Investigador al departament d’Antropologia de la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Observatori Antropològic del Conflicte Urbà (OACU). És coeditor, entre altres publicacions, de Ciudad de vacaciones: Conflictos urbanos en espacios turísticos i Overtourism: Excesses, discontents and measures in travel and tourism.
Overtourism, nou terme global per definir què?
Quan parlem de saturació turística o overtourism, en anglès, ens referim a una excessiva dependència del turisme en les economies urbanes. És quan les ciutats comencen a dependre en gran mesura de l’economia turística, la qual cosa inevitablement genera desequilibris en la mateixa convivència. Per exemple, la crisi de l’habitatge, la privatització d’espais públics, la gestió de residus i el deteriorament de la qualitat de l’aire a causa del gran augment dels creuers. També, i no menys important, hi ha el problema de la precarització del treball a les ciutats turístiques.
És extensible el problema, més enllà de les ciutats, a territoris, zones naturals, espais cada vegada més visitats?
Inevitablement, el turisme ocupa cada vegada més espais i parcs naturals, cosa que genera massificació i els problemes que se’n deriven. Això ho hem vist recentment amb la pandèmia, als voltants naturals de Barcelona. Hem de recordar les manifestacions i protestes que hi va haver al Montseny, que va començar a rebre grans fluxos turístics. De fet, aquesta gran massificació ha creat una onada gentrificadora que s’estén a les àrees metropolitanes de les grans ciutats turístiques. Aquest és, per exemple, el cas de l’Hospitalet i altres poblacions properes a Barcelona, que han començat a albergar grans infraestructures turístiques i, amb això, a sofrir les externalitats del turisme.
La crisi, diguem-ne, del turisme és una cosa d’avui o ve ja des de lluny, i el que fa ara és aflorar en la comunicació, la política i el debat públic?
El litoral del Mediterrani espanyol és el bressol del turisme de masses. La urbanització de la Costa del Sol, la Costa Blanca i la mateixa Costa Brava ha estat estudiada, des dels anys 70, com un fenomen de massificació i especialització turística. Fins a la crisi del 2008 i la manera com en vam sortir (amb el capitalisme de plataforma i la digitalització de l’economia), no havíem conegut el fenomen que avui dia podem anomenar de “turistificació” de la vida quotidiana.
Turistificació que actualment ja té noms propis?
El turisme ha entrat en la nostra vida de cada dia, amb Airbnb que ens promociona apartaments turístics als nostres propis edificis. En la mobilitat urbana, hem conegut aplicacions com Uber i Cabify, que han generat una competència deslleial per a un servei públic, com el del taxi. També empreses com ara Glovo i Uber Eat, que han irromput en la mobilitat de la vida a les ciutats. De totes maneres, a les ciutats hi ha molts agents i forces generadores de canvis. No només hi ha turistes, sinó migrants per estil de vida, nòmades digitals, estudiants internacionals, expats… Avui dia, no podem contemplar el turisme només des d’una perspectiva binària. Les ciutats estan fetes de diferents mobilitats privilegiades i altres forçoses que tenen poders asimètrics. Una ciutat com Barcelona exemplifica un lloc on les controvèrsies sobre el poder adquisitiu de qui hi viu i qui la visita es manifesten en les grans desigualtats socials.
En qualsevol cas, en uns quants anys hem passat de lloar el turisme (la indústria sense xemeneies), a la turismefòbia… Per què?
Quan es va començar a usar el concepte “indústria sense xemeneies”, era per promocionar el turisme com a gran solució a altres sectors amb els quals no es comptava i, a més, molt contaminants. Però el turisme no pot ser considerat una indústria. Les indústries produeixen alguna cosa. El turisme el que fa és apropiar-se de béns comuns (paisatge, recursos naturals, culturals…) per a finalitats i interessos privats.
Referint-te al turisme, sostens que no es pot dissociar de l’economia i l’explotació del conjunt de recursos, de la insaciabilitat capitalista…
El turisme reflecteix el capitalisme financiaritzat, que mercantilitza tot el que pot ser transformat en valor de canvi. Tot pot ser convertit en mercaderia. Ja als anys 60 i 70, el moviment hippy va acabar en part transformant-se en el que es va anomenar turisme alternatiu. Als 80, amb la presa de consciència ambiental, va passar una cosa semblant amb el turisme de natura i l’ecoturisme, i als 90 amb el turisme voluntari i el solidari. En els mateixos anys es va començar a parlar de desenvolupament sostenible (amb l’Informe Brundtland) i van aparèixer les etiquetes de turisme sostenible i turisme responsable. Més recentment s’ha promogut el turisme de benestar i el turisme lent, a l’escalf de les propostes de decreixement. Fins i tot això s’ha convertit en una experiència i un atractiu turístic.
Fa la sensació que el debat, a l’escala del comú dels mortals, sembla girar al voltant de les “molèsties” que genera el turisme, quan la cosa sembla molt més profunda i transcendent…
Les molèsties són l’aspecte perceptible del problema. Quan parlem d’overtourism, no ens referim tant al volum de persones, sinó a qüestions tan determinants com la substitució en l’ús dels habitatges residencials, la conversió de les botigues locals, i la promoció i comercialització turístiques d’espais dedicats a l’intercanvi social, com és el cas d’algunes festes de barris a la ciutat de Barcelona, com les Festes de Gràcia. Una altra gran preocupació és l’externalització i precarització laboral en el turisme. Aquí hi ha algunes de les arrels del problema, que fan visible l’erosió de drets bàsics.
Qui s’emporta la gran part del pastís turístic, específicament en el cas de Barcelona?
Per començar, les infraestructures de mobilitat: port i aeroport, fonamentalment. Representen els grans interessos dels lobbies que controlen els fluxos. Fins que no es governin les infraestructures d’entrada, serà difícil trobar solució a aquests problemes. Després, qui més rep i més participa en tota gestió turística és l’hoteler. Cal tenir també en compte els grans propietaris i el capitalisme rendista que ha generat en aquests anys una gran especulació immobiliària. En la substitució de l’habitatge residencial en habitatges turístics hi participen els grans rendistes de classe mitjana i alta, en el cas de Barcelona. Però no són els únics. Quan parlem de privatització de l’espai públic, un dels protagonistes és el gremi de restauració, que a Barcelona ha jugat un gran paper amb l’augment de les llicències de les terrasses. També caldria parlar dels règims laborals. Sabem que l’ocupació en el sector del turisme és la més mal pagada, comparat amb altres activitats. Hi ha una gran explotació de la mà d’obra, i no hi ha hagut una gran resposta sindical forta capaç de fer-hi front.
Les taxes turístiques juguen algun paper corrector en aquesta deriva?
Si parlem de qui es beneficia de les taxes turístiques, caldria apuntar als ajuntaments i els governs locals. La taxa turística en ciutats com Venècia o Barcelona no fa sinó legitimar que el turisme està aportant alguna cosa, quan aquestes taxes han estat utilitzades per seguir-lo promocionant. Els 5 euros de la taxa turística de Venècia han estat un fracàs. La gestió dels ajuntaments en aquest terreny és, sobretot, obra de tecnocapitalisme. Quan ens parlen de descentralitzar, el que fem és créixer en altres espais. Quan ens diuen de desestacionalitzar és créixer en altres moments de l’any. No estem governant el sector, sinó gestionant el creixement en altres espais i temps.
A què et refereixes quan parles del turisme com a “economia de la despulla”?
L’economia turística el que fa és acumular i desposseir béns comuns. S’exploten béns comuns i els guanys se’ls queda el sector privat. Per això el turisme ha de ser definit com un sector extractiu. Aquesta acumulació a costa de béns comuns és el que denominem “economia de la despulla”. Es parla també del “turisme de qualitat”; és a dir, turistes amb un poder adquisitiu més alt. Lamentablement, sabem que turistes amb més poder adquisitiu generaran més desigualtats i més concentració de capital en mans de molt pocs. Tenir menys turistes que paguin més no és altra cosa que seguir perpetuant les desigualtats socials que genera el capitalisme turístic. No és casual que reconegudes destinacions turístiques com Benidorm o Torremolinos o Lloret de Mar siguin dels municipis més pobres d’Espanya.
