A mesura que ens anem fent grans la nostra relació amb la paraula ‘càncer’ es va fent més freqüent. La nostra vida queda marcada per companys que en pateixen o han patit alguna de les seves moltes variants. N’hi ha que s’hi queden. N’hi ha que se’n surten, amb més o menys seqüeles. Jo en vaig patir un de relativament important fa molt temps. Era d’aquells que uns quants anys abans els metges no sabien com tractar. Per sort per mi, quan el vaig patir ja havien descobert com fer-li front i en vaig sortir prou ben lliurat.
Al meu entorn he tingut amics als quals una filla petita va emmalaltir per culpa d’un càncer al cervell i companys que ja no hi són per culpa d’una variant de les que no perdonen. Encara. Tots esperem que la recerca vagi derrotant els càncers amb pitjor pronòstic avui per avui. Molts de nosaltres tenim companys que estan en la fase de tractaments de quimioteràpia i radioteràpia per vèncer els que els han diagnosticat.
La vida, la nostra vida, és així.
La pel·lícula El Bus de la Vida reflecteix aquesta realitat. Entenc que hi ha d’haver un cinema per entretenir el personal, per fer riure o seguir les peripècies de detectius espavilats. Però el cinema que ens ofereix El Bus de Vida és necessari, imprescindible.
Estic convençut que si l’aneu a veure us fareu un fart de riure i de plorar. Jo la vaig viure així. Amb un mocador a les mans i amb prudència perquè les meves riallades no fossin massa estentòries. No us l’explico, clar. Aneu-la a veure. Asseguts a la vostra butaca, pensareu en aquell amic, familiar o conegut que podria ser un dels seus personatges.
Per part meva només queda agrair-li a Ibon Cormenzana que hagi dirigit aquest exercici d’humanitat en forma de pel·lícula. A ell, al coguionista Eduard Solà i als actors i l’equip professional i tècnic que l’han fet possible. La vida real és la que viatja en el seu autobús. Encara que massa sovint ho oblidem i dediquem les nostres energies a barallar-nos per collonades o a donar cops de colze als que tenim a prop per imposar els nostres capricis.
