Ara que la Guàrdia Civil ha conclòs l’informe sobre el cas Negreira, encara sorprèn més que el FC Barcelona, encadenant tres presidències, acabés pagant 7,5 milions per assessories arbitrals al llarg de dues dècades a aquest clan familiar dels Negreira, pare i fill, per informes que, a l’hora de la veritat, no s’han trobat majoritàriament i que han assegurat desconèixer tots i cadascun dels entrenadors i staff tècnic i del primer equip i del filial.
L’informe, avançat per diversos mitjans que han tingut accés al seu contingut, provoca, en primer lloc, dues interpretacions completament distintes. Una versió considera provat que José María Enríquez Negreira, en la seva qualitat de vicepresident del Comitè Tècnic Arbitral, disposava d’atribucions, màniga ampla i autoritat notòria entre l’estament arbitral en estar facultat per comunicar als àrbitres les seves avaluacions, els ascensos i descensos, i especialment perquè era ell qui supervisava i donava llum verda a l’aplicació d’un índex corrector sobre les notes finals de cada curs que, en molts casos, determinava el futur de cada col·legiat, el seu èxit o fracàs com a balanç de la temporada.
És a dir, que Enríquez Negreira podia influir en el futur dels àrbitres i, a través d’aquesta àmplia potestat interna, condicionar les seves actuacions. La subtil diferència respecte als especialistes que entenen el contrari, és a dir, que Negreira mai va poder intercedir directament en un col·legiat amb la finalitat de canviar o aconseguir un determinat marcador, també troben acomodament i arguments en el mateix informe de la policia judicial. Sostenen que si bé comunicava als col·legiats el resultat del seu examen anual, en cap cas podia intervenir en la seva designació.
Els advocats de cada part hauran de convèncer el jutge d’una cosa o una altra sobre la pretensió d’una querella que basa la seva possible acusació en el fet que el FC Barcelona intentés influir, amb independència de si ho aconseguia o no, mitjançant aquests pagaments completament fora de mercat i de difícil justificació a un alt càrrec del Col·legi d’Àrbitres durant anys.
En aquest sentit, pot ser rellevant, i no precisament beneficiós per als interessos del club, el descobriment d’un dipòsit de capitals a favor de l’esposa de l’exdirigent arbitral de 3 milions, com a resultat del que va ingressar en els seus comptes durant el període en el qual la seva parella ocupava el lloc de vicepresident del Comitè Tècnic Arbitral. Segons la Guàrdia Civil, Ana Paula Rufas ha arribat a ingressar aquests 3 milions en comptes i dipòsits bancaris entre 1992 i 2023 que “estan en procés d’estudi a fi de determinar l’origen d’aquests fons, els quals, a priori, aparentment són injustificats per les rendes i rendiments del treball i del capital mobiliari”. Tot apunta a un enriquiment directament vinculat als cobraments del seu marit a compte de factures presentades al FC Barcelona per uns imports que, per descomptat, no es corresponen amb cap tarifa regulada ni racional pel tipus de serveis prestats.
També juga en contra de la defensa blaugrana que el mateix Enríquez Negreira, en dos burofaxos signats de pròpia mà al FC Barcelona, reclamés el cobrament d’aquestes contraprestacions que, exclusivament, tenien com a objectiu equilibrar el pes de l’arbitratge a favor del FC Barcelona per contrarestar la històrica tendència madridista tants anys denunciada des de tots els fronts del barcelonisme. A més d’aquestes cartes enviades a la junta de Josep Maria Bartomeu com a reacció al seu acomiadament quan des del club es va tallar finalment aquesta línia de pagament, casualment o no, coincidint amb el seu cessament en el càrrec de vicepresident del Comitè Tècnic Arbitral ja fa set anys, Negreira va ratificar aquesta mateixa motivació i origen de la seva facturació al club blaugrana davant dels inspectors d’Hisenda que van destapar el cas seguint la pista de l’ús discutible d’aquests pagaments com a costos deduïbles davant del fisc.
L’informe també analitza la influència de Negreira en el col·lectiu arbitral, que consideren més que acreditada, malgrat ser negada pels responsables de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) en reiterades ocasions. “Exercia funcions rellevants en el si del Comitè Tècnic Arbitral (CTA), com les de comunicar als àrbitres els ascensos i descensos, revisar les puntuacions de les classificacions, acudia a les concentracions periòdiques, i va pertànyer a la Comissió de Disciplina i Mèrits, així com a la de Coordinació Internacional. Negreira acostumava acudir a la seu del CTA diverses vegades a l’any per diferents comeses”, a més de cobrar del comitè arbitral i de federacions com la catalana mitjançant suposades vendes de material d’oficina o assessories sense cap acreditació documental, gràcies al fet que “era una persona de rellevància en el món de l’arbitratge” i tenia la consideració de figura “influent no sols en l’àmbit regional sinó també a escala nacional”.
En aquesta mateixa línia, la policia conclou que “requeia en Negreira la participació directa com a comunicador als àrbitres, no només de les classificacions provisionals, comunicades en les reunions físic-tècniques de meitat de temporada, sinó la comunicació telefònica als àrbitres dels ascensos collits, tant en la primera com a la segona divisió. Participava activament en totes les reunions del CTA, romania en elles durant totes les sessions i s’integrava en l’staff del Comitè. Per tant, la seva figura no passava desapercebuda ni era un mer càrrec estatutari, sinó que es relacionava amb el col·lectiu arbitral en les nombroses convocatòries oficials. Tal com ho ha catalogat algun testimoni, el veien com a un cap i imposava respecte i era una persona afí al president del CTA, amb el qual mantenia una relació molt estreta i comptava amb la seva total confiança”.
Un dels testimonis que podria alterar o posar en dubte aquest paper de Negreira, o almenys del seu treball per al FC Barcelona, és de l’exentrenador Ernesto Valverde, que va assegurar als investigadors tenir coneixement que el fill de Negreira, Javier Enríquez Romero, presentava informes al club (a diferència del seu pare, que va cobrar sense cap suport documental), però que no recorda que “se li oferissin o els posessin a la seva disposició”. Així mateix, va indicar que, en qualsevol cas, “com a professional coneix els àrbitres i aquest tipus d’informes no els necessita per a preparar els partits”.
Si els honoraris percebuts finalment no es corresponien ni tenien el seu reflex en el teòric propòsit d’utilitzar els informes de Negreira per preparar millor els partits, els arguments del club blaugrana podrien descarrilar davant la rèplica del jutge instructor i de la Fiscalia, tots dos convençuts que, si el Barça retribuïa a Enríquez Negreira tan generosament i sense necessitat de justificar la major part dels 7 milions embutxacats, era amb l’única finalitat d’influir.
Per contra, la possibilitat de demostrar que Negreira va pagar a tercers amb aquests diners continua sent indemostrable. Per a la policia, “queda acreditat que José Martínez Alfonso, amic personal del senyor Negreira, cobrava xecs d’import no superior a 3.000 euros per encàrrec d’aquell, a qui lliurava l’import íntegre i, en alguna ocasió, li ho lliurava a Conchi, secretària de Negreira”. Aquí es perd la pista dels diners més enllà que Negreira es gastava importants sumes en efectiu a fi de divertir-se en determinats locals i ambients que no pertanyien precisament a l’àmbit de la cultura o la responsabilitat social, això era de domini públic.
L’altra pista descoberta ara apunta al fet que una altra part hauria anat a parar a l’enriquiment personal de la família en la persona d’Ana Paula Rufas, l’esposa d’Enríquez Negreira, sospitosament capaç d’estalviar fins a 3 milions sense que la procedència d’aquest capital s’hagi pogut vincular, en cap cas, a les seves ràtios d’ingrés ni a activitat laboral o professional coneguda.
Ara mateix l’estricta anàlisi dels fets provats establirien que Negreira li va prendre el pèl a tres presidents del Barça consecutivament, començant per Joan Laporta, sota el mandat del qual es van iniciar i van millorar els pagaments consolidant una retribució anual de mig milió sense que s’hagi trobat tampoc cap contracte vinculant ni res que els motivés, i que es van anar prolongant en el temps abans que el FC Barcelona disposés d’un departament de compliance que els pogués avalar.
Una altra cosa ben diferent és el que un jutge pugui acabar resolent i desentranyant sobre si el veritable propòsit era satisfer econòmicament a un alt càrrec de l’staff arbitral per intentar millorar la relació, el tracte i el to general de les actuacions arbitrals, fet que ha estat, fins ara, l’explicació oficial del mateix Enríquez Negreira. En conjunt, un cas de nyaps col·lectius i encadenats en el temps que no pinta bé.
