Abans que res he d’entonar un mea culpa. Part de la meva feina com a periodista ha estat marcada per les meves conviccions ideològiques. Unes conviccions basades en la cooperació, la solidaritat, la fraternitat, la defensa dels més vulnerables… un ‘progre’, vaja! Se suposa que els periodistes han de deixar a casa les seves conviccions i limitar-se a informar de forma objectiva.
Crec que el periodisme no pot ser neutral. No es pot posar al mateix nivell els que creuen que la Terra és plana i els que la reconeixen tal com és. El problema és saber fins on es pot estirar aquest argument. Jo que crec que ser independentista a Catalunya és incompatible amb ser d’esquerres. Puc traslladar aquesta convicció a les meves informacions suposadament objectives?
Hi ha un altre factor que ha influït en el meu tarannà professional i és que la meva estrena periodística es va produir els primers anys del postfranquisme. Aleshores, periodistes i polítics demòcrates anàvem de bracet. Tot s’hi valia per desmuntar el franquisme i criticar els seus hereus.
“Estábamos en estas” quan vaig conèixer Enric Sopena. Era com jo però amb càrrec, trajo i corbata. A cavall entre Barcelona i Madrid, optava per un periodisme compromès amb el combat contra la dreta espanyola i catalana. La cosa de Madrid em quedava lluny però la d’aquí em motivava. I durant uns quants anys vaig fer de periodista antipujolista obertament. A mi i a dos companys més –Jaume Reixach i Enric González– se’ns va ocórrer la idea arriscada de fer un llibre sobre Banca Catalana, la plataforma a partir de la qual Jordi Pujol va cimentar la seva figura i incidència política. I vam quedar marcats de per vida.
Enric Sopena ha estat tota la vida el periodista pro-socialista que treia de polleguera pujolistes i la Brunete mediàtica i política madrilenya. Ho han manifestat en alguns missatges repugnants a les xarxes socials després de la seva mort el passat 7 de juliol. També algun redactor de TV3, la nostra, que feia anys que no era ni la de l’Enric ni la meva.
Aquesta coincidència professional i ideològica va fer que durant els anys que vam coincidir al Diari de Barcelona visqués uns temps de periodisme excitant divertidíssims.
Mirant enrere penso que m’hauria agradat també treballar un temps a les ordres d’Antonio Franco. A El Periódico, El País o a un digital precari. Tant li fa! Un director de diari com Franco, capaç de presentar-se a la redacció per queixar-se que fa dies que ningú el telefona per amenaçar-lo amb una querella per alguna cosa que ha publicat és “lo más”.
Ni Franco ni Sopena estan aquí ja per compartir complicitats i il·lusions. Ara tinc altres referents però no us els penso dir fins que no traspassin. O ells o jo. Si me’n vaig primer, m’enduré el secret amb mi. Mentre continuï fent de periodista seguiré ‘sopenitzant’. Als meus quasi 68 anys no em podeu demanar que canviï. Bé, demanar podeu demanar-ho però no compteu amb que us faci massa cas.
