Fins i tot en aquesta època tan accelerada un pot comprendre com gairebé sempre fa un any de tot. Han transcorregut dotze mesos des de les eleccions municipals de 2023, quan el convergent Trias aprofità la mobilització als barris de la zona alta per a guanyar els comicis del 28 de maig, mentre perdé l’alcaldia el 17 de juny a mans d’una conspiració judeomasónica contra els independentistes.
Fou així com Jaume Collboni, etern candidat perdedor dels socialistes barcelonins, es convertí en alcalde de Barcelona una tarda de dissabte amb tan sols deu regidors. La lògica i la seva sensibilitat, molt amiga d’empresaris i projectes marca BCN, l’haguessin fet un excel·lent segon de Trias, quelcom impossible perquè aquest, molt empipat, es sentí desposseït d’allò que creia seu i declarà un llegendari “que us bombin a tots”.
El mal perdre és l’explicació per a entendre la paràlisi de la capital catalana durant aquesta legislatura, de la que ja s’ha escolat una quarta part. Trias és només el primer esglaó d’aquest malson, doncs una altra indignada amb els resultats i l’ascens de Collboni fou Ada Colau, la que encara és, si bé pot sonar increïble, cap del grup municipal de Barcelona en Comú.
L’alcaldessa no mantingué l’hegemonia de l’esquerra per les seves moltes promeses i escassos compliments al barris. El seu 25% a l’Eixample de la Súper Illa no tingué seguiment als marges, on els votants més longeus sí votaren socialista per inèrcia.
Com tots els dirigents couen ressentiment envers els seus semblants i bloquegen acords de govern, només Esquerra transigeix dins de la seva pròpia transició, el més sensat fóra un relleu per a posar un marxa un mandat creïble per a la ciutadania, víctima d’una creixent indiferència, excepte als llocs on l’Ajuntament creu que pot actuar impune.
Al llarg d’aquest any hem viscut episodis d’aquest tarannà a diversos punts de la ciutat. Al Baix Guinardó lluiten per a que el Mercat de l’Estrella de Gràcia no vagi als seus Jardins, on abans hi hagué la caserna de cavalleria del carrer Lepant i veuen com una església anirà a terra perquè el clergat té altres interessos.
Aquest exemple podria ampliar-se amb d’altres relacionats amb destrosses patrimonials per a especular mitjançant el reclam de l’obra nova. Tot continua a la línia BCN. La García Márquez es premiada i moltes biblioteques de la apreciada xarxa es cauen a trossos o tanquen a l’estiu per temes climàtics. Per cert, el flamant centre de Sant Martí té ben a prop un dels tres semàfors amb l’efígie bé de Mortadelo, bé de Filemón, la més gran fita aconseguida per l’ínclit Jaume Collboni, qui en una campanya de fa molt anys es féu una foto al bar Barlito del Baix Guinardó, sempre tancat excepte per a l’actual alcalde.
El balanç de la seva gestió és força nul per la ja esmentada minoria al consistori. Les seves esperances es depositen, segons el meu parer, en dos aspectes. Si la investidura d’Illa tira endavant la seva pau a la Casa Gran podria arribar tard o d’hora. És només una hipòtesi que per força ha d’interessar molt als socialistes, amb possibilitat d’ocupar la cadira principal de les dues institucions essencials del país, ben regades i, si tot va bé siguin o no del mateix partit, estretament vinculades.
L’altra és més de cara a la galeria, però clar, portarà molts calers i elevarà BCN, que no és Barcelona, als altars internacionals. La Copa Amèrica es celebrarà del 12 al 20 d’octubre. Començarà el dia de la Hispanitat i per ara tan sols es detecta a les instal·lacions dels clubs del port, cosa de rics, no pas de la ciutadania, amb una percepció ni tan sols escèptica davant l’esdeveniment, elitista i mal comunicat.
Més que la vela s’hauria de posar l’accent a com la torre del Fang del Clot és un campament de la màfia de la ferralla, així com les veïnes de Nou Barris volen l’església de Sant Rafael com a equipament. Amb una feina efectiva barri a barri, de proximitat real, sí es valoraria a la classe política i al senyor Collboni, qui en canvi ha patit un maig horrible, una bonica cirereta al seu any de desamor.
Carregues a veïns protestant contra la privatització del Park Güell per una desfilada. Traves a ONG’s per a empadronar persones vulnerables a la seva seu social i la samarreta d’Alexia, al·lucinada amb com l’alcalde i Laporta feien pena, donant-li l’esquena i arrabassant-li com nens entremaliats i sense llei que s’han oblidat d’exercir funcions molt ben pagades, en el cas del batlle amb els nostres impostos.
