Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg… El silenci que hem patit, durant anys i panys, tots aquells que hem plantat cara i hem lluitat contra la corrupció, la manipulació i l’abús de poder dels qui, posant-se el nom de Catalunya a la boca, han convertit aquest país en un pou de merda, pudent i infecte.
La Catalunya que, després de la mort del dictador Francisco Franco, hauria pogut ser -sí- la Dinamarca del sud, ha esdevingut un lloc infame i indecent, corcat i podrit. L’amiguisme, el nepotisme i el tràfic d’influències s’han infiltrat en la classe política dirigent i han destruït les nostres institucions democràtiques, començant per la Generalitat.
L’aleshores president, Jordi Pujol, va pronunciar una frase lapidària des del balcó del palau de la plaça de Sant Jaume, quan la Fiscalia va demanar la seva imputació per la fallida de Banca Catalana (1984): “D’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres”. D’aquesta manera, l’‘omertà’ mediàtica i la impunitat van transformar Catalunya en un indret perillós, que cínicament anomenaven “oasi”.
Amb la justícia, collada; amb els Mossos d’Esquadra, a les ordres del poder polític; amb els mitjans de comunicació, comprats i amb l’oposició, condemnada a l’ostracisme, el pujolisme va imposar la seva llei. Aquesta “dictadura blanca”, denunciada visionàriament per l’expresident Josep Tarradellas l’any 1982, va ser instaurada per Jordi Pujol, va continuar després de Jordi Pujol i dura fins ara mateix.
“El cas Banca Catalana és el taló d’Aquil·les de Catalunya”, ha afirmat encertadament l’escriptor i assagista Jordi Amat. En el seu últim treball, El fill del xofer, que exhuma la vida de l’abominable Alfons Quintà, el primer director de TV3, Jordi Amat dedica unes pàgines a explicar les increïbles peripècies i censures que va patir el procés de publicació del llibre Banca Catalana: Más que un banco, más que una crisis, escrit fa 35 anys pels periodistes Siscu Baiges, Enric González i jo mateix.
El llibre El fill del xofer està sent un gran èxit de vendes i, gràcies al boca a orella, s’ha convertit en el fenomen editorial de la temporada. La seva publicació ha tingut un efecte catàrtic sobre la societat catalana, que de sobte ha obert els ulls, astorada, davant les misèries i abusos que se’ns han volgut amagar durant tants d’anys. He tingut l’oportunitat de felicitar efusivament l’autor en el debat que hem compartit a Ràdio 4, convertida en l’“altra” ràdio.
La setmana passada, Xavier Sardà va convidar-me a participar en el debat del seu programa Obrim fil, de TVE1, dedicat al cas Volhov. És la primera vegada que trepitjo un gran plató de televisió a Catalunya. Per descomptat, TV3 i Catalunya Ràdio em mantenen en la seva “llista negra”, reduït a la invisibilitat absoluta.
Vull dedicar aquestes línies a agrair la valentia de Jordi Amat i de Xavier Sardà per trencar el silenci sepulcral que envolta la meva tasca i la de tots els companys que no ens hem resignat a contemplar i a acatar passivament la degradació i el segrest de la democràcia a Catalunya. La llum sempre venç a les tenebres.
En aquest nou dia que comença –després de dècades de foscor- encara queden ombres que cal anar esvaint. En la pàgina web de Mediapro, s’ha publicat un comunicat oficial en el qual aquest grup audiovisual -que dirigeixen Jaume Roures i Tatxo Benet– admet que van pagar suborns per aconseguir els drets de transmissió dels mundials de futbol dels anys 2014, 2018 i 2022. Aquesta insòlita confessió està vinculada al procediment judicial que està en marxa en un tribunal de Nova York sobre el FIFAgate, l’escàndol de corrupció que ha posat al descobert els negocis bruts del món del futbol.
Si Catalunya fos un país normal, després d’aquesta confessió, TV3, la televisió pública, suspendria immediatament les seves relacions contractuals amb el grup de Jaume Roures i Tatxo Benet. Com ha explicat a bastament EL TRIANGLE, Mediapro ha xuclat, des de la seva fundació l’any 1994, desenes de milions d’euros dels pressupostos de TV3 i acostuma a mantenir una relació obscena amb molts directius d’aquest canal.
Passa quelcom semblant amb Ferrovial, l’empresa que pagava suborns a CDC a través del Palau de la Música, a canvi de l’adjudicació d’obres públiques, com va demostrar i condemnar la justícia. Malgrat això, Ferrovial continua obtenint contractes de la Generalitat, en especial del departament de Salut, que dirigeix Alba Vergés (ERC).
Hem trencat l’espessa capa de gel que mantenia momificada Catalunya, però les nefastes inèrcies i vicis del passat no acaben de marxar. Cal continuar perforant, obrint i netejant.
