Considerat un dels millors narradors en castellà de la segona meitat del segle XX, Juan Marsé (Barcelona, 1933) sempre ha tingut mala relació amb el nacionalisme. El 2017 va subscriure el manifest 1-O, Estafa antidemocràtica, signat per uns mil intel·lectuals i artistes d’esquerra.
El 2016 es va complir el 50è aniversari de la seva inoblidable obra Últimas tardes con Teresa. Amb aquesta novel·la, vostè va situar en el mapa literari un personatge, el Pijoaparte, que ha esdevingut l’arquetip del xarnego, l’immigrant vingut a Catalunya des d’altres llocs d’Espanya. I potser ha estat l’escriptor que millor ha retratat les virtuts, misèries i anhels d’aquest tipus humà. Tanmateix, la seva família és catalana de soca-rel i la seva llengua materna és el català. Fins i tot tant el seu pare biològic com l’adoptiu van militar en un partit ultranacionalista com Estat Català. Com s’ho va fer per ficar-se tant en la pell d’un xarnego, quan vostè no ho és, ni de bon tros?
Tot és qüestió de certa imaginació. Les meves experiències personals, fins i tot familiars, tenen poc a veure amb personatges com el protagonista d’Últimas tardes con Teresa. El meu pare, precisament pel fet de pertànyer a Estat Català i ser un separatista moderat, però separatista i nacionalista, crec que em va inocular anticossos contra l’independentisme, que mai em va interessar. I vaig tenir discussions amb ell per aquest tema. Ara bé, allò d’Últimas tardes con Teresa prové d’unes experiències meves que es van iniciar a París, quan vivia allà i feia classes d’espanyol a unes senyoretes de la burgesia francesa, molt interessades a aprendre l’idioma, especialment una d’elles, que es deia precisament Thérèse. Doncs bé, aquestes senyoretes tenien també fascinació pels barris marginals de Barcelona, els quals jo els descrivia exagerant, perquè m’adonava que tot allò els agradava: el Carmel, el Barri Xino, etc.
Posteriorment, la idea del jove de províncies sense mitjans de fortuna que intenta integrar-se en una societat que li és hostil prové de les meves lectures, sobretot de les meves lectures de la novel·la del segle xix. És a dir, Últimas tardes con Teresa deu molt a certs personatges de Balzac i de Stendhal, que tracten precisament aquesta temàtica.
Acaba de mencionar un tema interessant, que Josep Maria Cuenca, a la seva esplèndida biografia Mientras llega la felicidad (Anagrama), expressa en aquests termes: “…en allò que Pep [Pep Marsé Palau, el seu pare adoptiu] va fracassar radicalment va ser a apropar els seus fills a les idees nacionalistes. És més: ell mateix va constituir una vacuna antinacionalista per a ells. I en això va tenir molt a veure el seu fonamentalisme lingüístic”. Podem rastrejar aquí els orígens del que després serien les seves males relacions amb el poder nacionalista que domina a Catalunya des del 1980, o no hi té res a veure?
Bé… No sé si sorgeixen d’aquest punt… No tinc una idea gaire precisa de l’assumpte… Però és la meva experiència personal actual i des de fa algun temps. Considero que Catalunya, i més concretament Barcelona, viu una esquizofrènia cultural i lingüística. Però no és un problema d’ara, és un problema de fa moltíssims anys, de sempre. L’independentisme ha intentat imposar-se sense adonar-se que per més bona i talentosa que sigui la cultura d’un país, en relació amb la d’un altre de vegades és minoritària, i aquest és el cas. La cultura catalana sempre serà minoritària respecte a l’espanyola, per raons d’ordre geogràfic i històric, no per res més. Els independentistes no ho volen assumir i això els porta a desitjar la ruptura total: cultural, social, lingüística, etc.
De totes maneres, el meu pare gaire radical no era. A casa era un home amable, molt afectuós amb els seus fills, molt treballador… I d’altra banda, en aquella època, la de la meva infantesa, el que era primordial era l’antifranquisme. És a dir, el meu pare era sobretot antifranquista. I ell segurament creia que una forma eficaç de ser-ho consistia a inscriure’s en partits decididament antifranquistes, per descomptat, però també nacionalistes. De fet, el nacionalisme català va incloure un antifranquisme molt eficaç, en alguns casos.
Vostè ha conviscut tota la vida amb aquesta població immigrant, castellanoparlant. Han estat els seus veïns, els seus amics. De fet, protagonitzen la seva obra. Com li queda el cos si li dic que l’actual consellera de Cultura, Laura Borràs, va signar el 2015 un manifest, anomenat Manifest Koiné, on s’afirma que el règim franquista “va completar en dues generacions” la “bilingüització forçosa” de Catalunya “mitjançant (…) la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”?
Això és un disbarat com una casa. Li atorguen al general Franco estratègies grandioses que mai va arribar a concebre! (riu). A més de culpabilitzar els immigrants, esclar. La immigració va ser conseqüència de la misèria del país i de la manca de treball. La gent es buscava la vida en altres llocs. Cap novetat, això ha passat en altres països. Són les bajanades que diuen els nacionalistes. Com allò del Quim Torra, que es va despatxar a gust dient que els espanyols són com bèsties. Això és deu a l’estupidesa i la imbecil·litat immensa d’aquesta gent.
I el president Torra no només té tuits d’aquest tarannà. En un article signat el 2012 (Llanos de Luna o la ‘normalitat’ de parlar en espanyol a Catalunya) arriba a afirmar: “No, no és gens natural parlar en espanyol a Catalunya. No voler parlar la llengua pròpia del país és el desarrelament, la provincialització, la voluntat persistent de no voler assumir els senyals d’identitat d’on es viu”.
Bé, aquest paio està pirao. Està torrat, que diem en català. O és un torracollons, com li diuen alguns. És així, és el que hi ha. I Puigdemont el mateix. No tenen res al cap més que això.
Ha sofert cap mena de crítica, marginació o menyspreu per haver escollit el castellà com a mitjà d’expressió literària?
A part d’allò que va passar fa un temps en una biblioteca de Cambrils…
Sí, quan li van escriure les paraules botifler i renegao a les pàgines d’alguns dels seus llibres.
Bé, doncs a banda d’això, no. Ignorar-me des de les instàncies oficials, sí. A mi em van donar el Premi Cervantes i encara estic esperant que algun representant oficial de Catalunya se n’alegri. Però bé, això m’importa un rave. Jo sempre he estat i sempre estaré a la frontera, és a dir, contra tot això. Li explicaré una cosa: una vegada vaig rebre a casa meva la visita del representant cultural de Catalunya a Madrid, en Ferran Mascarell. Aleshores era conseller de Cultura, em sembla, i pertanyia a Convergència i Unió. Doncs va venir a veure’m perquè volien retre’m un homenatge. I li vaig dir que de cap de les maneres. Que abans em deixava matar. També em van trucar diverses vegades des de TV3 per fer-me una entrevista. I jo sempre els deia: “En quina secció apareixerà?” I em contestaven: “En la de cultura”. Llavors responia: “TV3 i cultura? Impossible”. Vull dir que fins i tot em diverteix tot això, fins i tot m’han donat motius per divertir-me, per passar-m’ho bé.
Pel que veig, les seves males relacions amb el poder nacionalista no solament no l’han perjudicat literàriament, sinó que a més a més no les ha viscut com un drama…
Exacte. N’estic orgullós.
Vostè va signar el 2017 un manifest, anomenat 1-O, Estafa antidemocràtica, impulsat pel moviment d’esquerres no nacionalista Recortes Cero. Què el va portar a subscriure aquest manifest?
És que estic en contra del procés… il·legal, escolti. Qualsevol tipus de consulta que sigui il·legal –i en aquest cas, ho era–, doncs hi estic en contra.
Han passat ja més de cinc anys des de l’inici del procés. Amb la perspectiva que dona tot aquest temps, quin és el paisatge que contempla després de la batalla?
Un paisatge crispat, molt desagradable i que està en mans de polítics incompetents o corruptes.
I arribats en aquest punt, com veu el futur?
Ja li he dit, la situació està malament. S’han de resoldre moltíssimes coses: enfortir l’autonomia, una mena de sistema federalista que em sembla que funcionava; potser s’haurien d’ajustar també algunes qüestions d’ordre financer, no ho sé… Però, en fi, de moment la cosa està en projecte; no veig que es resolgui encara res en concret. Encara és lliure Billy el Niño, condecorat i subvencionat amb diners del contribuent… Bé, totes aquestes coses s’han d’arreglar. Però el primordial seria tornar a la relació harmònica que existia entre Catalunya i la resta d’Espanya abans del procés.
I l’harmonia entre les dues Catalunyes, la independentista i la no independentista?
Bé, la meva opinió és que els independentistes mai aconseguiran els seus propòsits de separació; el món ja no va per aquí, i Europa tampoc. Més aviat al contrari. Algun dia hauran de reconèixer el seu fracàs definitiu. I crec que comencen a fer-ho.
