Míriam Nogueras es pensa que el català desplegat pel papa Lleó XIV aquests dies a Catalunya ha estat gràcies a ella. En anglès li va dir quasi a cau d’orella: «Parlar la llengua de la terra que l’acull és un acte d’amor i respecte». Ho va fer ignorant que quan Francis Robert Prevost —el papa— adoctrinava en llogarets remots del Perú, va aprendre l’idioma dels inques —el quítxua— quan es podia haver entès amb ells perfectament en castellà. Llavors, atorgar-se els mèrits, resulta, si més no, agosarat.
Sigui com vulgui, el papa va venir a Catalunya i va simultaniejar amb normalitat el català i el castellà en els seus discursos, com abans havia fet el papa Benet XVI, i al contrari del que va fer Joan Pau II, quan l’any 1982 va ignorar l’idioma de Mercè Rodoreda quan va visitar Catalunya. Una llàstima que llavors Nogueras només comptés amb dos anyets… Jordi Pujol no va ser hàbil com Nogueras.
Ho confesso: no soc molt de papes. Això no obstant, reconec que l’anterior, Francesc, va obrir un camí transformador que, pel que sembla, Lleó XIV pretén continuar. Durant la seva visita a Espanya —abans de Catalunya va visitar Madrid, i després les Canàries—, el papa matemàtic ha insistit en el seu discurs pacifista i, sense citar-lo, s’ha contraposat a Donald Trump. En la seva homilia al temple de la Sagrada Família, va dir allò de “no podem creure en Jesús i promoure la guerra”, en clares al·lusions al maligne. Lleó XIV —bon orador— també ha fet un discurs cristià quan al Congrés i a les Canàries ha parlat de migració.
El que no entenc és el motiu pel qual se’l va convidar a sermonejar al Congrés. Resulta inevitable recordar que l’article 16.3 de la Constitució estableix que cap confessió tindrà caràcter estatal. Espanya és, almenys sobre el paper, un Estat aconfessional. En aquest sentit, resulta si més no estrany veure Lleó XIV parlant des de la tribuna d’oradors del Congrés. No perquè no tingui dret a expressar les seves opinions, sinó perquè el lloc té una càrrega simbòlica considerable. Aquella tribuna és l’espai des d’on s’adrecen als ciutadans els seus representants democràticament escollits. Veure-hi el cap d’una confessió religiosa sermonejant sobre l’avortament i l’eutanàsia produïa una certa sensació de desplaçament institucional.
Dit això, tampoc no podem fingir sorpresa. El papa va dir exactament allò que s’esperava que digués. L’Església manté una posició crítica respecte a l’avortament i l’eutanàsia des de fa dècades. No és cap novetat. Si convides el papa, el més probable és que parli com un papa. La responsabilitat no és seva. És de qui el convida. Una altra qüestió és que l’Església catòlica, especialment en aquests assumptes, necessiti una actualització intel·lectual que fa anys que reclama una part important de la mateixa societat catòlica. Però aquest és un debat diferent.
També resulta interessant observar com alguns dels qui aplaudien amb entusiasme la visita van començar a incomodar-se quan Lleó XIV va abordar altres qüestions menys confortables. La defensa dels migrants, les crides contra la guerra, les referències a la pobresa o les desigualtats acostumen a generar menys entusiasme entre determinades dretes que les seves posicions sobre la moral. Com passa sovint, cadascú prefereix el papa que confirma les seves conviccions.
Menció a part mereix la inauguració de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família. Aquí el matemàtic va cedir tot el protagonisme a l’arquitecte Antoni Gaudí. No era difícil. Al capdavall, el temple és la seva gran obra, però també la demostració que hi ha projectes que transcendeixen una vida humana. Gaudí pertany a aquella categoria de creadors que acaben esdevenint més grans que les etiquetes. Creient convençut, català convençut i arquitecte genial, va ser capaç de construir una obra que avui admiren creients i ateus, conservadors i progressistes, turistes despistats i especialistes vinguts d’arreu del món. No és poca cosa.
Així, mentre centenars de drons il·luminaven el cel de Barcelona, una de les frases atribuïdes a l’arquitecte es dibuixava sobre la ciutat: “Primer l’amor, després la tècnica”. Costa trobar una millor síntesi de la seva obra.