El candidat de Junts per Catalunya (JxCat) a la Generalitat, Carles Puigdemont, afila les armes per treure rèdit a la seva segona posició a les eleccions autonòmiques del 12 de maig passat. Té al seu davant un complicat tauler d’escacs en el qual no les té totes i en el qual el seu rival socialista li pot fer escac i mat en dues jugades. La intenció del candidat de Junts és escombrar de l’equació ERC i redissenyar el mapa independentista a la seva conveniència per regnar-hi com un líder “transversal”. Per a això, necessita desprendre’s de la carcassa de Junts i treure a la palestra una nova eina que comenci un procés-2 en el qual ningú li faci ombra, una vegada desarborat el vaixell d’Esquerra i amb una CUP desconcertada i en plena crisi interna.
Carles Puigdemont havia guardat durant els últims mesos el seu Consell de la República (CdR) per utilitzar-lo en el moment convenient. I gairebé deu dies després de les eleccions, quan la descomposició d’ERC ja havia derrocat Oriol Junqueras de la presidència del partit, el Consell va emetre un comunicat oficial que revela les veritables intencions del seu creador.
“Va trigar deu dies a valorar els resultats perquè estava a l’espera d’examinar la profunditat de la crisi d’ERC i, en funció d’aquesta, llançar un missatge o un altre. A més, esperava conèixer els resultats de la votació al secretariat de l’ANC per calibrar si el submarí que havia ficat com a candidat a presidir-la treia un bon resultat i Lluís Llach, efectivament, va ser el guanyador. Només amb aquestes dues informacions damunt de la taula, el Consell ha parlat”, explica a EL TRIANGLE una font independentista qualificada.
Així doncs, davant el fracàs dels partits secessionistes per desbancar el bloc constitucionalista, que per primera vegada des de 1984 té la majoria en vots i en escons, el CdR s’ofereix com el salvador de la situació: “Ens trobem en un moment greu de la nostra història; és imperatiu marcar un punt d’inflexió per al futur de la nació des del punt de vista social, econòmic i, sobretot, nacional […]. En aquest sentit, el Consell, com a institució republicana que va néixer amb la vocació de ser el punt de trobada de diferents actors, fa una crida a la responsabilitat, la generositat i la solidaritat al conjunt del moviment independentista per reprendre una imprescindible estratègia compartida, i demana a partits, societat civil i altres estaments del moviment obrir un debat profund i honest que ens porti a consensuar una única estratègia compartida amb l’objectiu de redreçar el camí cap a una nació lliure de manera definitiva”.
Afegeix que el comunicat que el CdR “ha començat a contactar amb tots els agents del moviment per generar les condicions que facin possible aquesta primera conversa i que permetin establir les bases per assolir un full de ruta compartit que ens porti a un horitzó de prosperitat i llibertat per a la nostra nació”. En realitat, doncs, la situació està on li interessava a Puigdemont des d’un principi: amb les altres forces polítiques independentistes parlamentàries deprimides i amb greus crisis internes després del 12-M.
Una situació delicada
El líder de Junts es troba en una situació més que delicada: no pot permetre’s ser el cap de l’oposició perquè, en primer lloc, passaria a canviar d’estatus. En altres paraules, passaria de “president legítim” a simple diputat al Parlament. En segon lloc, hauria de complir la seva promesa d’abandonar la primera línia política si no és investit president. I en tercer lloc, s’aboca a un abisme polític que significa el final de la seva carrera. Per aquest motiu vol fer una jugada a la desesperada, que és intentar la investidura assegurant-se els vots d’ERC i confiant a doblegar el PSC perquè s’abstingui en la votació definitiva.
En amplis segments polítics s’opina que el primer objectiu de Puigdemont l’ha culminat amb èxit: passar al davant d’ERC i laminar els seus rivals sobiranistes. Però una altra cosa és poder convertir-se en el referent indiscutible de l’independentisme. Aquí, molts sectors catalanistes es tanquen en banda i no permetran que Puigdemont sigui el nou cabdill de l’independentisme. Creuen que la seva feina s’ha acabat, que és un dirigent amortitzat i que ha de deixar pas a una nova fornada de polítics.
La seva posició, sostenen des d’aquestes trinxeres, és només per guanyar temps. “La seva jugada és bloquejar la situació i forçar noves eleccions a la tardor. Per a aleshores, espera que la crisi d’ERC hagi agreujat la situació en aquest partit i que els republicans s’avinguin a formar una candidatura unitària o, com a mal menor, que caiguin en picat en aquestes eleccions i Puigdemont reculli els vots del desastre d’Esquerra. En tot cas, pensa que ell en sortirà beneficiat”, diu una font propera a Junts.
En aquesta estratègia compta amb dos elements fonamentals per apuntalar la seva aposta i demostrar que no és un cadàver polític. El primer factor és confiar que pugui haver-hi un cansament de l’electorat socialista que provoqui una baixada del PSC en una eventual repetició dels comicis. Aquesta sensació vindria donada per la creença independentista que les autonòmiques són unes eleccions de menys importància i que els simpatitzants del PSC creuen que el seu candidat, Salvador Illa, guanyarà sense problemes, i d’aquesta manera optin per quedar-se a casa. Aquesta teoria se sustenta també en l’afirmació que es fa en determinats cercles que les autonòmiques no són vistes com a eleccions seves per l’electoral que vota partits implantats a tot l’Estat.
Aquesta teoria, sense base real, podria tenir l’efecte contrari: que hi hagi fins i tot un transvasament de vots cap al PSC des del PP, des d’ERC i des dels Comuns (i fins i tot des de Junts) per subratllar l’efecte de vot útil. Des dels cercles propers a Puigdemont, no obstant això, consideren que el transvasament de vots des de partits independentistes cap al PSC “ja s’ha produït el 12-M i no augmentarà en unes noves eleccions. En canvi, una part del seu electorat pot optar per l’abstenció i el transvasament que li pugui arribar de PP o de Comuns no serà suficient per mantenir la quota”, asseguren des de Junts.
L’altre element que Puigdemont té en compte per fer-se més fort és el suport de la “societat civil” després de l’enfonsament d’ERC. Aquí preveu comptar amb el suport incondicional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), si Lluís Llach, l’home de palla que va col·locar al secretariat, és finalment elegit president. “Però el segon candidat amb més vots va ser Josep Costa, cosa que significarà un fre a qualsevol intent d’instrumentalització de l’organització. L’ANC no serà una joguina de Puigdemont”, adverteix un exmembre del secretariat d’aquesta entitat. En aquest conflicte, hi ha un component personal, i és l’agra relació que Costa manté amb la cúpula de JxCat.
L’amenaça de Sílvia Orriols
Però la veritat és que en determinats cercles polítics també s’ha desbloquejat el tema tabú que l’ANC no ha d’entrar en política. De fet, contràriament al que va passar el 12-M, s’espera que, si hi ha repetició d’eleccions, l’ANC faci campanya pel vot independentista per combatre l’abstenció i guanyar terreny als partits constitucionalistes. En aquest escenari, qui té més a guanyar és Junts, que pot recollir el vot útil de l’independentisme que abandoni ERC i fins i tot la CUP. És possible que en aquest maremàgnum l’Aliança Catalana (AC) de Sílvia Orriols es vegi beneficiada també per un increment en la tendència de vot.
De cara a la galeria, el cercle més proper a Puigdemont traspua optimisme per una repetició d’eleccions, però els beneficis no són clars. “Que JxCat pugui capitalitzar el vot sobiranista encara s’ha de veure. I, a més, Puigdemont es troba que el seu CdR és una carcassa inservible per presentar-lo a unes eleccions com la llista transversal de l’independentisme. Això ja l’hi han tret del cap, encara que conservi el nom per si en un futur pot reanimar l’ens. Ningú s’apuntarà a una llista unitària on hi hagi el Consell, ni CUP ni ERC, per la qual cosa Puigdemont es trobarà amb més del mateix. I hi ha una part de l’independentisme molt crítica que mantindrà castigat Puigdemont, vagi amb qui vagi. Hi ha molta gent empipada. La repetició d’eleccions li servirà de poc. Si de cas, per prolongar la seva agonia”, afirma un dels dirigents crítics que han abandonat el Consell fa uns mesos.
En cercles crítics es creu que la intenció de Puigdemont de plantejar la seva possible investidura és una maniobra per retardar la seva mort política. “Només és vàlida la repetició d’eleccions per apostar per la independència”, afirmen des d’aquests cercles. Però hi ha un altre problema: les arques de Junts estan buides i ficar-se en una nova campanya a la tardor pot ser una gesta inassumible. “D’on traurà Puigdemont els diners per afrontar una tercera campanya electoral aquest any? La militància no n’hi posarà, i s’haurà de veure d’on es treu els diners per afrontar les despeses electorals”, afegeixen. La veritat és que, en aquests moments, el paper de Puigdemont no és crucial ni determinant. Els socialistes no el necessiten per formar govern i els seus comencen a posar en dubte el seu lideratge després de vuit anys de fer i desfer. Però ell s’obstina a tenir l’última paraula.
*Pots llegir l’article sencer al número 1578 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
