Un Baileys, si us plau

El veterà periodista gallec, amic per més senyes de Juan Tallón, arrodonia el sou arbitrant partits de futbol. Amb penes i treballs havia arribat a la Tercera Divisió, però es trobava ja en aquella etapa de la vida en què la panxa creix al mateix ritme que les cames comencen a fer figa. Les segones parts se li feien eternes. Metòdic de mena com era, quan acabava el partit es dutxava, es vestia de carrer, agafava la bossa i l’ordinador i cercava algun bar

tranquil on gaudir d’un Baileys amb gel. Aleshores redactava l’acta del partit i, tot seguit, la crònica per al diari, ja que aprofitava els dies d’arbitratge per exercir de corresponsal esportiu. Després d’una tarda atziaga en què va desesperar per igual tiris i troians, en signar l’acta va veure que havia tocat fons com a àrbitre, però de seguida va escoltar la veu interior del periodista dient-li que no tot estava perdut, que encara hi havia una escletxa per a la salvació. Va escurar la copa de Baileys, va obrir l’ordinador, i va començar la crònica: “Desastrós arbitratge al camp de la Pineda…”.

Un home d’aquesta fusta mereix tots els honors, per bé que estic convençut que els rebutjaria. Jo li compraria un cotxe de segona mà, li prestaria llibres i li deixaria les claus de casa meva.

En aquestes terres –podem posar-hi el nom que vulguem, tant se val– costa molt reconèixer els propis errors, per petits i flagrants que siguin. Cal precisar que es tracta d’una tendència que afecta la totalitat del gènere humà. Tots som pastura de la vanitat.

Quan algú qüestiona la nostra conducta, el nostre primer reflex és donar-nos la raó i negar-l'hi a l’altre, però aquí, a casa nostra, qui és enxampat colant-se a la cua de la fleca, o embutxacant-se pel morro alguna fotesa a l’hipermercat, no es distingeix habitualment per admetre el fet i demanar disculpes, sinó, ben contràriament, per negar l’evidència, adoptar un posat desafiant i, amb freqüència, lliurar-se a la ira i a l’insult. El cínic, l’insolent i el pinxo de rebaixes formen part de la nostra fauna més autòctona.

És per això que no ens hauria de sorprendre que una societat com la nostra generi una classe política que, tret d’excepcions molt puntuals, pateix una incapacitat patològica per admetre les errades. En realitat, el problema és molt més greu, perquè l’habitual és que els nostres polítics en facin ostentació i, en els casos més extrems, les disfressin com a virtut o com a sacrifici: “Ho vaig fer pel partit”, “ho vaig fer per Catalunya”, “ho vaig fer per Espanya”.

A banda del fons vanitós comú, els polítics pateixen un quadre infecciós múltiple que du a l’extrem la impossibilitat d’acceptar de els seus errors: sectarisme, necessitat de l’escalfor de la tribu, lleialtat de lacai com a sistema bàsic de promoció i, per descomptat, voluntat de menjar calent cada dia.

Centrant-nos en els successos que vam viure el setembre i octubre del 2017 i que ens portaran tants anys de cendres, l’exemple de l’àrbitre gallec encara podria servir de bàlsam per a les nostres ferides.

Els partits independentistes, que es consideren l’encarnació de les essències democràtiques, podrien reconèixer que tot el que va passar els dies 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya va ser un cop vil contra la democràcia i la convivència (“desastroses sessions…”). Rajoy i els seus dos jutges de línia, Fernández Díaz i Pérez de los Cobos, podrien admetre la pífia monumental de l’1 d’octubre (“desastrós operatiu…”). Puigdemont podria assumir el gran error de no convocar eleccions i de proclamar una independència fugaç i confusa, i encara un altre més fugint de Catalunya el dia 30 per eludir la responsabilitat dels seus actes (“desastrosa declaració…”, “desastrosa fugida…”).

Amb aquests gestos tan senzills guanyaríem molt en la recuperació de la concòrdia i en la restitució de la veritat.

Com que veig molt difícil que res d’això s’esdevingui, he decidit aportar-hi el meu granet de sorra. He comprat una ampolla de Baileys i m’he imposat prendre’n un gotet cada cop que fiqui la pota. Potser acabaré alcoholitzat, però valdrà la pena.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides