Tècnic d’Hisenda. Auditor de comptes. President de Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). Articulista en diversos mitjans. Preocupat per la justícia fiscal. Coautor de Qué hacemos con los impuestos. Ara, al costat de José María Mollinedo, publica Los ricos no pagan IRPF: Claves para afrontar el debate fiscal (Capitán Swing).
Per què els rics no paguen IRPF?
El títol és una frase que hem manllevat a Aznar, que la va pronunciar el 1998, i després, vint anys després, va repetir Pedro Sánchez, cosa que és una coincidència que ens va cridar l’atenció. No paguen bàsicament perquè el sistema així els ho permet, de manera que puguin tributar a través d’instruments, societats… I si tributen en IRPF és poc: per rendiments de capital, que ho fan en menor mesura que els del treball. Per tant, el diagnòstic que feien Aznar i Sánchez era cert aleshores i continua sent-ho ara. El que trobem a faltar és que no s’hagin pres mesures per modificar aquesta situació. No paguen, en fi, de manera legal. Però també hi ha una part que tampoc paga perquè evadeix. Hi ha una evasió important en les grans fortunes.
I passa el mateix amb els altres impostos?
Al llibre analitzem les dues qüestions i, a partir d’aquí, arribem a la conclusió que els rics no solament paguen menys IRPF, sinó que tampoc paguen en bona part la resta d’impostos pels quals haurien de tributar. Societats, per exemple, a través de grans empreses que, com se sap, tributen molt menys que les PIMEs. Sabem també el que està passant amb l’impost de patrimoni i successions a les comunitats autònomes, amb aquesta competència fiscal a la baixa. Amb la qual cosa en moltes comunitats no es paga. En definitiva, per un motiu o per l’altre, com diu el títol, els rics, les grans fortunes, no paguen impostos.
Paguem IRPF i, a vegades, no sabem ben bé de què es tracta?
L’impost sobre la renda és progressiu. Això vol dir que com més rendes tens, més pagues. No proporcionalment, sinó que va creixent el tipus que has de pagar. Això és una cosa usual en els impostos de la renda a tot el món. A finals dels 70, quan es va establir, el nostre impost era sintètic, que vol dir que totes les rendes tributaven en la mateixa escala. Posteriorment, això es va modificar, traient de l’escala els rendiments de capital, que tributen menys que els de treball i activitats econòmiques. Quan vam fer el nostre sistema fiscal el vam fer copiant els models d’Estat de benestar posteriors a la Segona Guerra Mundial. Als anys 80, això comença a canviar a nivell internacional. Es perd progressivitat en els impostos de la renda, amb les mesures fiscals conservadores de Thatcher i Reagan. Així va començar a canviar el sistema a Espanya. Van començar a baixar els tipus més alts, que estaven per sobre del 60%. També va baixar l’impost de societats, que grava el benefici de les empreses. El que va passar, en definitiva, és que es van traspassar els impostos directes, els més justos, als indirectes, al consum. Així, els sistemes, inclòs l’espanyol, han anat perdent progressivitat, i són més injustos.
En aquesta tendència, els trams resulten determinants a l’hora de tributar?
Els trams s’han anat reduint. Al principi l’impost va arribar a tenir gairebé trenta trams, cosa que vol dir que el sistema intentava ajustar la contribució a cada persona. Ara en tenim sis, a escala estatal, la qual cosa vol dir que el sistema ha perdut progressivitat, no només perquè en els trams més alts es paga molt menys del que es pagava llavors, sinó perquè són menys trams i, en conseqüència, hi ha menys diferències.
Per on va la dualitat tributària a la qual feu referència al llibre?
Quan va començar l’impost, a finals dels anys 70, només hi havia una taula, on tributaven igual tots els rendiments (treball, autònoms, pèrdues i guanys…) fins que es va decidir treure de la taula les rendes de capital (que es van anomenar de l’estalvi, per donar-hi un halo més lògic al fet que tributessin menys). Tributaven, al principi, a un tipus fix. Després se n’hi van anar afegint uns altres, però, en tot cas, són considerablement més baixos que els del treball. Un rendista que tingui un milió d’euros d’ingressos a l’any paga pràcticament el mateix que una persona amb uns rendiments de treball de 60.000 euros.
Què són i com actuen les famoses SICAV, per evadir, o pagar menys impostos?
La SICAV és un instrument d’inversió col·lectiva, un fons d’inversió, però amb més possibilitats de poder instrumentalitzar-la. En realitat, estan previstes perquè molts estalviadors hi inverteixin. Per això té un 1% sobre tributació, i després l’estalviador tributa quan treu la seva participació. En realitat, ha estat utilitzat no per un grup de persones, sinó per una. Una gran fortuna a la qual se li busquen socis ficticis, als quals anomenem “mariachis”. Hi són testimonialment, només per complir l’objectiu del nombre de persones que hi ha d’haver. Així es desnaturalitza una eina que és d’inversió col·lectiva. En les últimes normes de prevenció del frau s’hi van incloure unes limitacions, però continuen funcionant.
I les societats pantalla, versus paradisos fiscals, com operen?
El fet que una persona pugui utilitzar una societat per percebre determinats rendiments va sortir a la llum, sobretot amb el tema dels futbolistes i el cobrament de drets d’imatge. S’hi va posar un límit, però és cert que s’utilitza àmpliament en tots els sectors. Si tenen activitat, recursos, aporten valor afegit, es poden utilitzar societats. Però les societats pantalla, sense empleats, activitat… només s’utilitzen per reduir la fiscalitat. Els maletins amb diners fa temps que ja no són necessaris…
Què es pot dir a propòsit del florit paisatge de localitats suïsses on tenen les seves seus multinacionals de tota mena?
Suïssa no està a la UE, però de la mateixa manera Irlanda, els Països Baixos…, també existeixen règims diguem-ne beneficiosos per a les empreses. És cert que el secret bancari respecte als paradisos fiscals s’ha reduït en part. Per això, molts patrimonis que estaven a Suïssa se n’han anat a Singapur i a altres territoris amb menys control. Però és veritat que per a les grans empreses continua havent-hi facilitats, i Suïssa en dona moltes i per això allà hi ha tantes empreses radicades.
Parlant de pagar, les multinacionals no s’emporten la palma en aquest assumpte?
Això ho analitzem al llibre, perquè darrere de les grans fortunes hi ha moltes vegades grans empreses. Tots tenim al cap aquestes grandíssimes companyies que mouen xifres més grans que alguns Estats. A més d’acabar portant els seus beneficis a paradisos fiscals, s’aprofiten de les diferents regulacions entre països de l’impost de societats. Ja fa 15 anys, l’OCDE va començar a plantejar la necessitat d’evitar-ho, això. S’han fet passos, però continuen tributant molt menys que qualsevol empresa allà on haurien de fer-ho. A Espanya hi ha 140 matrius espanyoles de grans grups, de les quals més de 30 tributen menys d’un 5% efectiu, computant els impostos i beneficis pagats a tot el món.
El llibre aborda l’anomenada opinió pública respecte a la fiscalitat.
És bastant més transversal del que la gent es pensa, i del que s’aparenta en les forces polítiques. Hem seguit durant els últims anys els estudis sobre política fiscal i opinió pública del CIS, i també el baròmetre fiscal, que publica l’Institut d’Estudis Fiscals. Si anem a l’annex, on les respostes estan catalogades en funció de l’opinió política de qui contesta, el partit, i el record de vot, tenim que el 80% dels enquestats pensen que el sistema no és just, que no paguen els que més tenen. I això passa entre els votants de tots els partits. I també la majoria dels ciutadans pensen que existeix massa o molt frau fiscal. També que l’Administració Pública no fa l’esforç necessari per a erradicar-lo. La majoria pensa, i també transversalment, que els impostos haurien de recaure sobre impostos directes, més justos. Cal preguntar-se, a aquest propòsit, com és que, amb una opinió tan generalitzada, hi ha tantes diferències en les propostes dels partits. Propostes que, segons posen de manifest els estudis, ni tan sols convencen en molts casos els seus propis electors. Una altra de les respostes més contundents, molt majoritària, posa de manifest que l’Estat de benestar, que garantia la nostra Constitució, està molt interioritzat. A la pregunta de si es dediquen pocs, suficients o molts esforços a polítiques d’educació, a la sanitat…, també es respon molt majoritàriament que pocs.
