Un any després del traumàtic 1-O, la situació política de Catalunya continua embussada i paralitzada. Però amb una diferència substancial: el front pro referèndum que havien bastit PDECat, ERC (aleshores coalitzats a Junts x Catalunya) i la CUP ha saltat pels aires. I no només això: els seus dirigents estan obertament enfrontats en les estratègies que cal adoptar per arribar a l’anhelada república.

En la perspectiva del temps, és clar que va ser ERC qui va assumir el principal protagonisme en l’organització del referèndum d’independència, de la mateixa manera que Artur Mas i CiU van ser els responsables polítics i els executors de la consulta del 9-N del 2014. També és ERC qui ha pagat les conseqüències més dures de l’1-O pel que fa a la repressió de les institucions de l’Estat.

És lògic que ERC estigui emprenyada amb el PDECat i, en especial, amb l’expresident Carles Puigdemont i el cercle d’hiperventilats que l’envolten. Pel que s’ha anat sabent d’aquelles hores crítiques del 27-O, el gironí va fugir a Bèlgica sense avisar prèviament Oriol Junqueras. També va trencar la promesa de tornar a Catalunya després de les eleccions del 21-D. A més, els independentistes eixelebrats, que sintonitzen amb Carles Puigdemont, s’abraonen constantment contra ERC des de les xarxes socials, titllant-los de “botiflers” i de “traïdors”.

Pel cantó de la CUP i dels seus satèl·lits també hi ha un gran descontentament envers el PDECat i ERC per la gestió –a parer seu, “autonomista”– que fan al Parlament i a la Generalitat, on comparteixen el govern presidit per Quim Torra. Aquesta mala maror ha viscut el seu paroxisme amb l’expulsió dels acampats a la plaça de Sant Jaume –on s’han sentit crits de “Torra, traïdor!”–, amb els incidents del dissabte 29 de setembre amb els Mossos d’Esquadra, que dirigeix el pedecatista Miquel Buch, i amb el fallit intent d’assaltar el Parlament, al final de la manifestació de l’1 d’octubre.

Però aquesta trencadissa en el camp independentista no s’acaba aquí. Les veus més ponderades del PDECat –hereu de l’antiga CDC– no estan d’acord amb la deriva arrauxada de Carles Puigdemont ni amb el seu intent de convertir-se en el líder absolut que imposa la seva voluntat. El projecte de la Crida, impulsat des de Waterloo i encapçalat per persones procedents del PSC i d’ICV, posa els pèls de punta a molts dirigents comarcals i locals del partit.

Malgrat la fictícia unitat exhibida després del xou del Parlament d’aquesta setmana, el govern de Quim Torra penja d’un fil i té data de caducitat, fixada, en principi, en la sentència del judici de l’1-O.  Catalunya necessita eleccions urgentment. Però aquesta vegada, i sobretot, per mesurar la correlació de forces en el segment independentista de la societat catalana, entre els partidaris del pragmatisme dialogant (ERC), del providencialisme màgic (puigdemontistes) i de l’unilateralisme a ultrança (CUP). És de calaix.

La paradoxa és que en aquest “paradís de la democràcia” anomenat Catalunya els independentistes exigeixen un referèndum, que creuen que guanyaran, però tenen por de convocar unes eleccions, que els estats majors dels partits creuen que perderan. Mai l’egoisme de la nòmina mensual d’uns quants havia tingut un pes tan específic en la presa de decisions polítiques que afecten una societat de 7,5 milions de persones.