Joan Laporta ha reaccionat amb la seva habitual fanfarroneria i fatxenderia al desafiament de fitxar Nico Williams perquè ha interpretat que donar-li volada a aquest reforç i generar les millors expectatives entorn de l’aterratge de la jove estrella del Athletic s’ha convertit en la seva gran basa de l’estiu. L’eix d’una altra gran maniobra mediàtica de distracció capaç de concentrar majoritàriament l’interès i el debat de l’opinió pública barcelonista per sobre de la ressaca d’una temporada en blanc i descoratjadora, la traumàtica i vergonyosa substitució de Xavi per un entrenador que ni sap ni contesta, perquè no tindrà el control de la confecció del vestuari, i de l’huracà Mbappé que el Reial Madrid està a punt de desfermar.
Des del punt de vista de la necessitat d’il·lusionar al soci i a l’aficionat, sobretot de cara a la venda d’abonaments per a Montjuïc i per a un eventual retorn al Camp Nou, que podria ser una altra quimera laportista rellevant, Nico Williams és el reclam perfecte perquè, a més, l’Eurocopa ha projectat una imatge immillorable i poderosament atractiva d’aquest possible tàndem blaugrana al costat de Lamine Yamal, que tanta tinta ha fet córrer per la seva complicitat, connexió, frescor en atac i l’empatia que desperta el seu bon rotllo juvenil.
L’explosió de tots dos li ha servit a Laporta per a canalitzar i aprofitar aquest mateix efecte entusiasta contra la negativitat i les ombres dels debats i el recel que han embolicat el tancament de l’exercici 2023-24, un escenari en el qual es contradiuen l’acumulació dels impagaments (100 milions) de Barça Studios, motiu principal i de pes que té bloquejada i paralitzada l’economia del club, amb les eternes i recurrents promeses de l’aterratge d’inversors -des de fa dos anys, sense que s’hagin consumat- i ara amb la possible entrada en el seu accionariat de Nike i de Spotify, que ja són patrocinadors, i d’operacions financeres de gran importància com la venda anticipada de la restauració del nou estadi.
Les filtracions suggereixen que entre les tres filigranes laportistes, totes arriscades i ruïnoses per al club, la tresoreria podria recaptar els 60 milions en cash imprescindibles per pagar la clàusula de rescissió del davanter de l’Athletic i cobrir part del forat provocat per la no menys temerària palanca de Barça Studios. Així i tot, seria necessari recórrer a traspassos i qui sap si a la venda anticipada de més actius perquè, una vegada fitxat Nico Williams, fos possible inscriure en LaLiga la part corresponent de la seva amortització i salari, que només pot encaixar, en el pronòstic més hipotèticament favorable, si se li permet signar un contracte per sis anys i no per cinc, com li exigeix la normativa per la precarietat de la situació i els deures pendents davant LaLiga.
Una fràgil i inconsistent bastida financera que s’assembla més a un altre conte de la lletera laportista, la seva especialitat, que a un plantejament seriós i assumible. Per això, Joan Laporta, aprofitant una promoció del programa estrella de l’estiu de Catalunya Ràdio, li va posar la mel en els llavis als aficionats blaugrana afirmant que, gràcies a “estar en la recta final de la recuperació econòmica del club, estem en condicions de fitxar-lo”, anunci amb parany i supeditat a tota aquesta cadena de favors que el president necessita de Nike, Spotify i de qui acabi comprant els drets de servei d’àpats del futur estadi, segons algunes informacions, per 30 milions per cinc anys.
Més enllà que, com en el cas de Nike, es tracta d’una altra operació de tresoreria que no és res més que un avançament de diners a compte d’ingressos que comptablement caldrà diferir en els anys corresponents a partir de la inauguració de l’estadi, però que ja no entraran en la caixa perquè hauran estat gastats aquest estiu per Laporta, el fet que el Barça pugui lligar la compra dels drets de Nico Williams no vol dir que pugui inscriure’l. Abans d’això, cal que es donin una sèrie complicada de convergència en actuacions de la junta que per la força han de ser reeixides sobre la recol·locació dels jugadors cedits, traspassats en algun cas i l’ampliació o ajust d’aquest marge salarial que ara mateix continua bloquejat per molt que el president blaugrana fatxendegi amb l’anunci que aviat hi haurà “bones notícies”, que és el mateix argument, o conte, que repeteix des de fa dos anys.
Laporta necessita 100 milions per cobrir el forat de Barça Estudis, disposar al mateix temps d’un xec de 60 milions a nom de l’Athletic per a abonar la clàusula de rescissió de Nico Williams, i generar finalment, per la norma 1:1, ingressos suficients per traspassos o baixes que permetin la inscripció del davanter navarrès, també de Vítor Roque, d’Íñigo Martínez, de Balde, de Gavi i d’Araujo si accepta l’ampliació contracto i millora de les seves condicions que té sobre la taula. Aproximadament, 40 milions més que converteixen aquesta arriscada aposta de Laporta en un absolut despropòsit que no baixa de 150 milions, la totalitat obtinguts contra ingressos futurs, amb l’única finalitat d’enlluernar al barcelonisme en aquesta complicada conjuntura, això així assegurant un altre perillós grau d’empobriment del club.
