Amb aquesta idea al cap he obert la Ilíada, amb l’ànim de trobar-hi alguna idea, alguna  història,alguna veu que pogués ajudar-me a comprendre el que avui vivim a Catalunya. A mesura que el lector s'endinsa en el gran poema troià, hi ha una pregunta que es va fent a si mateix amb un esbalaïment cada cop major i que, per molt que s’hi escarrassa, no aconsegueix  respondre: deu anys de batalles, tantes penalitats, tants odis, tants morts… per què?

Els paladars poc exigents acceptaran l'explicació tradicional: el rapte d'Helena –que Homer despatxa en quatre versos– en va ser la causa. Tanmateix, es fa difícil d’acceptar que milers d'homes s'embranquessin en una guerra tan llarga i devastadora per un motiu tan insignificant. Eren així d'inconscients? Tan poc valoraven les seves vides, famílies i hisendes?

També avui, a Catalunya, molts ens preguntem: per què? Segons a qui fem la pregunta, obtindrem una sèrie interminable de respostes semblants a la del rapte d'Helena: perquè Catalunya és una nació ocupada, colonitzada i humiliada des del 1714 –o fins i tot, per alguns, des del Compromís de Casp–, perquè la Transició va ser una farsa, perquè Espanya ens roba, perquè el Tribunal Constitucional va anul·lar una part de l'Estatut, perquè vivim  en un Estat poc democràtic i volem construir-ne un altre de molt millor…Helenes i més Helenes, tantes Helenes per nodrir ingenus com es vulguin, però –fins i tot duent-les al límit i sumant-les totes– insuficients per justificar perquè un sector molt considerable d'una societat com la catalana, que gaudia d'una convivència, una llibertat i una prosperitat envejables, va decidir un dia trencar-la, atropellar-la i empobrir-la. Per què?

El Cant VI de la Ilíada recull un episodi menor, el de la trobada entre l'aqueu Diomedes i el troià Glauc, que també ens hauria de fer pensar. Apartats dels seus exèrcits, però "desitjosos de combatre", els dos guerrers es troben cara a cara. "Qui ets?", pregunta el ferotge Diomedes. I Glauc, amb la sang freda de qui no té por de morir, explica al seu rival d'on ve i qui són els seus avantpassats, entre els quals esmenta el seu avi Belerofont. En sentir aquest nom, Diomedes "va clavar la llança a terra" i va replicar: "Llavors ets el meu antic hoste patern, perquè el diví Eneu va allotjar al seu palau l'eximi Belerofont, el va tenir amb ell vint dies i tots dos van obsequiar-se amb presents magnífics. En endavant no ens hem d’escometre amb la llança. I ara intercanviem l'armadura, perquè tothom sàpiga que de ser hostes paterns ens en gloriem". Dos homes disposats a matar-se s'assabenten que els seus avis havien estat amics, un nexe que inesperadament els uneix i que no només els impedeix combatre, sinó que els obliga a "gloriar-se’n", és a dir, a celebrar i no tacar l’amistat dels seus ancestres.

Per a nosaltres, els catalans, siguin els que siguin el nostre origen i la nostra manera de pensar, hauria de ser molt fàcil "clavar la llança a terra". No només van ser amics els nostres avis i pares. Vam ser-ho nosaltres mateixos fins no fa gaire. I no solament hem compartit amistat, sinó fins i tot la sang, una sang barrejada en centenars de milers de parelles, en milions de fills comuns.

Igual que Glauc i Diomedes, en comptes de veure a l'altra banda una massa anònima d'adversaris, hauríem de fer un esforç per descobrir persones amb noms i cognoms diversos, amb vides úniques. Qui ets?, fora bo de preguntar al nostre presumpte rival abans d'agredir-lo. Potser així, en revelar-se fins a quin punt són miserables les nostres diferències comparades amb tot el que ens uneix, amb el que hem perdut i amb el que encara podem arribar a perdre, ens avergonyirem de nosaltres mateixos i serem capaços d'enterrar, d'una vegada per sempre,  els vells dimonis.

La entrada Veus troianes se publicó primero en El Triangle.

tranquil on gaudir d’un Baileys amb gel. Aleshores redactava l’acta del partit i, tot seguit, la crònica per al diari, ja que aprofitava els dies d’arbitratge per exercir de corresponsal esportiu. Després d’una tarda atziaga en què va desesperar per igual tiris i troians, en signar l’acta va veure que havia tocat fons com a àrbitre, però de seguida va escoltar la veu interior del periodista dient-li que no tot estava perdut, que encara hi havia una escletxa per a la salvació. Va escurar la copa de Baileys, va obrir l’ordinador, i va començar la crònica: “Desastrós arbitratge al camp de la Pineda…”.

Un home d’aquesta fusta mereix tots els honors, per bé que estic convençut que els rebutjaria. Jo li compraria un cotxe de segona mà, li prestaria llibres i li deixaria les claus de casa meva.

En aquestes terres –podem posar-hi el nom que vulguem, tant se val– costa molt reconèixer els propis errors, per petits i flagrants que siguin. Cal precisar que es tracta d’una tendència que afecta la totalitat del gènere humà. Tots som pastura de la vanitat.

Quan algú qüestiona la nostra conducta, el nostre primer reflex és donar-nos la raó i negar-l'hi a l’altre, però aquí, a casa nostra, qui és enxampat colant-se a la cua de la fleca, o embutxacant-se pel morro alguna fotesa a l’hipermercat, no es distingeix habitualment per admetre el fet i demanar disculpes, sinó, ben contràriament, per negar l’evidència, adoptar un posat desafiant i, amb freqüència, lliurar-se a la ira i a l’insult. El cínic, l’insolent i el pinxo de rebaixes formen part de la nostra fauna més autòctona.

És per això que no ens hauria de sorprendre que una societat com la nostra generi una classe política que, tret d’excepcions molt puntuals, pateix una incapacitat patològica per admetre les errades. En realitat, el problema és molt més greu, perquè l’habitual és que els nostres polítics en facin ostentació i, en els casos més extrems, les disfressin com a virtut o com a sacrifici: “Ho vaig fer pel partit”, “ho vaig fer per Catalunya”, “ho vaig fer per Espanya”.

A banda del fons vanitós comú, els polítics pateixen un quadre infecciós múltiple que du a l’extrem la impossibilitat d’acceptar de els seus errors: sectarisme, necessitat de l’escalfor de la tribu, lleialtat de lacai com a sistema bàsic de promoció i, per descomptat, voluntat de menjar calent cada dia.

Centrant-nos en els successos que vam viure el setembre i octubre del 2017 i que ens portaran tants anys de cendres, l’exemple de l’àrbitre gallec encara podria servir de bàlsam per a les nostres ferides.

Els partits independentistes, que es consideren l’encarnació de les essències democràtiques, podrien reconèixer que tot el que va passar els dies 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya va ser un cop vil contra la democràcia i la convivència (“desastroses sessions…”). Rajoy i els seus dos jutges de línia, Fernández Díaz i Pérez de los Cobos, podrien admetre la pífia monumental de l’1 d’octubre (“desastrós operatiu…”). Puigdemont podria assumir el gran error de no convocar eleccions i de proclamar una independència fugaç i confusa, i encara un altre més fugint de Catalunya el dia 30 per eludir la responsabilitat dels seus actes (“desastrosa declaració…”, “desastrosa fugida…”).

Amb aquests gestos tan senzills guanyaríem molt en la recuperació de la concòrdia i en la restitució de la veritat.

Com que veig molt difícil que res d’això s’esdevingui, he decidit aportar-hi el meu granet de sorra. He comprat una ampolla de Baileys i m’he imposat prendre’n un gotet cada cop que fiqui la pota. Potser acabaré alcoholitzat, però valdrà la pena.

La entrada Un Baileys, si us plau se publicó primero en El Triangle.