L’exhibició pública d’intolerància, xenofòbia, masclisme i tendència ultra d’un dels homes de confiança de Joan Laporta com és Enric Masip no ha merescut, per part de la superioritat, més que una estirada d’orelles amb més aparença estètica que una altra cosa. Com que Masip necessita el Barça per a portar una vida de cinc estrelles -i no a l’inrevés per descomptat, perquè s’ha guanyat internament una merescuda fama de saber dosificar prou bé la seva càrrega de treball, això suposant que el seu càrrec exigeixi una funcionalitat horària, dedicació més enllà del postureig i retre comptes a algú per damunt seu-, l’escàndol s’ha arreglat amb sortir, a contracor, a explicar que tanca el seu compte de X per si de cas el “rebombori” provocat li ha pogut generar una certa incomoditat al president.
A Laporta, en realitat, res del que ha retuitejat Masip en el seu compte, que ni tan sols porta ell mateix -en el súmmum d’aquesta etiqueta de gandul que li han penjat en el club-, li ha semblat fora d’aquest context en el qual es mou el nucli dur del govern del club, reduït avui a Rafa Yuste, Ferran Olivé, Manana Giorgadze, els seus germans, Maite i Xavier Laporta, el mateix Masip i, per descomptat, Alejandro Echevarria, personatge que tampoc té pinta d’haver-se mogut massa d’aquesta postura filofranquista que ja li va costar el lloc de directiu després de les eleccions del 2003, bàsicament perquè tots van mentir, Laporta i el seu cunyat, intentant amagar la seva pertinença a la Fundación Franciso Franco.
Aquest còctel feixistoide a base d’amiguisme i nepotisme, del qual ha fugit cames ajudeu-me fins a una trentena d’alts càrrecs executius, ha acabat perfilant una cúpula de poder bunqueritzada, tirana, dèspota i totalitària les evidències de la qual salten a la vista. Perquè només cal contrastar com es trien als proveïdors a l’estil de Limak o Spotify -si és el cas, amb ovació i homenatge a l’intermediari-, a qui es fitxa, si no és a través dels agents de cambra del president, o fins a quin grau absolut de nul·la participació i reconeixement democràtic s’ha reduït al soci del Barça per a establir que el laportisme és dictatorial i autocràtic.
Les actituds i comportament de Laporta parlen per ells mateixos, ja no se sent fort ni valent per afrontar, ni davant la premsa ni davant els socis, un debat obert. Es limita al seu Aló Presidente, refugi mediàtic del chavisme, al discurs castrista si convoca el Senat, que dels 1.000 socis convocats amb prou feines n’acudeixen 100, o a jugar a ser Putin si algú es posa crític o es torna opositor.
Els seus directius rellevants, igual. Temen la ira del president, es queden perquè s’han jugat els seus diners o perquè la llotja els ofereix grans oportunitats de negoci i de treball, però són un zero a l’esquerra, figures secundàries que si parlen és per dir que la culpa és del soci per no fer costat a l’equip a Montjuïc, o per a mentir-los sense rubor com fa la vicepresidenta Elena Fort, corol·lari del servilisme i del model de portaveu propi dels règims absolutistes.
En definitiva, que a Masip no se li n’ha anat l’olla, només ha elevat a públiques, en proporció directa al seu coeficient com a assessor predilecte de Laporta, converses, reflexions i ideologies que li donen context al seu mode de veure i entendre la convivència. En un club democràtic amb una junta respectuosa amb els estatuts i amb la institució a Enric Masip l’haurien acomiadat perquè, en el fons, és només això, un empleat amb un càrrec molt per sobre de les seves possibilitats i en sintonia amb la mediocritat d’una directiva com la de Laporta que avui és, per inacció, tan còmplice i culpable com Masip de desacatar els estatuts.
