Un altre dels assumptes que ha sobrepassat tots els límits i ha entrat en una dimensió desconeguda és l’anomenat Barçagate, per culpa del menfotisme, la ineficiència i el servilisme cap a la junta de Joan Laporta d’un sector dels Mossos d’Esquadra dedicat a protegir els interessos estratègics del president del FC Barcelona. Una desviació lamentable de l’ètica i del sentit del servei públic que, per desgràcia, tendeix a malgastar els diners dels ciutadans des d’1 de març del 2021, el temps que la Unitat Central de Blanqueig i Delictes Econòmics dels Mossos ha intentat prolongar inexplicablement la instrucció. El passat 29 de juliol va vèncer una altra de les pròrrogues amb la sol·licitud, de totes les parts, damunt de la taula de la jutgessa Alejandra Gil, titular del Jutjat número 13 de Barcelona, per ampliar-ho sis mesos més. L’enèsima vegada.
El principal motiu és que els Mossos encara no han aconseguit trobar el menor indici acusatori que sostingui la causa que es pretén des del primer minut: demostrar que l’expresident del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, va ordir, va dissenyar i va desenvolupar una trama d’assetjament i enderrocament en les xarxes socials contra una sèrie de personatges de l’entorn del club i dels seus propis jugadors. La mateixa jutgessa, en interlocutòries que ha signat al llarg d’aquests mesos per dirimir i rebutjar la sol·licitud de peces separades del cas a proposta dels Mossos -la major part de les vegades absurda-, ja ha apuntat que, amb les perquisicions policials realitzades fins a la data, aquesta acusació no se sosté.
La declaració del principal investigat, Josep Maria Bartomeu, no ha tingut lloc, fins i tot, precisament perquè la defensa de l’expresident, per part del penalista José María Fuster-Fabra, insisteix que no té sentit comparèixer davant el tribunal sense saber exactament de què se l’acusa, ja que, fins ara, a pesar del fet que aquesta unitat de recerca dels Mossos ha escorcollat i rebuscat una vegada i una altra en tot el material possible requisat des de fa tres anys, s’ha limitat a associar la suposada participació de Bartomeu en aquesta trama només sobre la base del seu càrrec com a president i com a probable responsable subsidiari. És a dir, per elevació. En cap cas, com és la pretensió de la part acusadora, com a directe instigador del delicte d’haver enviat tuits crítics, un angle judicial que la jutgessa no pensa permetre. D’aquí tanta demora i tantes voltes.
La prolongada i injustificada absència de l’informe clau dels Mossos, que, d’altra banda, han perdut el temps filtrant informes aliens a la causa i basats en actuacions reprovades per la mateixa jutgessa, ha vingut a confirmar aquest sospitós comportament de la policia judicial, sense que hagin mediat tampoc altres diligències ni altres causes a la qual atribuir tant de retard ni aquesta mala olor de probable negligència.
La veritat és que el cas i el seu desenllaç li interessa ja poc o res al barcelonisme. El cèlebre Barçagate es redueix avui a episodis cada vegada més curts dels cantors del seu descobriment i revelació periodística, l’espai Què t’hi jugues! de la SER, que no només s’ha dedicat a amplificar tots i cadascun dels desvaris dels Mossos, sinó també a emetre sistemàticament un veredicte de culpabilitat sobre la figura de l’expresident al llarg dels anys amb la mateixa tenacitat i entusiasme que, per contra, han omès per relatar altres derivacions del cas.
Per exemple, en aquest programa am prou feines s’han dedicat minuts i debats al fet que els tribunals, finalment, desestimessin la querella de Jaume Roures per calúmnies i injúries referides al cas, o que el despatx d’advocats Molins Defensa Penal, del prestigiós lletrat Pau Molins, hagi denunciat punxades de missatges i correus electrònics prospectius per part dels Mossos d’Esquadra en el marc del Barçagate. El bufet ha exigit a la sala que atalli les “escandaloses” intervencions d’emails, fins i tot els enviats entre “advocats”, com es descriu en l’escrit alçat davant el jutjat d’instrucció en el qual adverteix de punxades “escandaloses” de Whatsapp i correus electrònics entre professionals i els seus clients, però també entre advocats, un fet que considera “inaudit”, lamentant que els policies hagin “revelat il·lícitament” un correu enviat per una de les lletrades a un company. La comunicació, “privada i confidencial”, no tan sols s’analitza, sinó que “es tergiversa”, ha assenyalat Molins com una “vulneració del dret-deure de secret professional”.
Per un cas de possible “prevaricació”, ha plantejat a la jutgessa que rebutgi l’ofici policial i que citi a tres agents, un sotsinspector i dos efectius de la Unitat de Delictes Econòmics com a testimonis, ja que la seva conducta podria constituir dos delictes: prevaricació i revelació de secrets. A més, el bufet Molins Defensa Penal demana “empara” a la titular de la sala, la jutgessa Alejandra Gil, perquè entén que la intervenció és “desafortunada, desproporciona i innecessària i sense legitimació judicial”. Es tracta d’una actuació “irregular, inaudita i, ara, fins i tot delictiva”. En aquest context, argumenta que “punxar xarxes de missatgeria i correus sense ordre judicial suposa una usurpació de funcions del jutge instructor d’un cas”.
Això és en què el que s’ha convertit el Barçagate finalment, en una espècie de batalla lliurada per uns quants periodistes, alineats amb un cert sector de cos dels Mossos, obsessionats per aconseguir una condemna mediàtica contra l’antiga junta de Bartomeu, sobretot contra l’expresident, que cada vegada sembla estar més lluny de forjar-se en un jutjat. Segurament aquest és el problema, que darrere de tant de soroll i de tanta exclusiva potser no hi havia cap delicte.
