Professor universitari, ara a Grenoble. Ha passat pels EUA, per Itàlia i també per la Universitat de Saragossa. S’ha dedicat a estudiar la dictadura franquista. Lligat a la Institución Libre de Enseñanza. És coautor d’Una juventud en tiempo de dictadura. El Servicio Universitario del Trabajo (SUT). Ara publica Ni una, ni grande, ni libre (editorial Crítica).
Per què “ni una, ni grande, ni libre”?
Bàsicament, per les conclusions a què vaig arribar al final de l’estudi. Vam donar moltes voltes al títol, i vam acabar coincidint en la meva visió que la Dictadura no havia estat obra d’una sola persona. També sobre que el franquisme va imposar una homogeneïtat sobre el conjunt del territori quan, en realitat, hi ha moltes situacions diferents. Hi ha una part del sistema foral que el va mantenir vigent… Ni grande, es refereix, sobretot, a la política exterior. El règim va fer molta ostentació de conquestes imperials i grandesa nacional i va acabar en una posició bastant subalterna, i alienant la sobirania nacional quan li feia falta. I, per descomptat, ni libre, perquè això cau pel seu propi pes.
Parlant d’una, continua havent-hi catalans que interpreten l’alçament franquista com una guerra contra Catalunya…
A la dreta espanyola hi va haver resistència a la concessió de l’Estatut d’Autonomia a Catalunya. La qüestió del que en la República es va anomenar l’Estat integral, és a dir, la possibilitat que els territoris es convertissin en territoris autònoms, i en particular l’Estatut de Núria, sí que va aixecar molta oposició. És un element que està en l’origen de l’alçament, però la Guerra Civil té un component de classe i social, lògicament, molt important. A Catalunya, concretament, tota l’experiència revolucionària que va esclatar a conseqüència del cop d’Estat, les col·lectivitzacions…, no era, per descomptat, el que desitjava la burgesia catalana. També hi ha el tema religiós. A Catalunya, la part catòlica va viure molt malament el predomini anarquista, de la CNT. ERC, el partit de Lluís Companys, es va quedar a mitges entre formació d’ordre, de classes mitjanes, i els anarquistes. Tot això va estar molt latent durant tota la Dictadura. A Catalunya hi havia la mateixa divisió que hi podia haver en altres territoris respecte a la guerra i, després, durant la dictadura.
Franco, més enllà del protagonisme propi dels dictadors, va ser un líder tan fort com se’l pinta?
Franco és consubstancial a la dictadura. Sense ell, no s’entén. Però només amb Franco, tampoc, perquè va estar sustentat per grups socials, polítics, que, per afinitat, oportunisme, falta d’alternatives…, al final van acabar integrats al règim. Jo tenia interès a demostrar que la dictadura va ser un sistema, no l’obra d’una sola persona. I dins d’aquest sistema hi ha fins i tot grups que consideren Franco un mal menor… Una opció que els resulta assumible o acceptable. Per als grans grups financers, industrials, el franquisme potser no era l’opció més somiada, però els anava bé. Al cos diplomàtic, molt corporatiu, probablement també hi havia sectors als quals Franco no els semblava la millor opció, ja que alinear-se incondicionalment amb l’Eix no estava ben vist. Però per a ells no deixava de ser una cosa molt millor del que proposaven el Front Popular o els governs republicans.
En qualsevol cas, Franco va dirigir amb perícia els equilibris entre les diferents famílies ideològiques i polítiques que integraven el règim?
Potser el principal mèrit polític de Franco va ser la seva capacitat per aprendre l’ofici de dictador, a mesura que l’anava exercint. Té sort, perquè ha viscut bastant de prop l’experiència del general Primo de Rivera. Es va adonar que li va faltar tenir una base autònoma de poder, perquè era molt dependent dels seus companys de l’Exèrcit i del que era el cap de l’Estat, el rei. Franco volia tenir una espècie de garantia de seguretat davant les possibles pressions dels militars i d’un hipotètic cap de l’Estat. Per això descarta la possibilitat de restaurar la monarquia. Això suposaria posar damunt seu algú capaç d’assegurar la continuïtat de l’Estat, prescindint d’ell, si fos necessari. La base autònoma de poder l’hi dona la Falange, el partit únic. És veritat que dins d’aquest hi ha grups diferents, però cap va trencar la baralla. Tenien assignades determinades quotes de poder, i encara que es queixaven, estaven bastant contents.
D’on ve allò de Spain is different?
L’eslògan es comença a utilitzar als anys 20, per a atreure el típic viatger britànic o els francesos, bastant paternalistes. Veuen Espanya com una cosa exòtica, però, al mateix temps, pròxima i segura. És com viatjar a l’Orient, però sense anar-hi. El lema el reprèn després el Ministeri d’Informació i Turisme, en temps de Manuel Fraga, per atreure turisme oferint seguretat, preus baixos, platges… “Som com vosaltres, però com que no sabem conviure tenim una dictadura”, es venia a dir. Espanya era diferent políticament, i davant d’això no hi havia res a dir. Però per la resta funcionava igual que els altres països, i podien venir sense cap problema.
La idea de l’“aplanament”, que tot era igual, a tot Espanya i per a tots els espanyols, és un altre dels llocs comuns del franquisme?
A Biscaia i a Guipúscoa, (declarades províncies traïdores) el franquisme va suprimir el sistema foral i el concert econòmic, però el va mantenir a Àlaba i a Navarra. Pràcticament tots els ministres de Justícia de Franco eren carlins. No hi havia un model definit de l’organització territorial d’Espanya durant el franquisme. Es feia una lectura política segons el seu comportament durant la guerra. A la burgesia i a sectors intel·lectuals d’algunes ciutats que van ser franquistes durant la guerra (Saragossa, Valladolid, Lleó…) se’ls permetien unes certes coses. Al règim li agradaven els grans desplegaments en bastions republicans. La primera final de la Copa del Generalísimo es va celebrar a Barcelona. València també va ser un d’aquests escenaris. I Madrid, que li despertava molta desconfiança: una ciutat popular, molt republicana… En concloure la celebració del congrés de la Falange a l’estadi de Chamartín, els participants van sentir la necessitat de “reconquistar Madrid” i van sortir al carrer, amb les banderes…
Per on va anar el joc dels EUA amb el franquisme?
Els Estats Units van heretar la condició de gran superpotència occidental després de la guerra. L’imperi britànic estava esgotat. Truman arriba amb les seves idees contra la colonització, la democràcia… Però es va trobar amb la guerra civil a Grècia, la guerra de Corea, els comunistes a Itàlia… El Pentàgon li va acabar imposant al Departament d’Estat el principi de realitat. A aquest, potser no li agradava tant integrar la dictadura franquista. No obstant això, els militars estaven interessats a posar bases a Espanya, i si calia pactar amb el franquisme, doncs s’hi pactava. És una mica allò de Kissinger amb Pinochet: “És un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.
També es diu que els autors del Pla d’Estabilització van ser els nord-americans…
Hi ha una barreja. D’una banda, hi ha una guerra interna molt forta a l’administració franquista, on hi ha Joan Sardà Dexeus, Fabià Estapé… Pressionen perquè hi hagi un canvi en política econòmica. Hi ha també un personatge clau, menys citat, que és l’agregat comercial de l’Ambaixada a Washington, Ruiz Morales, que se suma a aquest corrent. D’altra banda, efectivament, els EUA volen aplicar a Espanya la mateixa doctrina d’estabilització que a Europa i França serveix com a model.
A partir d’aquí, apareixen noves classes mitjanes i, amb això, canvis socials?
També és un procés llarg i complex. Els països europeus no volien renunciar al comerç que mantenien amb Espanya. Els capitals que fugen de la descolonització s’inverteixen a Espanya, comencen a signar-se acords d’emigració… Remunta la industrialització, es necessita mà d’obra més especialitzada… Però tot això, l’auge de les classes mitjanes, és una cosa que es troba la dictadura, més enllà d’ella mateixa. Hi ha classes mitjanes molt diferents: el que queda de les antigues classes mitjanes, republicans… i una altra de nova, sense tradició política, que comença a enviar als seus fills a la universitat. Una part és conformista, una altra se’n va a l’oposició…
En contra del que alguns sostenen, les classes dominants de Catalunya i també del País Basc es van beneficiar substancialment del franquisme?
Hi ha una espècie de desarrollismo a la catalana, amb franquistes que formaven part de l’equació. L’emigració hi va jugar un gran paper en tot això, malgrat que hi ha qui diu que era una estratègia per diluir la identitat catalana.
