Actualment, l’àrea metropolitana de Barcelona engloba 36 municipis en un territori de 636 kilòmetres quadrats amb 3,2 milions d’habitants i suposa el 65% del PIB de Catalunya i el 13 % del PIB espanyol. És sens dubte una de les grans regions econòmiques de la Unió Europea (UE), i Barcelona és una de les capitals d’arreu del món escollides per la celebració de congressos, com el Mobile World Congress, i és la seu de la Unió per la Mediterrània.

Pel que fa a la innovació ha esdevingut un hub a l’Europa del sud i és ciutat de referència comercial i turística, que té uns dels ports i aeroports més importants a escala europea.

En el camp institucional, l’ens metropolità ha passat per diferents situacions estructurals i competencials fins a arribar a la situació actual. Així, el primer òrgan de gestió metropolità es va crear el 1974 amb l’agrupació de 26 municipis sota el nom de Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB). El 1987, la majoria de CiU en el Parlament de Catalunya, durant la presidència de Jordi Pujol, va aprovar la Llei 7/1987, per la qual s’atribuïa les competències de planificació directament a la Generalitat de Catalunya. Finalment, al 2010 es va aprovar la Llei 31/2010 en què es restablia l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que avui coneixem i es troba en vigor.

Si fem una mirada a nivell competencial de l’Àrea Metropolitana segons la Llei 31/2010, pot semblar que les seves competències són suficients per donar resposta als reptes de futur de qualsevol ciutat global. Així, veiem que es disposa de competències en ordenació del territori, urbanisme i habitatge; mobilitat i transport; cicle de l’aigua; gestió de residus; medi ambient; actuacions en infraestructures d’interès metropolità; foment de l’activitat econòmica i empresarial; turisme i foment de la cohesió social.

La globalització de l’economia ha generat un procés de concentració del poder econòmic i tecnològic en àrees metropolitanes des d’on s’exerceix el control de l’economia mundial. És en aquestes ciutats globals on se situa el poder de decisió, tant des del punt de vista financer i empresarial com tecnològic.

Una ciutat global també és un fenomen de gran dimensió a nivell demogràfic, social i cultural. Segons dades de l’ONU, el 1950 el 30% de la població mundial vivia en ciutats; el 2016 aquesta dada era el 55%. Actualment, més de 500 ciutats superen el milió d’habitants i 50, els cinc milions.

A l’àrea metropolitana de Barcelona existeixen diferents entitats que comparteixen funcions de govern amb interessos no sempre coincidents. A més de l’Estat central i la Generalitat, també ens trobem la Diputació de Barcelona, les comarques del Baix Llobregat, Vallès Occidental i Maresme, l’Ajuntament de Barcelona i l’AMB.

Des de Barcelona Districte Federal creiem que en el primer que cal incidir és en la governança de la Barcelona Metropolitana que haurà de configurar-se sobre la base del federalisme cooperatiu d’arrel municipal. No és admissible l’existència d’administracions locals de segon ordre com són la Diputació i les comarques operant alhora sobre el mateix territori metropolità. Considerem que aquestes administracions haurien de passar les seves competències a l’AMB, tal i com s’ha fet amb el Consell Comarcal del Barcelonès.

Des del punt de vista de la governabilitat de la Barcelona Metropolitana, creiem que aquesta ha de ser propera al ciutadà i sense duplicitats. Així, caldria fer un plantejament d’elecció directa dels seus òrgans de govern, i els alcaldes dels municipis de l’AMB haurien de ser membres nats del Consell Metropolità.

La Barcelona del futur serà metropolitana o no serà, i només amb la generositat i implicació de la societat civil i els seus governants serà possible assolir-la.

Cal posar-se a treballar, perquè el món no s’atura i el futur del segle XXl serà el de les ciutats globals.

La entrada Cap a una Barcelona metropolitana real se publicó primero en El Triangle.

En parlar sobre el futur de Catalunya i Espanya, es percep una sensació comuna a totes les opinions. És la incertesa i la desil·lusió pel moment sociopolític, cultural i econòmic que vivim. Per això urgeix desenvolupar una voluntat de canvi capaç de superar el freqüent recel entre les institucions i cal fer-ho en el sentit d’una governança cooperativa que permeti a totes les administracions coordinar esforços i definir objectius comuns. Una governança metropolitana que suposi una major qualitat democràtica, que permeti augmentar la confiança ciutadana en les seves institucions de govern, afavorir la convivència, la inclusió social i la creació de riquesa.

Barcelona necessita una estratègia que freni la regressió que pateix i ens torni la ciutat entesa en la seva dimensió metropolitana, immersa en la xarxa nodal de ciutats globals on es defineixin les línies de progrés i s’impulsi el creixement. Així mateix, cal definir aquesta estratègia com un projecte de país que, en desenvolupar-se, arrossegui no només al territori de l’Àrea Metropolitana (AMB) en la seva dimensió actual, sinó tot Catalunya amb un important reflex també a la resta d’Espanya.

La futura Metròpolis Barcelona a construir ha de ser aquella on l’aspiració de viure raonablement feliç sigui quelcom més que una quimera, on fer possible aquesta raonable felicitat sigui l’aspiració obligada dels governants de l’AMB, dels municipis que la componen i de les administracions de la Generalitat i de l’Estat.

Plantegem, en conseqüència, la necessitat de projectes que comparteixin una profunda sensibilitat social, que siguin inclusius i apostin per crear noves oportunitats, que aspirin a millorar les condicions de vida i de feina dels ciutadans, que assumeixin una intensa radicalitat democràtica i plantegin de manera decidida la participació ciutadana, que creguin en la cooperació i la solidaritat territorial i que proposin l’elecció directa dels organismes de governança metropolitans, en especial del seu alcalde-president.

D’ altra banda, vivim en un moment en el que la possibilitat d’una energia no contaminant i suficient s’ha fet real, en què les ciències de la salut avancen dia a dia, en què nous mitjans de transport col·lectiu i individual no contaminants es desenvolupen contínuament. Vivim, també, i fonamentalment, en un món on el talent i la creativitat s’han convertit en els principals creadors de riquesa.

Per això sembla possible de reconvertir Barcelona i els municipis de l’Àrea Metropolitana en un espai estratègic, de funcions molt concretes i serveis especialitzats, on les diferents institucions, el sector privat i la ciutadania caminin en la mateixa direcció, situant novament Barcelona en l’escenari internacional de la xarxa de ciutats globals, tot projectant-la com una àrea privilegiada pel flux d’informació i idees, oportunitats econòmiques, potenciació del talent i desenvolupament de la cultura, l’art i les empreses.

En aquest sentit, resulta imprescindible redefinir les polítiques en els diversos àmbits concrets d’activitat. A nivell social, aplicant polítiques i recursos dirigits per una sola Administració per fer front al risc d’exclusió social; pel que fa a l’habitatge, definint un únic pla per als 36 municipis maximitzant el nombre d’habitatges destinats a lloguer social. Repensar el transport públic fent una autèntica Autoritat del Transport Metropolità i, en relació al medi ambient, reforçar la idea de l’autoritat única per a la gestió del cicle de l’aigua i dels residus a nivell metropolità.

En el camí cap a aquesta ciutat global Barcelona, hem d’aprendre molt de qui ha sabut assolir cotes significatives d’èxit, com és el cas de Singapur, que ha basat el seu prestigi en l’equilibrat ús de la geografia, essent una de les rutes marítimes amb més tràfic i que, gràcies a la governança, s’ha convertit en el primer port del món en volum de mercaderies; o Londres, ciutat que ha desenvolupat un procés de transformació que l’ha portat a ser l’actual capital de la cultura, l’art, els serveis i les finances, convertint-la en la segona plaça financera del món i la primera ciutat del món preferida per a treballar-hi.

Barcelona ha de tornar a ser líder i referent dins les ciutats globals, i això és possible atès que, de les seves moltes virtuts i qualitats, en destaca el ser una ciutat a escala humana, dissenyada amb un traçat urbà pensat per a la dinàmica participativa i la qualitat de vida de llurs habitants. És cert que encara queda molt per a fer, però també és veritat que comptem amb els recursos necessaris per a reconstruir la civilitat i la convivència. Avui encara hi som a temps, no obstant això, no oblidem que el temps és cruel per als qui es retarden a prendre el camí correcte.

La entrada Barcelona té poder se publicó primero en El Triangle.