Les condicions d’accés i de sortida del batxillerat i dels cicles formatius de grau mitjà no són les mateixes actualment, i això genera desigualtats entre l’alumnat, que es van agreujant en funció de la renda i del territori. Un estudi de la Fundació Bofill analitza amb detall aquesta realitat i ho fa a través de les veus d’una setantena de joves de primer de batxillerat i de cicles formatius de grau mitjà (CFGM) de Barcelona.
L’estudi “Perduts pel camí: desigualtats en les transicions educatives després de l’ESO” ha estat dirigit per les professores Aina Tarabini, del Departament de Sociologia de la UAB, i Judith Jacovkis, del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la UB. L’estudi sosté que “l’oferta d’estudis postobligatoris és desigual i inequitativa, i amb una estructura que prima el batxillerat com a opció de continuïtat”.
Segons relata la professora Aina Tarabini a EL TRIANGLE, “accedir al batxillerat és molt fàcil. Et pots quedar al mateix centre on has fet l’ESO i gairebé tens resolta la preinscripció, a excepció del batxillerat artístic”, que no s’ofereix en tots els centres. En canvi, l’accés als cicles és més complicat. “Primer cal tenir clar quin cicle vols. La tria del batxillerat es basa en molt poques opcions, mentre que les de grau mitjà són moltíssimes. Has de saber si al teu territori s’ofereix i quina mobilitat implica. A part, pot ser que no hi hagi oferta pública. Continua havent-hi famílies professionals i estudis en particular de grau mitjà que només ofereix el sector privat, fet que no passa al batxillerat”. Per tant, l’estudi conclou que “l’oferta de batxillerat és més estesa i accessible que la dels cicles”, fet que impacta en la capacitat d’escollir dels joves i de desenvolupar les seves trajectòries educatives.
Un altre element que genera desigualtat entre els dos itineraris és el prestigi. Continua viva la percepció que és millor el batxillerat perquè el mercat laboral ofereix millors feines a qui va per aquesta via i no per l’altra. El mateix sistema educatiu encara dona més valor al coneixement teòric que no pas al pràctic, que s’associa als cicles.
Es tracta, per tant, d’un tema estructural del sistema educatiu que cal abordar perquè impacta de forma determinant en els joves i el seu futur. Segons l’entrevistada, “la societat, les nostres escoles, tenen un biaix molt europeu, masculí, de classes mitjanes”, on es contraposa el coneixement intel·lectual o teòric al coneixement pràctic o manual. Afegeix que cal un “procés de revisió de les creences docents” i que no es pot orientar l’alumnat només al batxillerat en funció de les bones o males notes. Si es coneix l’estudiant i les seves necessitats, pots orientar amb una nova mirada, però no és el que està passant actualment.
Un dels joves entrevistats, que estudia un batxillerat artístic, recorda que “al principi jo estava convençudíssim de fer FP, però vaig començar a investigar més, hi havia massa opcions i vaig començar a dubtar bastant sobre què fer i el profe em va dir que tirés cap a batxillerat”. En aquest mateix sentit s’expressa una altra entrevistada, que està cursant un batxillerat científic: “Els profes et diuen que avui en dia els cicles i el batxillerat són el mateix, que no hi ha diferències, però a l’hora de la veritat veus que no. Et diuen que no ets menys per fer un cicle, que és igual de vàlid, però després veus que només recomanen fer batxillerat als que ells consideren llestos. Jo això no ho trobo bé”.
Com a resultat de la desigualtat existent entre itineraris, s’està condicionant el perfil de l’alumnat de cada opció postobligatòria. Segons l’estudi, es pot trobar més proporció de noies autòctones de més estatus socioeconòmic i cultural al batxillerat, mentre que hi ha més proporció de nois d’origen migrat amb menor estatus als cicles. Es dona la paradoxa que els estudis més prestigiats tenen més places públiques i més a prop de l’alumnat, mentre que l’itinerari recomanat per als estudiants amb més dificultats té més obstacles, més dificultats d’accés, menys oferta pública i, per tant, un cost econòmic i social més alt.
Amb la voluntat d’equiparar els dos itineraris formatius, la Fundació Bofill, a través de l’estudi, fa un seguit de propostes de millora. Segons Aina Tarabini, les mesures més importants són fer un bon acompanyament en la transició de l’ESO als estudis postobligatoris i aconseguir l’equiparació dels dos itineraris: “En primer lloc, cal orientar bé. Generar un marc d’experiències que permetin al jove triar en positiu”. Afegeix que “cal ampliar la mirada de l’orientació i fomentar un acompanyament holístic dels joves”. Es tracta de connectar els centres amb els recursos del territori, fomentant el concepte de la “ciutat orientadora”. Tots els agents educatius de la ciutat poden ajudar en la tria dels joves i evitar que es perdin pel camí, com està passant actualment.
En segon lloc, segons Aina Tarabini, cal equiparar els dos itineraris. “Les condicions d’accés i de sortida no són les mateixes, i no pots esperar transformar-ho si només actues sobre un d’ells”, afirma. La professora de la UAB afegeix que “el batxillerat és un itinerari educatiu altament problemàtic, molt estressant, i cal qüestionar-se quina ciutadania volem”. Amb relació als cicles formatius de grau mitjà, defensa que cal més oferta pública, de proximitat i fomentant la seva connexió amb les necessitats del territori i no només de les empreses.
*Pots llegir l’article sencer al número 1578 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
