Ningú dubta que el darrer any polític passarà a la Història de Catalunya. El cicle electoral ha sigut molt pròsper pels socialistes, però a hores d’ara no tenen assegurat el govern de la Generalitat, que de totes maneres sembla probable a base de les combinacions derivades de les necessitats de Pedro Sánchez per a sobreviure més temps a la Moncloa.
Les urgències del president han generat una sèrie de contradiccions paradoxals. Tots els comicis d’aquests mesos han mostrat una imparable decadència del vot independentista, tan sols mitigada per com Junts s’ha distanciat d’Esquerra després de la cita del passat 12 de maig.
La situació, narrada per molts analistes com el final del procés després d’una llarga ressaca, té un parell d’elements a ressaltar. El primer és aritmètic. A Madrid la coalició requereix del suport sobiranista per a tirar endavant lleis i projectes. Per a assegurar-lo, i de retruc calmar les aigües a Catalunya, es pensà en la fabulosa idea de l’amnistia, acceptada per bona part de la població amb molts peròs a la butxaca, assumint-la amb una resignació molt polida que es desmunta un cop pares l’orella al carrer i escoltes com un bon gruix dels ciutadans no entenen com determinats personatges, en especial Puigdemont, no han passat ni un sol dia entre reixes després de tots aquells anys de soroll i violència mental.
Però bé, la politica és l’art d’allò possible, frase amb molt poca empenta durant la passada dècada, quan la inacció legislativa es maquillà amb una performance massiva molt perniciosa pels interessos dels catalans, orfes de legislació davant tota la parafernàlia de banderes i empetitiment del país, més provincià que mai pel gust de mirar-se el melic d’aquells escollits per la majoria mentre tot se’n anava a la merda.
L’error de Sánchez ha sigut el d’abaixar-se els pantalons mentre els altres els duien posats sense cap intenció d’ensenyar les vergonyes. Aquesta dualitat imperfecta comporta una manca d’equilibri amb alguns trets invisibles. S’han amnistiat un munt de delictes de manera inversemblant mentre molts dels que mantinguérem una postura ètica davant el desastre no hem rebut cap mena de compensació i continuem vetats perquè així ho decidiren tots els mediocres impulsors del desgavell, doncs el procés ha crear a Catalunya un dèficit democràtic del que s’ha parlat ben poquet: la negació de la crítica és la refutació de la pluralitat.
Ells han quedat lliures de tota culpa i, en canvi, els que defensarem una societat lògica des de la multiplicitat d’opinions i arguments veiem com encara moltes institucions culturals i mitjans de comunicació ens neguen la paraula, pel que podem concloure, sense gaire dificultat, com l’amnistia de marres no ha mudat pas tant el panorama, doncs no s’ha normalitzat l’abans a partir de perllongar dinàmiques indignes a una Democràcia integrada dins la Unió Europea.
El segon element és d’actitud i no penalitza al PSC/PSOE al Principat perquè les persones ja en tingueren prou de tanta tonteria i reclamen moderació. Illa no és cap panacea, però amb el panorama actual és l’opció menys dolenta per a tots aquells desitjosos d’enterrar una etapa. Els causants del malson previ, ufans i superbs com l’himne sanguinari, no han voltat fulla. Ho demostren les seves declaracions i com continuen encaparrats a vendre un relat més que moribund.
A TV3 no es cansen d’anomenar exiliats als pròfugs, mentre les tres germanetes sobiranistes insisteixen en el seu to i les promeses de sempre malgrat ser conscients de la impossibilitat d’aconseguir-les al món real. Si fossin els nostres amics i haguéssim tingut una baralla els veuríem com uns desagraïts. Potser ens en cansaríem, els hi diríem passi-ho bé i els bloquejaríem a les xarxes socials per a oblidar-nos de com són de tossuts per no acceptar la rotació del Planeta, el pas del temps o els canvis de les estacions i la Història.
No s’entesten per devoció, sinó per inèrcia i toxicitat. Els hi donen tot allò que volen i prossegueixen el seu insult perpetu a la intel·ligència, això sí, acceptat per molts, cada cop menys, res sorprenent si mirem a la resta del Vell Món i comprovem amb preocupació el triomf de l’Extrema Dreta, tan afí al populisme nostrat malgrat ells diguin ser d’esquerres, una aberració quan prediquen Nacionalisme sense germanor amb les demés Nacions.
La seva paradoxa és la del xantatgista cofoi. Enlloc de calmar-se davant les concessions fan mala cara i posen la mà perquè Sánchez no els negarà res quan potser hauria de convocar eleccions generals, cercar acords a llarg termini i engegar a passeig els màrtirs per a enfonsar-los del tot a la famosa paperera de la Història.
