Joan Laporta va recórrer finalment a la comoditat i el refugi d’El Pòdcast del President per a no abandonar aquesta zona de confort en la qual s’hi havia instal·lat, o amagat, a resguard de l’impacte els fronts tempestuosos que han anat assolant el territori blaugrana en aquest final de curs, bàsicament dominat per l’estèril collita dels dos equips de referència, el primer equip i la secció de bàsquet. “El femení està sostenint al club”, ha admès Laporta com a resum d’un any pràcticament en blanc i d’evident regressió en l’àmbit europeu i en la projecció internacional del Barça.
Els titulars que va deixar Laporta després d’una entrevista a la carta, sense repreguntes ni al·lusions als temes més problemàtics i espinosos d’aquest final de curs, es van reduir a pintar el millor dels decorats i les més esperançadores i il·lusionants perspectives de futur sobre la base de la reestructuració d’un equip, ara sí, amb l’entrenador alemany amb qui el president somiava, Hansi Flick, i, d’alguna manera, alliberat de la servitud d’aquesta fidelitat a l’ADN Barça i a l’estil, que ara sembla ja no ser un element imprescindible del relat històric de la identitat del club ni de la llarga i estirada ombra del cruyffisme.
El Barça, en aquest sentit, sembla haver entrat en una espiral de confusió, començant, també, per l’ambivalència de criteris que han dut el mateix president a renovar a l’entrenador el passat 24 d’abril i al cap d’un mes exacte, el 24 de maig, fer-ho fora sota l’argument d’un necessari canvi de sistema de joc, d’un nou enfocament filosòfic i de plantejament de preparació física.
Ara resulta, segons la nova versió de Laporta, que Xavi és el responsable directe de la pèssima temporada de l’equip, l’ha assenyalat per la caiguda física dels jugadors a partir del minut 60 dels partits, per no saber esprémer tot el potencial d’estrelles com Lewandowski o Joao Félix, per relegar a Vitor Roque al zero absolut i per contradir en la seva gestió diària -i, fins i tot, en el seu discurs davant la premsa, i també en privat- les pautes acordades amb Deco i Laporta sobre les línies mestres de la pròxima temporada, i, fonamentalment, sobre el positivisme a l’hora de perfilar un horitzó competitiu entusiasta i brillant.
A Xavi, en definitiva, li va retirar la confiança per haver projectat el seu escepticisme davant un futur sense fitxatges de reforç amb els quals fer front al redoblament de tambor madridista després del doblet d’enguany i l’arribada de Mbappé. Laporta, no obstant això, en el seu Aló Presidente d’aquest dimarts ha deixat dit que no faria falta una gran venda per quadrar els números, però també ha establert que no hi haurà cap gran fitxatge al mateix temps que ha repetit més de 20 vegades que gràcies a la reducció de despeses, l’augment dels ingressos i les operacions d’inversió que espera tancar abans del 30 de juny, el Barça tornarà a un escenari de marge salarial 1:1. És a dir, que Laporta, en la mateixa intervenció diu una mateixa cosa i la contrària. Part d’ella, la que fa referència als fitxatges, igual de temperada o freda que l’expressada per Xavi, raó principal per la qual li van tallar el coll.
Això sí, deixant un substrat de transformació i de substitució del pilar del talent futbolístic fonamental de les últimes dècades per la recuperació d’una condició física que permeti pressionar, defensar i desplegar un atac directe a força de córrer el doble del rival. Tot el contrari de la frase més repetida per Josep Guardiola als seus jugadors en els entrenaments a partir del 2008. “No és córrer, és pensar”, deia intentant afinar el joc de posició amb el qual va guanyar un sextet amb una majoria de jugadors formats en una escola futbolística com la de la Masia, on els petits, en aparença els futbolistes amb una menor resposta atlètica enfront dels rivals, han sigut els gegants, els herois i els protagonistes d’una era de domini del futbol planetari sota el lideratge del més diminut dels cracs, Leo Messi, escortat per Xavi i Iniesta, que no eren precisament el prototip de gladiadors.
Correveidiles com Lluís Carrasco estan aquests dies de campanya per tots els mitjans proclamant el “canvi de paradigma, la fi de l’esclavitud del tiki-taka, l’inici d’una nova era de domini del futbol físic que deixi enrere un futbol que ja no és competitiu. Toca -diu- superar aquesta etapa”, perquè aquest és ara el discurs oficialista i la pauta marcada per l’aparell laportista per restaurar la il·lusió i les expectatives. “El que jo sé -argumenta el comissari mediàtic del laportisme- és que aquesta temporada ha sigut, de tota la història, la que hem acabat perdent més partits en els quals ens han remuntat, aquesta ha estat la gran debilitat i vulnerabilitat de l’equip. I això és el que el nou entrenador pot canviar definitivament. Necessitem llibertat perquè som esclaus d’un model que ens va fer grans, però que no podem continuar replicant perquè no tenim ni la davantera amb Messi i Suárez, ni el centre del camp del 92 amb Eusebio, Bakero, Laudrup i Juan Carlos o Guardiola ni podem semblar-nos a l’Holanda del 74… tenim l’equip que tenim i hem portat un entrenador capaç de passar aquesta pàgina de la història i de tornar a ser competitius amb un model diferent”.
Tenint en compte que Lluís Carrasco no té una voluntat pròpia barcelonista, sinó que els seus moviments, aparicions mediàtiques i discurs responen exclusivament a la seva estratègia empresarial com a executiu en l’àmbit de la publicitat, i de l’aprofitament d’aquest filó laportista amb el qual s’ha trobat, les seves paraules són la repetició d’allò que escolta dins del cercle del poder de la junta de Laporta, que li apunta que ara toca dir per justificar que el fracàs de Xavi no és de qui el va fitxar, de qui ho va sostenir malgrat que els mals resultats i el va renovar emocionalment i capritxosament per, després, fer-lo fora al cap d’un mes. És a dir, de Laporta, sinó de Xavi, de l’estil i del model.
Cal preguntar-se, així doncs, si alguna cosa que tant ha perjudicat el primer equip, aquesta fidelitat a la puresa i la filosofia de la Masia, i a una guia identitària radicalment oposada a la resta del món, principalment de l’escola alemanya, aquest llast que ara sembla limitar les possibilitats de la plantilla deixada per Xavi i heretada per Flick, ha d’aplicar-se també al femení, que, precisament, ve de guanyar tres Champions, dues d’elles seguides i de guanyar tres Pilotes d’Or consecutives (Alexia Putellas, 2; i Aitana Bonmatí) amb els atributs inequívocs i singulars de l’escola Barça.
També ha de canviar el seu paradigma el femení i fitxar un entrenador o entrenadora alemanya que prioritzi la força i el fons físic per a guanyar Champions? La resposta a aquesta pregunta, sembla que inqüestionable contra el manipulat relat sobre la necessitat conjuntural d’enterrar tot el llegat futbolístic de Xavi per maquillar la vertadera culpabilitat de Laporta, l’han donada jugadors com Lamine Yamal, Cubarsí o Fermín, que han sigut els MVP de la temporada per damunt de Lewandowski, Gundogan, els Joaos i Vitor Roque, que són la gran aposta del president.
