Escric aquestes ratlles quan han transcorregut escassos dies de les eleccions catalanes. Les negociacions per formar govern coincideixen amb la campanya de les eleccions al Parlament Europeu. En aquest sentit, existeix un risc més que probable que aquesta cita política quedi relegada a un segon o tercer pla. Tanmateix, hi ha una certa unanimitat que les eleccions d’aquest mes de juny determinaran el futur del projecte europeu i, de retruc, el de la nostra vida quotidiana. No obstant això, i malgrat que la major part de les decisions polítiques s’adopten a Europa, tinc la sensació que no n’acabem de ser del tot conscients.
Ho vaig constatar fa uns dies en una conversa informal amb uns amics en la qual la immensa majoria d’ells va afirmar que no sabia si ni tan sols aniria a votar. Aquesta dinàmica es pot deure a diferents elements: la percepció que, independentment de dipositar o no la papereta a l’urna, la seva situació ni millorarà ni empitjorarà; la sensació de llunyania de les institucions comunitàries; el desconeixement i la manca d’informació sobre l’acció política de l’Eurocambra; la poca informació que dediquen els mitjans de comunicació al que ocorre a Brussel·les…
És una constant repetir que aquestes són les eleccions més importants dels darrers anys. Però aquestes realment ho són. I ho són per un motiu fonamental: la ciutadania determinarà si creu que té utilitat política un projecte que és capaç d’enderrocar fronteres per unir i buscar denominadors comuns de persones que pertanyen a diferents països, parlen diferents llengües, professen diferents religions, tenen trets culturals molt divergents…
La història de la Unió Europea, malgrat el fracàs en algunes matèries (la migratòria n’és un exemple), és una història eminentment d’èxit. Ha estat capaç de posar d’acord famílies polítiques tan diferents com són la democratacristiana i la socialdemòcrata (i més recentment la liberal o la dels verds). En els darrers anys, però, el mal precedent del Brexit i els acords regionals i estatals de formacions conservadores amb forces polítiques d’extrema dreta o euroescèptiques fan saltar totes les alarmes sobre la pròpia continuïtat de les institucions comunitàries. El fet que aquests darrers partits defensin derogar principis bàsics de la construcció europea com ara la unió en la diversitat o una gestió responsable del pluralisme i el fet que aquests grups puguin tenir un paper cabdal en la negociació de la futura Comissió Europea fa presagiar que el vot ciutadà serà més important que mai perquè decantarà clarament les majories i, fins i tot, perquè marcarà la continuïtat de la Unió tal com l’hem conegut fins ara.
Tot això, a més, sense tenir en compte un element d’especial rellevància com és la invasió russa d’Ucraïna. Si bé és cert que el president Zelenski ha reclamat als països europeus i a les institucions comunitàries més recursos econòmics i militars per lluitar contra l’agressió de Putin, també ho és que la Unió Europea s’ha pres molt seriosament aquesta guerra (molt més que la tragèdia humanitària de Palestina). Ho assenyalo perquè és una gran incògnita saber quina seria la política de seguretat i de defensa d’una aliança entre la dreta i l’extrema dreta. La meva sensació és que deixaria de donar suport a Ucraïna (no hem de perdre de vista que bona part dels partits ultranacionalistes aposten per afeblir el projecte europeu en detriment d’una major sobirania dels estats), fet que tindria terribles conseqüències pel país i pel continent.
Per altra banda, a Espanya el PP vol convertir aquests comicis en una mena de plebiscit sobre l’acció política del govern Sánchez. És una realitat, i cada cop major, que qualsevol cita electoral té una lectura en clau estatal. Però de què serveix convertir unes eleccions tant rellevants en una segona, tercera o quarta volta de les eleccions generals? És cert que dels comicis europeus en poden sortir més perjudicats els partits que estan a l’executiu, però pensar que una lectura nacional de les eleccions permetrà trobar solucions a reptes cada cop més complexos com la immigració, la lluita contra el canvi climàtic o la desinformació és fer-se trampes al solitari.
I el pitjor és que això únicament dona ales a les opcions polítiques que no creuen ni en la política com a instrument per resoldre els problemes ni en Europa com un gran espai de drets i de prosperitat.
