pressupostos per obtenir els objectius prioritaris consensuats. El fet que PSC i ERC tinguin el comandament i/o el comparteixin en bona part de les administracions catalanes facilita, enormement, aquesta imprescindible tasca de racionalització, amb l’afegitó que el PSOE i Sumar (Comuns) comparteixen el govern d’Espanya, presidit per Pedro Sánchez. O ara o mai.
Venim d’una llarga i lamentable etapa, encetada per Jordi Pujol, de confrontació partidista entre les institucions, que va tenir la seva màxima expressió amb la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Els temps han canviat i el president Salvador Illa té a les mans una oportunitat històrica per “fusionar” el funcionament de les administracions catalanes, liderades per la Generalitat, amb l’única finalitat de millorar les condicions de vida dels ciutadans i de fer més fàcil el seu dia a dia.
Catalunya, com totes les societats europees, afronta grans reptes de civilització: l’educació, la immigració, l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació, la sanitat, el benestar de la gent gran… Són qüestions transversals que concerneixen el conjunt de les administracions (local, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, europea…) i que requereixen ser abordades globalment per trobar les solucions més escaients en funció dels recursos disponibles.
Amb Salvador Illa al capdavant de la Generalitat i les principals institucions governades pels socialistes (Ajuntament de Barcelona, AMB, Diputació de Barcelona, els ajuntaments de Tarragona i Lleida…) la capacitat d’entesa serà molt més fluida i fàcil que no pas en les èpoques en què CiU i PSC es dividien el poder a Catalunya i estaven enfrontats com gat i gos. No es tracta de fer partidisme sectari i excloent, sinó de ser més àgils en l’estructuració dels acords de col·laboració i a l’hora de prendre i executar les decisions.
En el seu discurs d’investidura, Salvador Illa va fer referència a una frase del president Josep Tarradellas, de qui es va reclamar tributari del seu mestratge polític: “Catalunya és un país prou gran perquè hi capiguem tots, i prou petit perquè ens necessitem els uns als altres”. Aquest principi, aplicat a l’acció de govern, implica una lleial i honesta disposició de la Generalitat a treballar braç a braç amb la resta de les administracions -en primer lloc, els ajuntaments- per trobar solucions consensuades als problemes concrets, sumant les seves atribucions normatives i les seves capacitats pressupostàries.
Seguint el fil de Josep Tarradellas, el president ens va llegar una lliçó que hauria de figurar en el frontispici del palau de la plaça de Sant Jaume: quan els catalans anem a la una som imbatibles i aconseguim altes fites col·lectives. Després de segles i de dècades de batusses entre nosaltres -l’última, sembla que afortunadament superada, entre independentistes i no independentistes-, tenim en l’horitzó immediat un escenari polític que convida, en democràcia, al pacte i a la concòrdia.
Sabrem aprofitar la conjuntura inèdita que ens ofereix l’accés de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat? Jo ho crec així i, per exemple, interpreto de manera molt positiva que els sindicats majoritaris, la Pimec i el Cercle d’Economia hagin acollit favorablement l’elecció del candidat socialista.
Òbviament, la legislatura que afronta Salvador Illa no serà un camí de roses. El fet de presidir un govern en minoria i les turbulències polítiques que arriben de Madrid no ajuden. Però la seva contrastada capacitat de resiliència, de diàleg i de negociació són eines que conviden a l’esperança, després del llarguíssim i pesadíssim Dragon Khan que hem patit amb els 12 anys de processisme.
(Una acotació sobre la “tocata i fuga” protagonitzada per Carles Puigdemont el dia del debat d’investidura. Amb la seva actitud, d’ara i dels últims anys, l’expresident ha retornat l’independentisme a la marginalitat “folklòrica”. Escapant-se, un cop més, s’ha autocondemnat a una llarga absència del territori espanyol i català, fins que els tribunals no esmenin les imputacions que li fan el magistrat Pablo Llarena i el Tribunal Suprem per excloure’l de l’aplicació de la llei d’amnistia. Junts x Catalunya, si vol subsistir com a partit nacionalista/independentista de centredreta amb vocació de govern, haurà de prescindir d’ell, com a líder i referent, més d’hora que tard).
