En els darrers mesos han sortit diversos manifestos, personalitats literàries, premis Nobel, moviments socials i fins i tot les mateixes Nacions Unides defensant la RB com una solució a  uns quants dels problemes que presenten les nostres societats. No tots, evidentment, perquè la situació d’urgència social en diferents terrenys és descomunal, i cal un bon conjunt de polítiques socials i econòmiques per posar remei al drama humà que estem vivint.

Les desigualtats són moltes i es basen en els privilegis erigits de fa segles pel patriarcat i fortificats pel capitalisme. La RB pot dotar de llibertat econòmica, que no és poc, però caldrà seguir construint serveis públics de qualitat i més inversió en polítiques socials. La renda bàsica tot just el 25 de setembre passat va iniciar una recollida de signatures en el marc d’una iniciativa ciutadana europea per aconseguir aplegar-ne un milió en un any als 27 estats de la Unió Europea (UE).

Que és la RB? Una assignació monetària incondicional pagada a tota la població per part dels poders públics, sense cap altra condició afegida. Aquesta proposta té  algunes característiques o principis que la defineixen: és universal, qualsevol persona la rep amb independència del sexe, la professió, l’edat, la nacionalitat, etc. Això no vol dir que tothom hi guanyi. A l’estar integrada en el sistema impositiu, els que més guanyen més aporten, i per tant hi ha una distribució de la riquesa real i una disminució de les desigualtats socials.

Es tracta que hi guanyi la immensa majoria de la població i que tothom en pugui fer ús en cas de necessitat. Una assegurança de vida, tal com el sistema sanitari públic. És incondicional, això significa que es pot obtenir sense cap requisit. No cal demostrar que ets molt pobre o que tens un tant per cent de discapacitat o que pateixes una malaltia. No cal trobar-se en una condició vulnerable per obtenir-la. Evita l’estigma. També és compatible amb altres fonts d’ingressos provinents de feines parcials o de jornades completes.  Funciona com un terra i no com un sostre. El fet que es realitzi una feina remunerada no implica la pèrdua de la prestació. D’aquesta manera, no es cau en la trampa de la pobresa i no s’ha de substituir la prestació estable i regular per una feina insegura i amb males condicions laborals. És individual, la reben les persones, no les famílies, les unitats de convivencia. És d’una quantia suficient i es paga regularment, ha de superar el llindar de pobresa de cada país per poder sostenir una vida digna i impedir seguir vivint en la misèria. 

Estem davant d’una oportunitat molt interessant de poder fer realitat aquelles proclames europees que la majoria de les vegades  queden en no res. Tal com es diu a l’article 2 de la iniciativa europea: “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat
humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes”.

La RB garanteix sense condicions la seguretat material i la plena participació en la societat, combinada amb la igualtat entre totes les persones. Hi ha bones raons per defensar aquesta iniciativa.

Es pot signar en aquest enllaç: https://eci-ubi.eu/

La entrada A Europa és l’hora de la Renda bàsica incondicional se publicó primero en El Triangle.

La Renda Bàsica incondicional (RB) no és una pedra filosofal i no acabarà amb tots els problemes socials però sí que planteja una redistribució de la riquesa important. En un moment que la crisi sanitària pot portar, també, a un col·lapse econòmic s’evidencia com una proposta molt necessària i del tot factible. Els efectes econòmics de la pandèmia no són colaterals sinó directes. Els ERTO a Catalunya ja afecten a més de 280.000 persones que no saben quin serà el seu futur laboral després d’aquesta crisi, de la que ni tan sols sabem quant de temps durarà. Aquest impacte directe afecta a la supervivència diària de moltes famílies també repercuteix als serveis bàsics i públics als que tenim accés.

La manca d’ingressos afecta a l’habitatge, amb hipoteca o de lloguer; a l’alimentació i productes bàsics i als subministraments, és a dir impacta directament als bens bàsics. Només una redistribució de rendes que posi al centre el benestar de les persones, i que es faci d’acord amb la vida i no pas amb el treball o els beneficis econòmics, pot donar sortida digna a una situació que s’està desbordant i que els governs estan improvisant com abordar-la.

Prèviament ja venim d’una situació de crisi econòmica que va deixar a una de cada sis famílies de classe mitja a la pobresa, que va augmentar a més d’un 14% el conjunt de les persones treballadores pobres (working poors) i que va disparar les desigualtats socials considerablement, sent el Regne d’Espanya el quart país amb més desigualtats de la Unió Europea. Cal recordar, per molt ofensives que siguin, les següents dades del darrer informe de Oxfam: el 10% més ric del Regne d’Espanya concentra més riquesa que el conjunt de la població.

Les successives reformes laborals al bell mig de la crisi econòmica han precaritzat el mercat de treball i han facilitat l’acomiadament. Han proliferat feines on abunda la inseguretat en salaris i contractació, així com les condicions en que es porta a terme. Algunes empreses són malauradament prou conegudes aquests dies per les males condicions de treball: Amazon, Glovo, Deliveroo…

La RB no només ha de ser una mesura d’emergència, ha de ser la base per fer aquest canvi de paradigma posant la vida i les persones al centre de les polítiques i l’economia i no pas els beneficis econòmics. Això comporta un canvi social important. No només viuríem en un món social i econòmicament més just sino que faríem un canvi de valors revolucionari. Allò que ara és precari i que ha esdevingut bàsic tindria més valor. Allò invisible i no comptabilitzat econòmicament, com és el treball familiar i de cures que majoritàriament fan les dones, seria al centre de la nostra societat.

La RB és, a més, viable econòmicament. Hi ha una proposta de finançament on guanyaria el 80% de la població. Cal però endreçar i racionalitzar totes les prestacions i ajuts i concentrar-les en una de sola com la RB. Cal revisar i reformar el sistema fiscal de cara a no seguir rebaixant impostos que possibiliten els sistemes públics de l’Estat del Benestar. Al contrari, es tracta que els qui més tenen paguin més impostos del que ho fan ara.

Els darrers dies es posen sobre la taula diferents propostes per fer front a l’emergència. Creiem que ara és el moment de no fer passes enrere ni en el sistema públic ni en els drets socials. La RB entesa com a una quarentena universal i incondicional que doni resposta a la pandèmia sí, però també com a barrera a les desigualtats econòmiques estructurals, independent del treball remunerat. La proposta d’una veritable RB és lògica i desitjable i ara és el moment. La situació ho requereix.

La entrada Un clam per la Renda bàsica universal i incondicional se publicó primero en El Triangle.

Ens trobem en una situació de convulsió política i social juntament amb una alta estigmatització de les persones en risc d’exclusió. El debat actual sobre la suposada inseguretat ciutadana posa al centre de la solució més diners per més vigilància i policia, mentre es succeeixen els desnonaments, la pobresa augmenta i l’extrema pobresa és una realitat esfereïdora que ha augmentat darrerament. Es culpabilitza a diari a la pobresa però no s’incideix en les causes d’aquesta i, per tant, es gasten diners de forma estèril per mantenir-la tal qual. En canvi, les polítiques socials i les mesures de redistribució de la riquesa per acabar amb aquestes grans desigualtats que tenim a la nostra societat són l’única sortida a l’atzucac.

L’escenari quotidià és el de la progressiva pèrdua de llocs de treball remunerat amb condicions laborals dignes, la precarització creixent del mercat de treball (amb les successives reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE i beneïdes per la patronal) amb un creixement de la digitalització dels processos productius i la progressiva implantació de la intel·ligència artificial que provoquen cada cop més la desaparició de milers de llocs de treball i, paral·lelament, presenciem la manca de visibilitat i de valor econòmic dels treballs de cura de les persones que, de forma molt majoritària, són sostinguts per les dones. 

Mentre som testimonis dels molts centenars de milers de persones que pateixen aquesta realitat ¿quines són les respostes polítiques i els instruments per tal de frenar i aturar aquesta sagnia social? Fa dos anys per unanimitat es va aprovar en el Parlament de Catalunya la Renda Garantida Ciutadana (RGC) després d’una acció unitària de moltes entitats en presentar una ILP que fes realitat el que garanteix l’Estatut d’Autonomia del 2006  i que es venia reclamant sobretot després d’unes retallades històriques que es van iniciar per part del Govern presidit per Artur Mas l’estiu del 2011. La RGC pretenia superar a la de per si miserable (en quantia i cobertura) Renda Mínima d’Inserció.. La proposta pretenia acabar amb la pobresa i molta gent pensàvem que tal vegada podria ser una transició cap a una Renda Bàsica universal i incondicional. Res més lluny de la realitat.

La RGC era una proposta consensuada per entitats i agents socials que al seu tràmit pel Parlament va passar ja per un ribot de retalls i de retards en el seu procés que li va  fer perdre part del seu esperit i de l’amplitud de mires inicial i d’apoderament personal i econòmic de les persones que és el que segurament volien les més de 125.000 signatures recollides i les dotzenes d’entitats, sindicats i partits que van donar suport a l’esmentada ILP. Cal remarcar que des que es va posar en marxa fins a finals d’agost del 2019, més de 169.000 persones l’han demanat i només l’han rebut 76.048. Si tenim en compte, que hi ha més d’un milió i mig de persones a Catalunya que viuen sota el llindar de la pobresa ens podem fer una idea de la ínfima cobertura d’aquesta prestació.

A hores d’ara i després d’un període de dos anys podem dir, amb rotunditat -tal com ja ho estan fent entitats agrupades en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social a la coordinadora d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS)- que la RGC no assoleix els objectius com a eina per assegurar uns ingressos mínims a tota la població i cal avançar per assegurar definitivament una garantia de rendes de caire universal.

És evident que qualsevol proposta de garantia de rendes que no tingui una visió d’universalitat tal com la sanitat o l’ensenyament serà del tot incompleta i fallida. La  condicionalitat a un control d’ingressos genera trampes de pobresa i estigmatització de qui la rep,  com ens mostra la mateixa realitat. Els fets són tossuts i ens mostren un cop més que hem d’aprendre dels errors comesos.

La RB és una assignació incondicional pel fet només de ser ciutadà o ciutadana d’un territori i sense cap altre requisit afegit. Amb una reforma fiscal que recaigui en el 20% més ric, és perfectament viable el seu finançament com han demostrat alguns estudis fets per economistes de la Xarxa Renda Bàsica.

Sobre la taula ja hi ha, fa molts anys, una proposta viable. El mes de maig del 2002 el Parlament de Catalunya va debatre una proposició de llei de la Renda Bàsica. La RGC ja ha esdevingut una eina fallida. Cal donar pas a la Renda Bàsica incondicional per a garantir el dret a l’existència i via d'accés a la llibertat.

La entrada Cap a la llibertat. De la RGC a la Renda Bàsica se publicó primero en El Triangle.