Les calderes del laportisme bullen d’activitat aquests dies en dos fronts compatibles amb la urgència del moment. La junta necessita, d’una banda, ordenar de dalt a baix el club, completament destruït per l’ensorrament institucional intern a causa de l’affaire Xavi i l’aparició de l’avalgate com a cop final a una temporada en blanc més que decebedora. Cerca la manera de reil·lusionar al barcelonisme amb l’arribada d’un entrenador estrella, fitxar jugadors de primer nivell veritablement competitius, i recomposar, o evitar, la tragèdia econòmica que és a punt de materialitzar-se en tot just un mes a causa d’una negligent gestió dels recursos del club.
D’altra banda, més enllà d’aquests necessitats imperioses i ineludibles, també ha d’oferir un relat convincent, atractiu i capaç d’atraure massivament els socis que ara mateix no acaben de veure la llum al final d’aquest llarg i fosc túnel en què s’ha convertit el laportisme. Amb base real, o no, perquè això poc l’importa objectivament a Joan Laporta, es tracta d’oferir un pla seductor per a la temporada que començarà precisament a partir de l’1 de juliol amb la imminent posada a la venda dels abonaments de la temporada 2024-25, una oferta que ara mateix s’està cuinant i de la qual amb prou feines es coneixen els detalls.
Entre altres motius, perquè ningú dins el club s’atreveix a admetre que, per moltes promeses anteriors reiteradament abocades des de la junta, serà bastant més complicat del que sembla, per no dir impossible, compaginar les obres de la reforma de l’estadi amb el fet de tornar a jugar a les Corts la pròxima temporada, ni que sigui amb un aforament limitat a 50.000 o 60.000 espectadors. La problemàtica sorgeix a l’hora d’explicar aquest risc de seguir en l’exili una altra temporada sencera o, si més no, camuflar aquesta possibilitat amb una proposta d’abonaments flexibles o adaptables a les circumstàncies.
La directiva tem, amb arguments de sobres en contra seva, que, després de la pèssima experiència de jugar a Montjuïc per als pocs socis que van voler fer costat a l’equip al Lluís Companys i que han sigut sistemàticament maltractats, renunciïn de manera majoritària a renovar el seu abonament.
La vicepresidenta Elena Fort ja ha suggerit premiar els qui ho facin amb un accés preferent a l’hora de disposar d’un seient a el Spotify mentre no es recuperi la totalitat de les localitats. Una decisió discutible i, fins i tot, impugnable, segons opinen els experts legalistes, en el moment que es reobrin les portes i els socis recuperin, d’alguna manera, els drets d’ús dels seus seients, igual per a tots i, en tot cas, susceptibles de ser administrats mitjançant sorteig o rotacions, en cas de produir-se un escenari de major demanda que oferta.
El drama d’enguany passa, precisament, per la incògnita sobre el grau de la resposta dels socis del FC Barcelona, començant perquè el club encara no ha fet públiques les dades finals i fiables de l’actualització del cens tancat, almenys en teoria, el 30 de novembre del 2023. El soci que ha patit les incomoditats de Montjuïc pot ser que deserti i descarti passar pel mateix tub una altra temporada, ni que sigui mitja. Els que no, la majoria que es va acollir a la moratòria oferta sobre la base del trasllat, pot ser que s’acullin a la que oferirà la junta de cara a la següent, també per les raons òbvies d’incertesa sobre si podrà jugar-se parcialment en tots dos estadis o no.
Un panorama poc temptador si no fos perquè la irrupció de Lamine Yamal, Cubarsí o Fermín ha encès aquesta flama d’esperança que potser mobilitzi als socis per damunt del mal sabor de boca de la temporada recentment tancada.
L’altre dubte que ara mateix no aclareix la directiva de Laporta, perquè ni tan sols internament està resolta, planeja sobre l’estratègia: si mantenir aquesta rigidesa antisocial en benefici del clientelisme i de donar-li preferència i les millors localitats al comprador ocasional, o bé fer un gir i assegurar-se una entrada d’efectiu important gràcies al cobrament de milers d’abonaments, uns 85.000 d’un sol cop, com abans de la pandèmia.
Als responsables de ticketing no se’ls ocorreria respondre una altra cosa que tant de bo poguessin vendre’s totes les entrades de tots els partits a turistes i visitants, prescindint dels que els sembla (els socis del FC Barcelona) una servitud caduca i passada de moda.
Aquesta reflexió, encara que reflecteix el laportisme nu i cru, tampoc li serveix, precisament al Barça de Laporta, que es troba ara en la conjuntura d’adoptar un camí o un altre, arriscar-se a reobrir Montjuïc en el format de la 2023-24, que no ha cobert ni molt menys les expectatives, o activar mitjançant facilitats, el respecte degut i un millor servei i bones localitats la resposta dels socis abonats de tota la vida. És a dir, els gairebé 70.000 desapareguts.
