Fa anys que les institucions comunitàries intenten construir el Sistema Europeu Comú d'Asil. Les directives i reglaments sobre asil que van començar a aparèixer el 2000 no van aconseguir harmonitzar les polítiques dels Estats. Van ser reformades el 2013 amb la intenció de fer-les més efectives, però tampoc ho van aconseguir. Les directives estan carregades d'ambigüitats i els Estats les transposen malament a les legislacions nacionals. El 2016 es va iniciar una nova reforma que va ser bloquejada pels Estats, i el 2018 la Comissió Europea va fer noves propostes que ja veurem en què queden. En aquests temes, els governs dels Estats membres campen al seu aire, malgrat que són assumptes de competència comunitària des que va entrar en vigor el Tractat d'Amsterdam el 1999.

En realitat, el que bloqueja la política d'asil europea és l'auge dels discursos xenòfobs, i el que sí que prosperen són les mesures restrictives i repressives per impedir que els refugiats arribin a Europa: tanques i murs, sistemes de vigilància fronterera militaritzats, acords amb tercers països (Turquia, Líbia, Marroc…) perquè tallin el pas als refugiats, criminalització de les ONG que es dediquen a salvar vides a la Mediterrània, eliminació dels dispositius de salvament dels governs…

A conseqüència d'això, la UE rep un nombre molt baix de refugiats. Molta gent creu que som una de les àrees del món que més refugiats acollim, però la realitat és una altra: només el 15% dels refugiats de tot el món estan acollits en els països més rics (els de la UE, Canadà, EUA, Austràlia, el Japó i Nova Zelanda). Els cinc països que major nombre de refugiats han acollit són: Turquia, el Pakistan, Uganda, el Líban i l'Iran. Cap d’europeu. Turquia té més refugiats i sol·licitants d'asil acollits que els 28 països de la UE junts. No vam rebre, ni de lluny, els refugiats que proporcionalment ens tocarien.

L'altra conseqüència és que els governs europeus obliguen els refugiats a fer trajectes extremament perillosos per arribar a Europa. El Mediterrani s'ha convertit en la major fossa comuna mai imaginada. El 2016 van morir 5.143 persones al mar; el 2017, unes altres 3.116, i el 2018, 2.275. Pot semblar que ha disminuït la tragèdia, però, en realitat, el que ha disminuït és el nombre de persones que intenten creuar el mar, mentre que la taxa de morts ha augmentat: una de cada 72 el 2016, una de cada 55 el 2017 i una de cada 52 el 2018.

El fet és que estan morint a la Mediterrània persones que fugen de conflictes bèl·lics i que, per tant, tenen el dret de venir a un país europeu per presentar una sol·licitud d'asil. Els governs europeus estan vulnerant el dret d'asil, la qual cosa els fa clarament responsables d'aquestes morts. I no són menys responsables de tots els sofriments pels quals passen les persones refugiades en els seus perillosos trajectes: les violacions que la major part de les dones pateixen, l'esclavitud en la qual moltes persones cauen, especialment a Líbia, o les morts com les produïdes en un centre de refugiats bombardejat en aquest mateix país.

Els refugiats no haurien de passar per totes aquestes desgràcies, haurien de tenir la possibilitat de comprar un bitllet d'avió o de ferri (molt més barat que el que paguen a les màfies) i presentar-se en qualsevol aeroport o port europeu per sol·licitar asil. 

La entrada Els valors europeus naufraguen a la Mediterrània se publicó primero en El Triangle.

Fa anys que les institucions comunitàries intenten construir el Sistema Europeu Comú d'Asil. Les directives i reglaments sobre asil que van començar a aparèixer el 2000 no van aconseguir harmonitzar les polítiques dels Estats. Van ser reformades el 2013 amb la intenció de fer-les més efectives, però tampoc ho van aconseguir. Les directives estan carregades d'ambigüitats i els Estats les transposen malament a les legislacions nacionals. El 2016 es va iniciar una nova reforma que va ser bloquejada pels Estats, i el 2018 la Comissió Europea va fer noves propostes que ja veurem en què queden. En aquests temes, els governs dels Estats membres campen al seu aire, malgrat que són assumptes de competència comunitària des que va entrar en vigor el Tractat d'Amsterdam el 1999.

En realitat, el que bloqueja la política d'asil europea és l'auge dels discursos xenòfobs, i el que sí que prosperen són les mesures restrictives i repressives per impedir que els refugiats arribin a Europa: tanques i murs, sistemes de vigilància fronterera militaritzats, acords amb tercers països (Turquia, Líbia, Marroc…) perquè tallin el pas als refugiats, criminalització de les ONG que es dediquen a salvar vides a la Mediterrània, eliminació dels dispositius de salvament dels governs…
A conseqüència d'això, la UE rep un nombre molt baix de refugiats. Molta gent creu que som una de les àrees del món que més refugiats acollim, però la realitat és una altra: només el 15% dels refugiats de tot el món estan acollits en els països més rics (els de la UE, Canadà, EUA, Austràlia, el Japó i Nova Zelanda). Els cinc països que major nombre de refugiats han acollit són: Turquia, el Pakistan, Uganda, el Líban i l'Iran. Cap d’europeu. Turquia té més refugiats i sol·licitants d'asil acollits que els 28 països de la UE junts. No vam rebre, ni de lluny, els refugiats que proporcionalment ens tocarien.

L'altra conseqüència és que els governs europeus obliguen els refugiats a fer trajectes extremament perillosos per arribar a Europa. El Mediterrani s'ha convertit en la major fossa comuna mai imaginada. El 2016 van morir 5.143 persones al mar; el 2017, unes altres 3.116, i el 2018, 2.275. Pot semblar que ha disminuït la tragèdia, però, en realitat, el que ha disminuït és el nombre de persones que intenten creuar el mar, mentre que la taxa de morts ha augmentat: una de cada 72 el 2016, una de cada 55 el 2017 i una de cada 52 el 2018.

El fet és que estan morint a la Mediterrània persones que fugen de conflictes bèl·lics i que, per tant, tenen el dret de venir a un país europeu per presentar una sol·licitud d'asil. Els governs europeus estan vulnerant el dret d'asil, la qual cosa els fa clarament responsables d'aquestes morts. I no són menys responsables de tots els sofriments pels quals passen les persones refugiades en els seus perillosos trajectes: les violacions que la major part de les dones pateixen, l'esclavitud en la qual moltes persones cauen, especialment a Líbia, o les morts com les produïdes en un centre de refugiats bombardejat en aquest mateix país. 

Els refugiats no haurien de passar per totes aquestes desgràcies. Haurien de tenir la possibilitat de comprar un bitllet d'avió o de ferri (molt més barat que el que paguen a les màfies) i presentar-se en qualsevol aeroport o port europeu per sol·licitar asil. 

La entrada Els valors europeus naufraguen a la Mediterrània se publicó primero en El Triangle.

A la vista d’aquestes reticències i, sobretot, dels que les formulen, es podria pensar que estem davant d'un bon Pacte, és a dir, que per fi seran respectats els drets de les persones migrants, i que hi haurà una gestió internacional de les migracions que les faran segures, ordenades i regulars (com resa el títol del Pacte).

Res més lluny de la realitat.

El document final aprovat és un compendi de bones intencions que, de complir-se, suposarien (la majoria) millores substancials en la situació de les persones migrants. Impel·leix els Estats a afavorir la migració regular i a respectar la dignitat, el benestar i els drets humans d'aquestes persones; anima a la cooperació i al diàleg entre els estats per reduir la vulnerabilitat de les migracions; etc. Entre els seus 23 objectius, trobem aspectes com el de millorar la disponibilitat de rutes per als migrants, o el de salvar vides en els trajectes.

Així, on és el problema? El primer a assenyalar és que no es tracta d'un acord vinculant. Ben al contrari, deixa en mans dels Estats tota la capacitat de decisió perquè formulin les seves pròpies polítiques migratòries. L'anomenada sobirania nacional, que tant preocupa a aquests governs esmentats més enrere, queda, per desgràcia, plenament garantida, però amb això el Pacte es converteix en un llistat de recomanacions que els Estats poden adoptar o no, al seu criteri particular.

Ressaltaré un parell d'aspectes. La distinció entre "migrants regulars" i "irregulars", que tantes vulneracions dels drets humans genera a aquests últims, també queda en mans dels Estats, i el text ho diu explícitament. Voldria recordar aquí que el estatus de migrant en situació irregular depèn més del país receptor que del propi migrant. Aquest l'únic que fa és sortir del seu país perquè ho necessita (de vegades li va la vida en això), però es troba amb unes lleis restrictives al país al qual arriba que no li permeten accedir a un estatus legal; i finalment, aquesta situació es tradueix en una severa retallada als seus drets com a persona.

I què diu el Pacte sobre l'externalització de fronteres que tant practica la Unió Europea? L'externalització de fronteres és, bàsicament, aquest conjunt d'acords que la UE o els Estats membre han subscrit amb països com el Marroc, Líbia, Egipte, Turquia, Etiòpia, etc., l'objectiu dels quals és que no deixin passar les persones migrants i refugiades cap a les fronteres europees. Per dir-ho de forma simple: es paga a aquests països perquè es quedin ells els refugiats. Es tracta d'una pràctica que genera gravíssimes vulneracions dels drets humans (inclosa l'esclavitud) i que retalla el dret que tenen les persones refugiades (les que fugen de conflictes o persecucions) a sol·licitar asil en un país europeu. Doncs bé, el text del Pacte no té referències explícites a aquesta realitat; anima a la col·laboració entre estats, però no posa objeccions a acords com els que he esmentat.

Per acabar, diré que tot pacte de bones intencions és millor que no fer res, però crec que gairebé millor que aquest pacte seria que els governs subscrivissin la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migrants i dels seus Familiars (del 1990), una Convenció que sí que és vinculant i que no estableix diferències entre "regulars" i "irregulars", però que cap país occidental receptor de migrants ha volgut signar de moment.

La entrada Pacte Mundial sobre la Migració se publicó primero en El Triangle.