Professor de periodisme i coordinador del grau a la UAB. S’ha dedicat a investigar sobre la relació de les persones amb la tecnologia. Ha publicat diversos llibres, entre els quals Predictive Technology in Social Media. També és autor de nombrosos articles, en particular sobre els joves i les xarxes socials. Ara, surt a les llibreries Segrestats per les xarxes, en col·laboració amb Cristina Fernández Rovira (Eumo Editorial).
Segrestats per les xarxes? Qui, de quina manera, per què…?
El títol es correspon exactament al concepte de segrest. El segrestat ho està en contra de la seva voluntat, i per alliberar-lo s’exigeix un pagament. En aquest cas, el que passa és que tenim una síndrome d’Estocolm. Ens hem enamorat del segrestador. Estem segrestats per les grans tecnològiques, i estem donant un pagament molt important per això.
“Un assaig contra les xarxes socials”, se subtitula el llibre…
Sí, amb tot el que això implica, i totalment. Crec que és un assaig amb una perspectiva de moltes disciplines, que analitza el fenomen de les xarxes socials, a nivell històric, econòmic, social, de salut democràtica… En observar-ho en totes aquestes dimensions, descobreixes que realment és un problema molt important per a les societats del segle XXI. Per això l’hem subtitulat “contra les xarxes socials”.
On comencen i on acaben el que denominem “xarxes socials”?
Amb la lectura del llibre, l’ideal és que es vegi que és molt diferent parlar d’internet que de les xarxes socials. Per definir internet, d’alguna manera, es pot dir que es tracta d’uns espais, unes plataformes, que aconsegueixen crear una vinculació amb l’usuari, a qui ofereixen tot el contingut que es genera. Una cosa que es tradueix en una addicció al mateix mecanisme de retroalimentació de contingut, o de valoració social que existeix dins d’aquests sistemes. Obliguen constantment l’usuari a mantenir una relació com a publicador de continguts o, amb un recorregut més llarg, d’acord amb els comportaments que tenim amb el contingut: com compartir-ho, etc. Les xarxes socials, en comptes de construir un entorn en el qual et sents còmode, una relació constructiva amb la teva família, amb els teus amics…, el que generen és una necessitat en l’usuari d’estar sempre connectat.
Les xarxes socials constitueixen un canal, un nou mitjà, per fer el que hem fet sempre els humans (comunicar-nos); potser ara de manera més àmplia, instrumentalitzada, perversa?
Hi ha diferències, és clar. La primera és qui controla el canal en aquest cas. La premsa ha estat controlada, dominada, per professionals de la informació. Quan aquests són substituïts per enginyers, la responsabilitat pública es perd. Després (en el llibre ho expliquem) la capacitat que tenen les plataformes d’arribar al 99% dels joves. Mai en la història de la humanitat s’havia produït res semblant. Ni una marca, ni un govern, res havia arribat a aquest poder de penetració. Ningú havia tingut la possibilitat de remodelar, reconduir, incidir en el que pensen i en el comportament dels joves com ara el tenen les xarxes socials. A més, els mitjans de comunicació han tingut formes de regulació. Si, per exemple, emetien informació falsa, com a ciutadà, se’ls podia denunciar. Hi havia també la possibilitat de rectificació. En el cas de les xarxes és impossible fer-ho. No se’n pot regular el contingut.
En qualsevol cas, les xarxes socials es presenten com el súmmum de la llibertat d’expressió?
Quan parlen d’elles mateixes, a les xarxes se’ls omple la boca de bones intencions, però quan arriba l’hora de regular, per exemple, el que concerneix els discursos d’odi, diuen que no controlen res. No són mitjans de comunicació, sinó plataformes regides per lleis nord-americanes que prohibeixen o protegeixen de continguts que produeixen ells o els usuaris. Tota la informació que circula no és, evidentment, periodística. Hi pots trobar discursos d’odi, passant per assetjaments, faules informatives…, combinades amb l’últim reggaeton. Tot això en el mateix format. En fer el llibre, la majoria dels estudiants de les universitats catalanes als quals hem preguntat diuen que les xarxes socials ajuden a la desinformació.
Buscant en el passat algun símil de les xarxes socials, podria trobar-se potser en les religions?
Sí que produeix comportaments similars. Es pot comprovar quan, per exemple, s’està a WhatsApp. La gent pateix. Quan hi ha hagut intents de regulació, al Canadà, Austràlia… (també a Espanya s’ha plantejat), la majoria dels usuaris s’hi han oposat. Malgrat que és una font de manipulació i que els mateixos usuaris reconeixen que genera addicció, que s’utilitzen les dades en profit propi. Així i tot, els usuaris surten en la seva defensa. Això, evidentment, té algun aspecte religiós. La religió, amb tots els seus pecats, continua tenint una quantitat impressionant de fidels.
Has citat molt els joves en relació amb les xarxes socials. És una cosa molt pròpia només d’ells?
Hi ha una generació que ha crescut amb les xarxes i altres que no ho vam fer. Hi vam arribar tard. Precisament per aquí passa una de les qüestions més crítiques en l’ús de les xarxes socials: la limitació de l’edat d’ús d’aquestes plataformes. Als EUA, Instagram es va plantejar crear un canal per a nens menors de 14 anys, cosa que va ser prohibida. Però els nens entren cada vegada més aviat a les xarxes. Amb això s’estan generant en l’adolescència unes construccions identitàries en relació amb l’entorn. Per a nosaltres, l’entorn són les famílies, els amics, el bar, la universitat… Quan això es fa des de les pantalles, mediat per la xarxa social, fa que els valors i la identitat siguin diferents. Tot això comporta que, quan es va creixent, tot el constructe social es mogui a la plataforma, cosa que fa que siguis un dependent absolut. Si als veterans, que usem les xarxes per a la feina i formes limitades de relació, ens les prenguessin, podríem saber viure sense. Quan se’ls prenen als nois, se’ls acaba la vida. Quan connectem vida i xarxes socials estem traspassant una frontera molt perillosa.
Entre els mites de les xarxes socials, citeu, en primer lloc, la seva naturalesa d’imperis econòmics…
Tota la publicitat que permetia els mitjans de comunicació mantenir-se sanejats ara se n’ha anat a un altre lloc. Està a les xarxes. Des del 2008, es veu un creixement exponencial, sense precedents, de les xarxes socials, sobretot de Meta. També de YouTube i, últimament, de TikTok. Mai han deixat de créixer, ni tan sols amb la pandèmia. El 2022 es van produir retallades importants en les plantilles i els beneficis es van disparar. Juntament amb les farmacèutiques, les xarxes socials són les úniques empreses que hi van guanyar amb la pandèmia. Entre els joves, el mòbil s’utilitza durant més de 40 hores a la setmana. El 80% d’aquest temps està dedicat a les xarxes socials.
La generalitat de les persones no controlem, per exemple, l’energia nuclear o la indústria armamentística, perquè, entre altres coses, no hi tenim ni un accés remot. En el cas de les xarxes socials, no controlar implica no poder fer-ho quan, per contra, s’hi està?
El que fa la xarxa no és fer de mare, però sí convidar-te a donar informació perquè et coneguin. Amb el telèfon mòbil, hem donat accés a la nostra quotidianitat perquè sàpiguen el que fem a cada segon del nostre temps. Encara que no estiguis connectat. Al mateix temps, es genera la connexió emotiva, òbviament. L’emoció que genera que algú et reconegui i, a més, que ho faci públicament, resulta plaent.
També parleu al llibre dels trastorns, les relacions superficials, l’estrès…, que generen les xarxes…
Sí, s’acaba actuant en funció de la xarxa. Si aquest tipus de vestuari em va bé per a la foto, si el viatge que faré és instagramable o no… S’acaba actuant respecte al que pot ser ben vist a la xarxa. Hi ha gent que talla relacions a través de WhatsApp… Que no et truquin és el pitjor que pot passar, en uns certs nivells d’adolescència.
Davant de tot això, què es pot fer, què diria Lenin?
Es podria, per exemple, recórrer al símil del sucre. Durant molt de temps hem conviscut amb el sucre, en teoria sense cap problema, encara que sabíem que contribuïa a l’obesitat, la diabetis… Ara, a escala internacional, està havent-hi moltes denúncies sobre els problemes de salut que es deriven de l’ús de les xarxes socials, sobretot entre els nens. A Espanya i especialment a Catalunya hi ha un moviment de pares que està començant a actuar per fer front a les xarxes. Jo, personalment, soc partidari que es prohibeixi l’ús de les xarxes socials, com s’ha fet amb l’alcohol i el tabac, que s’ha anat bandejant, sobretot entre els nens.
